Un relat breu...

(Fotografia titulada: "A la vora del foc", original de Montse Esteba)

...Aquelles monedes d’estany i coure, gastades pel trànsit de tantes mans, eren monedes de pobre que els meus avis, com tants d’altres obrers, usaven per anar posant als comptadors de la llum i l’aigua darrera aquella porta de fusta que, a ulls meus d’infant, se’m feia enorme, immensa...

...Aquella olor ho pentinava tot, de brou potent que havia estat al foc de la llar durant tot un llarg matí, encara em sembla sentir-lo als narius, com si l’ aleshores fos ara mateix i tot plegat em duu a aquella època en la que les tardes eren llargues i calmes, al redós de la llar, prop de l’avi...

... Ell ens explicava la seva història d’Europa, distinta a com la veiem a l’escola, perquè era la Europa d’aquells que la van transitar esdevenint poc menys que apàtrides, malbaratades esperances, trencades a bocins vides senzilles, famílies...

...El foc era l’enllaç amb el somni, mirar-lo refregant-se en l’aire com volent fugir, les flames cremaven aquell tronc vell i fort que encara podia generar energia suficient, una mica més, escalf a les galtes i els relats, sobre un terra que no em semblava pas dur, perquè era el terra mateix en l’encaix d’aquelles vides on tot formava part d’aquell món, de vegades imaginari, de vegades eteri, però sempre fantàstic recorrent, de vegades i a contracor de l’àvia, aquell llarg passadís, assegut al tricicle...

...Mentre la vida transcorria de manera diferent a com feia a ciutat, com si les hores no tinguessin els mateixos minuts ni el dia tingués la mateixa durada, perquè gaudíem del sol, de l’aire, de la pluja i el vent, com mai més vaig tornar a gaudir, fins ara ja gran, on els records s’apleguen de nou, com un retrat tant viu...    

©Albert Balada

6-12-2012

La culpa la té l'euro, o....

Diu la saviesa popular, aquella que no ha passat per les àgores universitàries però que conté una dosi de pragmatisme, d’observació i d’objectivitat inigualables, que la culpa la té l’euro. Es refereix aquesta dita a la conversió monetària de l’Estat espanyol de la seva antiga moneda a la cistella de l’Euro amb un canvi de 166,386 pessetes per cada Euro. I no li manca raó, tot i que en la història econòmica d’aquest país hi ha una inflexió anterior respecte de la nostra dimensió econòmica, la anomenada reconversió industrial com a pas previ a l’ ingrés a les Comunitats Econòmiques Europees, una reconversió de la que els historiadors en parlaran en el seu moment, amb la distància precisa, per mor de la supressió de la suposada autarquia econòmica en la que vivia el règim, autarquia que alguns creiem menys present del que determinats lectors de la dictadura ens presenten, però que no va fer més que redimensionar sectors industrials fins a anul·lar-los en la seva competència amb altres indústries europees de les mateixes característiques o posar en mans estrangeres part d’aquest teixit que a Catalunya representa ja un 60%, un 50% a la resta d’Espanya.

 

Retornant a la dita, però, és cert que no hi va haver un control fefaent de l’augment de preus, arrodoniment en deien i certament com han demostrat alguns estudis científics, l’ esbiaix de preus respecte de l’ increment dels salaris a cost real representa un esbiaix tant agosarat que de no haver estat pel fàcil accés al crèdit, el nivell de conflicte social hauria estat molt superior, la seva no existència, la del conflicte, no es deu per tant a les polítiques actives com alguns s’apunten ingènuament principalment des de l’esquerra. Altres vegades he citat dos exemples paradigmàtics que posen de relleu una crisi anunciada a banda de les variables internacionals, com un cafè o un diari  passa de valer en pessetes: 90 pessetes, a valer 24 hores més tard un euro, és a dir 166,386 pessetes i això va succeir amb tota una gama de productes d’us quotidià, de manera que la crisi estava servida en un o altra moment i tractant-se d’una crisi monetària hauria d’afectar, com no, a les classes menys afavorides. Resulta evident, fins i tot per a qualsevol illetrat en matèria econòmica que aquell increment de preus sense control de l’ordre del 60%, que beneficiava a les arques de l’Estat en matèria recaptatòria, sobre un silenci clamorós de l’especulació mercantil i comercial jugant a l’obtenció d’uns beneficis en clau d’usura, amb total impunitat, afegit després a una inconsistent base industrial pròpia, o millor dit sustentada en indústries volàtils com la de la construcció o el turisme, haurien de portar, tard o d’hora, de nou a la situació econòmica que ens deixa la crisi que va obrir la dècada dels 70, això si, ara ja amb esperit europeu, però realment la culpa la té l’euro?.  

