Una cita: Tsunetomo Yamamoto

“S’ha dit: “si voleu sondejar el cor d’un amic, tombeu malalt”. Una persona a la que considereu amiga quan tot va bé, i que us ha donat l’esquena com un estrany en cas de malaltia o d’infortuni, no és més que un covard. És molt més correcte quan un amic ha d’enfrontar-se amb l’ infortuni, estar prop d’ ell, visitar-lo i socorre’l. Un Samurai no ha, mai mentre visqui, de permetre’s distanciar-se d’aquells dels que és deutor espiritual. Vet aquí per tant un mitjà per a mesurar els veritables sentiments d’un home. La major part del temps, nosaltres ens dirigim als demés per a demanar-los ajut i després els oblidem quan la crisi a passat.”[1]

---

[1] Tsunetomo Yamamoto*. Hagakure (Fulles ocultes). El cami del Samurai. La amistat es mesura en l’adversitat. Shambhala Publications, 1980 ISBN 9780834827875

*(1659-1719) samurai vassall del Clan Nabeshima (senyors de la província de Hizen). Va dedicar la seva vida adulta al servei del seu mestre Shogun, el senyor Mitsushige Nabeshige. Havia d'haver mort el 1700, fent-se l'harakiri, però el seu senyor li va ordenar de no fer-ho. Des de llavors, va decidir canviar de vida, va deixar la vida de samurai i es va convertir en monjo budista. se'l coneix com l'autor d'aquest llibre que se suposa que va ser dictat a un jove aprenent, tot i demanar que el llibre mai es publiques mai, però no va acomplert el seu desig i la seva obra va tenir una gran influencia en la cultura japonesa posant-se com a base del bushido.

És ben segur...

És ben segur que no has de patir si el dibuix del teu camí no és aquell que esperes, no intentis interpretar les circumstàncies, descobreix-te en la humilitat garant dels mínims necessaris per a viure, allò que la Providència fa que et sigui present, i deixa que les situacions s’executin, perquè la estranya combinació, tard o d’hora conformarà el teu phatos de la manera com s’incardina amb el teu entorn i amb la resta de l’univers; cal, però, no defallir, ni deixar-nos atabalar pels problemes i dèries que de vegades ens fan incomprensible aquella dansa estranya del destí. No creguis a aquells que et diguin que les crisis transformen, només la catarsi i la serenor transformen allò que ha de ser transformat...

© Albert Balada.
21-01-2013

Una cita: Antonio Negri

“La crisi és la única dimensió –sobre la qual pot exposar-se i instal·lar-se la fundació lògica del ser– Inútil Prometeu que es resol en un narcisisme idiota.”[1]

---

[1] Negri, Antonio*. Spinoza* Subversivo. Ed. Akal. Madrid. 2000. Pag. 30

*(Pàdova 1933) és un filòsof moral i politòleg italià. *Baruch Spinoza (1632-1677) Va néixer a Amsterdam al si d'una família jueva d'origen portuguès;  Educat per exercir de rabí, acabà expulsat de la comunitat jueva per la seva actitud crítica.

Construir la nova civilització

Són moments delicats aquests; A la negació de la crisi la precedien moments de disbauxa propis d’aquells que, dient-se coneixedors de la “alta política”, minvaven la capacitat de creixement amb les seves obres i decisions; Ara, seguint aquella mateixa epifania, el cicle de la guerra nova, la que segueix els criteris de les antigues batalles però amb exercits inexistents i danys col•laterals tant o més greus que en aquelles, hauria de començar a ser hora d’exigir, hora de rescabalar la virtut, ni més ni menys que com l’entenien els grecs, els pares de la nostra civilització; l’Areté, aquell complex concepte que conté la valentia, l’equilibri i la justícia i ha de suposar un conjunt de qualitats cíviques, morals i intel•lectuals exigibles en la gestió de la politeia, també en la nostra pròpia concepció humana i ser, nogensmenys, alhora humils, en la capacitat de reconèixer la nostra pròpia ignorància, saber què, efectivament, no sabem res, per poder avançar en aquest univers nostre que s’obre al naixement de la nova civilització, no saber, però aprendre a dimensionar l’evolució al servei dels essers humans... 

