dijous, 23 d’abril de 2009

Sangue Sabur


“De nou, el silenci,

De nou, la quietud.

Només respiracions,

Perllongades,

i lentes”


Aquest curt poema, l’extrec de quin ha estat el meu llibre de Sant Jordi, un llibre escrit per l’escriptor francès Atiq Rahimi, vaja, més que francès: afgà, on hi va néixer, a Kabul,  el 1962, per a recalar a la vella Sorbona, on hi faria el seu doctorat en semiologia del cinema. No són les primeres paraules que diuen cal llegir d'un llibre per a enamorar-t'hi. Aquest bell i curt poema apareix en una plana ben entrada ja la recta final de la seva lectura. 

No es tracta d’un llibre de poesia, és un llibre basat en una realitat perenne d’una prosa brillantment construïda a partir d’un relat eminentment vital. El títol, “Sangue Sabur, la pedra de la paciència”, Premi Goncourt 2008, ens transporta a la realitat mitològica persa on aquella pedra, la sangue sabur, és aquella a la que un li explica les seves desgràcies, els seus patiments, les seves misèries, tot allò que no ens atrevim pas a revelar a ningú més, és com una mena de guarda secrets que allibera l’esperit d’aquell qui li conta la seva història. La tràgica història d’una dona afgana que cuida al seu home talibà malferit per mor de la seva guerra santa. La relació amb el seu entorn i amb ella mateixa.