Complexitat democràtica, les claus d'un nou lideratge

Deia John Stuart Mill que calia concebre la política democràtica com un mecanisme fonamental per l’ autodesenvolupament moral, no seria agosarat de dir que ens convidava ja a les darreries del segle XIX a exercir aquest principi amb totes les seves conseqüències, és a dir moralitzant la política i la democràcia alhora, com? doncs a partir d’una curada gestió dels recursos públics, entenent al ciutadà com a accionista únic de l’Estat, sobre el que ha de pivotat tota sobirania.

Hores d’ara l’evidència de l’actual situació financera, que abasta una crisi de dimensions encara no adequadament avaluables, ja no és qüestionada per gairebé ningú i fins i tot el govern espanyol que dóna la informació en funció de les seves pròpies estratègies tacticistes, també ho admet quan l’evidència és irrefutable. Això ens fa pensar que, més enllà del concepte de lideratge en clau clàssica, en èpoques de bonança resulta fàcil per a qualsevol gestor mitjanament dúctil recorrent al disseny discursiu de tal manera que acaba essent d’aplicació la “teoria del quadre”: “això també ho se pensar jo”, clar que, quan el quadre està ja fet i comercialitzat. El lideratge en una etapa de canvi de cicle, des d’una perspectiva democràtica s’entén, requereix unes postures actitudinals que resulten difícils d’albirar: comprendre la complexitat de l’entorn, inquietud i amplitud de mires, actitud positiva i creativa i esperit obert essencialment al procés de canvi.

No resulta difícil d’imaginar, doncs, la cara de sorpresa de més d’un dirigent polític, després d’entendre el seu perfil com assimilable al del nou mandatari nord americà, quan aquest, el president dels Estats Units de nord-americà, adverteix a la cimera de Londres que ell no pot resoldre els problemes dels demés, en apuntar com no pot gestionar sol el lideratge mundial d’aquesta crisi. Té, de fet, una certa lògica la dinàmica excursiva del posicionament de Barack H. Obama en una cimera d’aquest tipus, i la digressió significa quelcom de essencial en termes de ciència de l’administració: cada país ha de resoldre la seva problemàtica i ha de gestionar les polítiques públiques d’acord amb la seva pròpia responsabilitat i en funció de la seva pròpia realitat, assolint lideratges complementaris, només en la mesura de les possibilitats evidents.

La política nord americana post Busch, hereta i admet d’entrada una situació de conflicte, d’esvoranc, negada o maquillada per l’anterior administració, i l’actitud hores d’ara de la nova administració és coherent en els referents observats en els dos mesos que porten de mandat. Acceptar tota situació és el primer pas, com en una malaltia, per a poder intervenir el malalt, en aquest cas el sistema, el model, amb un raonament existencial l’acceptació de la necessitat, des d’una perspectiva filosòfica del reconeixement d’un nou principi, d’un nou punt zero en la nostra civilització; potser per això els principis liberals que inspiren les polítiques del nou mandatari dels Estats Units, fan que aquestes vagin molt més enllà de tot model d’espectacle com les aliances de civilitzacions, fins i tot posats a acceptar un cert marge d’error en els plantejaments de Hantintong; les aliances, de produir-se, es verifiquen a partir de la tasca dels experts, sobre el terreny o, en tot cas, d’una manera teòrica, perquè hores d’ara ja no serveixen de res els discursos ben intencionats, que poden ser, en definitiva, un efecte distorsionador en la implementació de polítiques actives, quan el temps és una variable que cal tenir present quan és imprescindible de ser altament eficients en dos àmbits preferents: la gestió econòmica i les relacions internacionals, amb una perspectiva a llarg termini. El rigor ara és més transcendent que mai, més del que hauria estat exigible per a la gestió de les crisi conjunturals dels anys 70, 80, o 90 del segle passat, perquè ara han d’esser avaluades amb exactitud les raons estructurals sense deixar de banda les responsabilitats i el seu origen.