Però no la trobarem ni la virtut ni el saber, en aquells que van dibuixar els escenaris de la guerra, en aquells que en un o altre moment la van governar, perquè no han de ser en aquells en els que la virtut i el saber es podran rescabalar, només podrà ser-ho des de la discreció i la innocència, des de la bellesa i la força, des de l’activitat i l’agilitat en la idea nova que no neix de la política antiga, però si que l’hem de veure unida amb aquells principis que ens han de permetre la capacitació d’obrar amb èxit per alliberar la humanitat dels greuges destructius i destructors; el progrés només obrarà, si la felicitat dels essers humans passa a ser el principi essencial sobre el que construir la nova civilització...

Ens cal, però, la contenció necessària sustentada en la prudència, per a frenar l’ànsia desmesurada, però és ben segur que serà en la perseverança i en la observació com serà possible defugir de tot fracàs, defugir de tot afany allunyat de necessària perspectiva, de la necessària identificació de les circumstàncies i els mitjans i obrar aleshores, només aleshores, quan es tingui el ferm convenciment que el valor de la raça humana no és ja el viatge cap a la conquesta material.

El factor C

"Banc", fotografia origina de Montse Esteba

L’efecte de la realitat i el fet de la provocació sobre la memòria col·lectiva, esdevé en la inspiració dels conflictes que la psicologia social ens descriu, el fruit de la solidesa dels imperatius categòrics que se substantiven en la concreció d’un model de consciència col·lectiva, una mena de superestructura que prefigura un “jo” singular i harmònic estructurat a partir de la complexió d’un viatge interior que es projecta cap a l’exterior[1], com una mena de memorialisme com també va succeir amb el problema del Marroc al segle XIX, o el retrocés ideològic de la generació de 98, en definitiva es percep ara, com aleshores, l’esperit del desconcert històric basat en una suposada legitimació i protagonisme social, subsumint el marc dels perfils negatius que en aquest moment tot ho embolcalla.

El clima és ple de soroll, un soroll suposadament intens, suposadament col·lectiu, distint al que es venia escoltant en els darrers temps on les dues C majúscules: Crisi i Corrupció havien esdevingut claus en les editorials, en els articles, en les notícies.... El soroll omple de gom a gom els estadis informatius i beu de les benaurances polítiques que havien quedat absoluta i literalment malmeses per obra i gràcia de les dues C, aquelles que ara, com a notícia caducada han passat a ser notes menors, llevat, és clar, que n’augmentin els imputats o apareguin nous casos de corrupció, o The Economist tingui raó i la crisi sigui més llarga i dura del previst per a Espanya, i encara en aquests supòsits cal que s’aixequi soroll, pensa algú, perquè no estan els temps com per a deixar que la política perdi el seu prestigi i ens faci rememorar actituds pròximes a les de 1934, perquè el context no els es favorable i després de la sorpresa i fins el silenci maldat i mesurat, ara toca clima de soroll, fer oblidar les fàbriques amb ERE, per a posar un exemple, als aturats o el tancament diari de petites i mitjanes empreses i la misèria mateixa, tot apel·lant al sentiment, perquè diu la veu popular que si s’apel·la al sentiment aleshores hom pot oblidar la butxaca, la del ciutadà, és clar, perquè d’això es tracta, i a veure qui és el guapo que s’atreveix a dir que les 12 editorials no tenen raó i anar contracorrent, això si que és màrqueting i no el de marques com ara la Coca-Cola, posats a dir.

El discurs, per tant és fàcil i per si no ho era, aquesta ha estat la primera de les mobilitzacions, en clau absolutament fidel al que ens va deixar escrit Sun tzu[2], un manual ad hoc pels estrategs electorals que ja ens amenacen de nou de tenir-nos entretinguts durant una cinquantena de setmanes, si som vius per a veure-ho o el país no ha entrat en una deriva tal en la que les C passin de ser majúscules a immenses i acabi engolint a la majoria, perquè com deia Tzu “quan se sent el tro és massa tard per a tapar-se les orelles ... davant l’estupefacció de l’altra majoria, la silenciosa que observa atònita l’espectacle d’aquells actors verbals que ens repeteixen tics, tons i frases obeint a horaris, compromisos i estratègies comercials.

