dimecres, 8 d’abril de 2009

Daimon

Fotografia original d'Emil Jianu

El significat rellevant del pensament pot suggestionar els canvis efectius en aquesta societat post-industrial, en la que els camins emprats seran en definitiva els que ens endinsin en les quotes del saber o en la misèria intel·lectual més absoluta, perquè de vegades l’ ethos no aconsegueix de significar-se prou en la dignitat de la polis, de manera vehement com un element més que com un instrument, a través del que endinsar-nos en la creació d’una nova societat. L’evolució i contravenció dels principis substancials, dels valors en una terminologia més col·loquial, esdevé l’espai temporal en el que circumscriure la dialèctica de les forces i els esforços que s’esbatussen en aquest present de debat de vegades estèril, de vegades maniqueu, de vegades més subjecte als perfils, els estils i les estètiques de la propaganda que al modelatge sincer dels principis essencials de la convivència.

Entenent, doncs, l’ ethos en la seva simbologia primigènia, com a punt de partida, aventuradament distinta de la significació ad hoc que se li atribueix en contraposició al pathos, però emmarcada en aquella vehement introspecció que ens aporta la convicció d’un sistema ètic, en propostes que podem trobar des de Plató fins a Habbermas: com a morada, com a casa, com essència d’una existència, veurem en aquests temps que comencen a ser contraris a l’exacerbació materialista i on la relativitat afronta un dels seus majors reptes, com podrem albirar que se’ns fa imprescindible de comprendre allò que tenim entre mans, però el que és més important encara comprendre quin és el valor que atorguem a la vida social i a la vegada quin és el valor que n’ atorguem a la seva gestió.

Hi ha qui diu que la laïcitat ha mermat aquell ethos de la societat civil, expressió poc encertada ben certament, però que ve significar el resultat de segles de guerres de religió transportats a una interpretació de la concepció ètica que pot acabar passant factura, per la fractura en el tractament de la llibertat post revolucionària. L’esperit, en certa manera el daimon que es recrea en els diàlegs platònics, la veu profètica, més enllà de les deïficacions pròpies de cada visió teològica i teleològica, és aquella que ens significa i ens retorna al principi substancial cooperatiu i pacífic en el que l’ideal ètic ha de subsistir sense transformar-se. Perquè, com ens deia Aeci[1], citant a Heràclit: “el cosmos no és engendrat segons el temps sinó segons el pensament”.


[1] Aeci, Dexografphi graeci, 331. II, 4, 3