dimecres, 27 de maig de 2009

La culpa la té l'euro, o....


Diu la saviesa popular, aquella que no ha passat per les àgores universitàries però que conté una dosi de pragmatisme, d’observació i d’objectivitat inigualables, que la culpa la té l’euro. Es refereix aquesta dita a la conversió monetària de l’Estat espanyol de la seva antiga moneda a la cistella de l’Euro amb un canvi de 166,386 pessetes per cada Euro. I no li manca raó, tot i que en la història econòmica d’aquest país hi ha una inflexió anterior respecte de la nostra dimensió econòmica, la anomenada reconversió industrial com a pas previ a l’ ingrés a les Comunitats Econòmiques Europees, una reconversió de la que els historiadors en parlaran en el seu moment, amb la distància precisa, per mor de la supressió de la suposada autarquia econòmica en la que vivia el règim, autarquia que alguns creiem menys present del que determinats lectors de la dictadura ens presenten, però que no va fer més que redimensionar sectors industrials fins a anul·lar-los en la seva competència amb altres indústries europees de les mateixes característiques o posar en mans estrangeres part d’aquest teixit que a Catalunya representa ja un 60%, un 50% a la resta d’Espanya.

 

Retornant a la dita, però, és cert que no hi va haver un control fefaent de l’augment de preus, arrodoniment en deien i certament com han demostrat alguns estudis científics, l’ esbiaix de preus respecte de l’ increment dels salaris a cost real representa un esbiaix tant agosarat que de no haver estat pel fàcil accés al crèdit, el nivell de conflicte social hauria estat molt superior, la seva no existència, la del conflicte, no es deu per tant a les polítiques actives com alguns s’apunten ingènuament principalment des de l’esquerra. Altres vegades he citat dos exemples paradigmàtics que posen de relleu una crisi anunciada a banda de les variables internacionals, com un cafè o un diari  passa de valer en pessetes: 90 pessetes, a valer 24 hores més tard un euro, és a dir 166,386 pessetes i això va succeir amb tota una gama de productes d’us quotidià, de manera que la crisi estava servida en un o altra moment i tractant-se d’una crisi monetària hauria d’afectar, com no, a les classes menys afavorides. Resulta evident, fins i tot per a qualsevol illetrat en matèria econòmica que aquell increment de preus sense control de l’ordre del 60%, que beneficiava a les arques de l’Estat en matèria recaptatòria, sobre un silenci clamorós de l’especulació mercantil i comercial jugant a l’obtenció d’uns beneficis en clau d’usura, amb total impunitat, afegit després a una inconsistent base industrial pròpia, o millor dit sustentada en indústries volàtils com la de la construcció o el turisme, haurien de portar, tard o d’hora, de nou a la situació econòmica que ens deixa la crisi que va obrir la dècada dels 70, això si, ara ja amb esperit europeu, però realment la culpa la té l’euro?.