---

[1] Baena, Enrique. El ser y la ficción. Anthropos editorial. Barcelona. 2004.

[2] Tzu, Sun. El arte de la Guerra. Ed. Fundamentos. Madrid. 1974. Edición. 2008.

La culpa la té l'euro, o....

Diu la saviesa popular, aquella que no ha passat per les àgores universitàries però que conté una dosi de pragmatisme, d’observació i d’objectivitat inigualables, que la culpa la té l’euro. Es refereix aquesta dita a la conversió monetària de l’Estat espanyol de la seva antiga moneda a la cistella de l’Euro amb un canvi de 166,386 pessetes per cada Euro. I no li manca raó, tot i que en la història econòmica d’aquest país hi ha una inflexió anterior respecte de la nostra dimensió econòmica, la anomenada reconversió industrial com a pas previ a l’ ingrés a les Comunitats Econòmiques Europees, una reconversió de la que els historiadors en parlaran en el seu moment, amb la distància precisa, per mor de la supressió de la suposada autarquia econòmica en la que vivia el règim, autarquia que alguns creiem menys present del que determinats lectors de la dictadura ens presenten, però que no va fer més que redimensionar sectors industrials fins a anul·lar-los en la seva competència amb altres indústries europees de les mateixes característiques o posar en mans estrangeres part d’aquest teixit que a Catalunya representa ja un 60%, un 50% a la resta d’Espanya.

 

Retornant a la dita, però, és cert que no hi va haver un control fefaent de l’augment de preus, arrodoniment en deien i certament com han demostrat alguns estudis científics, l’ esbiaix de preus respecte de l’ increment dels salaris a cost real representa un esbiaix tant agosarat que de no haver estat pel fàcil accés al crèdit, el nivell de conflicte social hauria estat molt superior, la seva no existència, la del conflicte, no es deu per tant a les polítiques actives com alguns s’apunten ingènuament principalment des de l’esquerra. Altres vegades he citat dos exemples paradigmàtics que posen de relleu una crisi anunciada a banda de les variables internacionals, com un cafè o un diari  passa de valer en pessetes: 90 pessetes, a valer 24 hores més tard un euro, és a dir 166,386 pessetes i això va succeir amb tota una gama de productes d’us quotidià, de manera que la crisi estava servida en un o altra moment i tractant-se d’una crisi monetària hauria d’afectar, com no, a les classes menys afavorides. Resulta evident, fins i tot per a qualsevol illetrat en matèria econòmica que aquell increment de preus sense control de l’ordre del 60%, que beneficiava a les arques de l’Estat en matèria recaptatòria, sobre un silenci clamorós de l’especulació mercantil i comercial jugant a l’obtenció d’uns beneficis en clau d’usura, amb total impunitat, afegit després a una inconsistent base industrial pròpia, o millor dit sustentada en indústries volàtils com la de la construcció o el turisme, haurien de portar, tard o d’hora, de nou a la situació econòmica que ens deixa la crisi que va obrir la dècada dels 70, això si, ara ja amb esperit europeu, però realment la culpa la té l’euro?.  

Pregunteu-li a Solon

La ciclicitat de la història potser no sigui una paradoxa científica, però rellegint els nostres referents de civilització podem trobar la gran crisi econòmica que va viure la polis atenenca a principis del segle sisè abans de crist. De fet abans que les relacions econòmiques esdevinguessin monetàries, ja hi havia tota una relació creditícia donada a partir de l’explotació irracional de la terra àtica en el marc d’un creixement demogràfic desmesurat; aquestes circumstàncies creaven un fenomen que afavoria la necessitat d’endeutament per part dels propietaris de les terres per a poder garantir la viabilitat de collites futures, però l’endeutament va arribar a ser un  procés tant greu que fins i tot hi havia garanties personals, no com ara que es respon patrimonialment, eren situacions d’autèntic esclavatge entre homes lliures, el que afavoria, evidentment l’emigració per evitar aquesta situació final.   En aquest context es quan Solon, un dels set savis de Grècia,  accedeix al arcontat i a banda de les reformes constitucionals, planteja que les disposicions draconianes que s’exercien sobre els ciutadans atenencs havien de desaparèixer per a poder recuperar la dignitat, la propietat i alhora avançar cap a una nova societat, moment en el que s’estableix, tanmateix un nou dimensionament social en funció de les característiques censitàries que establien els nivells de ciutadania, però també els nivells d’intercanvi a partir d’una nova concepció ara ja monetària. Resulta doncs evident que Solon, al que trobem descrit per Plutarc, Plató i Aristòtil (1), va ser capaç de tenir la visió de ruptura amb el sistema preexistent alhora que la seva visió de futur i de cohesió social, en front de revoltes possibles va fer establir tot un seguit de reformes pactistes que definissin  aquell nou sistema de relacions  socials i econòmiques

(1) Plató.  Diálogos. Obra completa. Volumen VI: Filebo. Timeo. Critias. Editorial Gredos. Madrid. 2002. 

 Plutarc. Vidas paralelas. Obra completa. Volumen II: Solón & Publícola; Temístocles & Camilo; Pericles & Fabio Máximo. Editorial Gredos. Madrid. 1996

Aristòtil . Obras Completas. Política. Editorial Gredos. Madrid. 2005

 

Democràcia 2.0?

La democràcia 2.0, és com una febre 2.0, una falsa febre, primer en deien que això facilitava la democràcia, participativa, després se n’adonen que no, que la nostra democràcia és deliberativa, però també diu que la facilita, no se pas com? De vegades aquesta crisi del model fa portar fins a extrems ridículs determinades iniciatives que poden semblar benvolents, però que alhora ens plantegen les limitacions del propi sistema, potser ni tan sols això, les limitacions mateixes del model en definitiva. Les excel·lències del model 2.0, tecnologia al servei general del model de societat, no son més que un miratge i posen de manifest les deficiències, les evidencien un cop més a partir de la ingenuïtat pròpia de qui creu en la voluntat “mandatària” dels representants. És evident que el control, la transparència, la influència i la opinió de cap manera seran inspiradors/es de cap modus politicae, perquè cap de les eines telemàtiques aporten control sobre l’acció dels representants, no els fan ser més transparents, no s’exerceix sobre ells cap influència i la opinió que poden conèixer ja l’obtenien abans. Pot semblar que això els faci més propers, és cert, així ho pot semblar, però només seran propers si ho han de ser per imperatiu legal, per mandat estatutari (estatut de l’electe), que faci que hagin de respondre davant dels electors, d’altra banda tot és més estètic que altra cosa. La resta fer volar coloms…..

Camí

Recordo temps enrere com n’era de difícil de plantejar que potser ensalçàvem el que per a mi, com per a d’altre gent, no era més que la versió postmoderna del liberalisme polític de la mà d’un terme nogensmenys estudiat: la globalització i que hi podien haver altres perspectives globalitzadores diferents al concepte genèric de globalització, entès com a mercat molt particularment, ens havien arribat a fer creure que el mercat ho solucionaria tot, no patiu, se’ns deia, allà on no arribi l’Estat ja hi arribarà el mercat o tot el que pugui fer el mercat no cal que ho faci l’Estat, de manera que en les darreres dues dècades, hem estat abonant el que ara ens trobem: una “crisi” entesa des de altres criteris que no pas els econòmics, dons aleshores el terme és incorrecte perquè no s’ha donat encara el decreixement que anuncien els manuals, però que ens trobem en un moment en el que bens com ara el petroli i els aliments que haurien de quedar sota el control de l’Estat estan sotmesos a criteris de mercat i així hi ha aquestes dues crisis la del petroli per una banda i la que se sent menys però que no deixa de ser més greus la de la manca d’aliments –en aquest cas resulta cínic que s’especuli en futurs als mercats internacionals quan hi ha gent que mort de gana-.

De tota manera com ens recordava recentment el Catedràtic d’Economia Luís de Sebastián[1], el concepte, el terme crisi deriva de la seva rel grega κρίσις ,una realitat subjecta a evolució que significa doncs: evolució i revolució al mateix temps; en concret de Sebastián ens deia que significa al seu entendre, també: “oportunitat, entesa com a camí a seguir” , tot un món nou que se’ns obre als nostres ulls, potser encara sense determinar, però amb dinàmiques noves, errors a corregir, mancances a satisfer. En tot cas aquesta situació en la que pràcticament tanquem la primera dècada d’aquest segle XXI no deixa exempts de responsabilitats aquells que han estat abanderats del liberalisme a ultrança i per tant del mercat com a ajudant o meritori d’aquest creixements, potser aquella fragilitat extrema de tot plegat amarat d’inconsciències fútils que només veiem en el curt termini el camí per a l’obtenció de beneficis, sense tenir en compte si es donaven o no beneficis socials, ens duu, com ha estat sempre a aquesta cruïlla en la que no podem fer, per altra banda ulls clucs al canvi climàtic, producte, també d’aquest creixement a qualsevol cos que es produeix a partir de la configuració mundial que surt de la II Segona Guerra.

No puc per menys, doncs que estar d’acord amb Raimon Obiols[2], quan plantejava quelcom de transcendent a aquesta alçada de la pel·lícula, com diria algú; ell ens recorda com hores d’ara els sistemes jeràrquics, aquells que mantenen una certa simbiosi leninista, per entendre’ns, ja no funcionen, però l’horitzontalitat que és el model a emprar i que sorgeix del nou paradigma postmodern només li cal determinar lideratges, això sí: com a element imprescindible. Obiols plantejava tres receptes clàssiques per a resoldre les necessitats actuals, des d’un perspectiva eminentment sociològica diria jo, amb l’advertiment que ens feia, que no podien ser vistes o preses en consideració amb la mentalitat del segle XIX, sinó amb la ment oberta al segle XXI perquè els models i formats antics ja no servien, havien caducat; en deia que cal emprar un nou desenvolupament teòric i narratiu, en primer lloc, que cal emprar noves formes de deliberació i d’identitat i en darrer terme i no menys important que cal estudiar de nou els conceptes de política i mobilització social, amb uns altres ulls i unes altres perspectives. En realitat a la meva manera de veure ens planteja que l’esquema teòric antic, aquell que va definir el paradigma del nostre concepte de democràcia moderna, l’esquema, la rel, l’esquelet és encara vàlid, però la musculatura cal adaptar-la més des de una perspectiva quirúrgica que altra cosa, en la concepció de noves maneres de concebre l’encaix polític en la societat civil dels preceptes ideològics per una banda, però també dels lideratges polítics per una altra.

No és casual, i per tant resulta paradigmàtic, l’aparició en escena del fenomen Obama als Estats Units, una societat que assimila els canvis a una velocitat vertiginosa. El model del candidat demòcrata respon a aquell principi d’horitzontalitat al que ha contribuït destacadament el model que crea la pròpia xarxa, Internet, a la que es dota d’un lideratge no pas incontestable, per tant el model canvia d’entrada. Aquest fenomen neix en resposta a un model sacralitzat sobre les pautes i els esquemes heretats de les dinàmiques post industrials, però el canvi, la revolució tecnològica, genera noves dinàmiques, nous rols, ruptures i crisis que ens desenvolupen una nova manera d’entendre aquest món en el que vivim, encara amb massa deute moral, per dir-ho d’alguna manera, amb la configuració mundial sorgida dels pactes de la postguerra de finals del 40 i principis del 50 del segle passat.



[1] Anotacions personals de la Reunió del Global Progressives Fòrum. Barcelona 11-07-08.
[2] Íd. Íd.