Hom podria veure en les declaracions fetes pel president francès, a les que se sumen les de la canceller d’alemanya, una nota discordant, potser en les discrepàncies del model i aspectes com l’ intervenció i el nivell de dèficit de l’Estat, però des del meu punt de vista és quelcom més, si ho analitzem i va enllà de la curtedat de mires de determinades polítiques, perquè Europa s’hi juga hores d’ara nogensmenys que el seu lideratge mundial, si no sap afrontar adequadament la gestió de la seva crisi sistèmica i això no vol dir pas que Nicolàs Sarkozy o Àngela Merkel ho facin més o menys bé en els seus respectius països, vol dir que ara no és hora només de fotografies, és un moment d’acció, de valentia, per a afrontar allò que resulta inevitable: dir a les coses pel seu nom. Potser manquen assessors qualificats, ves a saber, el cert és que el dia demà, haurem de ser capaços d’explicar als nostres fills i als nostres nets com hem sabut gestionar el resultat d’allò que nosaltres mateixos hem creat, per inoperància, incompetència o per mal control. La veritat és que, la crisi, la cosa, com se l’anomena col·loquialment, posa en evidència males praxis, mals models, molta mediocritat i avarícia, no ens queda altra que salvar ara a la política i podria ser que fins i tot a la democràcia mateixa.

Devolution act?

Busch (George W.) visita Europa, Irlanda torna a dir no en el referèndum a la Carta Europea, que té a veure tot plegat? Doncs molt, realment molt. El criteri dels secessionistes de la Unió hauria d’anar acompanyat d’una “Devolution act”, és a dir del retorn de les injeccions monetàries fetes des de la Unió al que era el país més pobre de la Unió. Obliden els anti-europeistes aquest factor de cohesió, o ho obliden quan la cohesió o convergència ha d’afectar altres economies recent ingressades. El record dels immigrants que marxaven a ramats cap a l’esperança americana no ha servit per mostrar-se els ciutadans més insolidaris de la Unió, que hi farem, deu de ser la seva component psicològica que els fa estar en el principi “aïllacionista”, però per sort, serà l’únic país que ha repetit referèndum, la resta, ratifiquen parlamentàriament, ja n’hi ha 18 de ratificats, ratificació d’un text complex i absolutament tecnificat. De visita-comiat per Europa, el mandatari nord-americà intenta ara rentar la seva imatge, a mitges, doncs continua llançant advertiments a Iran, però públicament dona suport a Palestina, com a estat naixent per tranquil·litzar la zona; però val la seva opinió quan en un discurs d’alta transcendència política, també fa referències entre silencis o punts suspensius per obviar apunts masclistes, al mostrar els seus respectes per la primera dama francesa per acabar dient que és.... molt intel·ligent. Això fa bo, el que ens diu Miguel Catalan, premi d'assaig Alfons el magnànim 2001, quan afirma: "la relació amb els medis, en canvi, no posa en perill el nostre jo social, degut al buit en que cauen els nostres actes i les nostres paraules; podem així postposar la conducta, descansar del nostre jo social, i pendre'ns unes vacances de representació" (1)

(1) Catalan Miguel. Antropología de la mentira. Taller de Mario Muchnik. Madrid. 2005. pag. 34.

Valors europeus

La fotografia és de Igor Smel

Comentàvem els vitralls de la Sala víctor Siurana de la UdL, després d’escoltar les passes en silenci sobre la fusta del terra; potser el valor de la paraula tot reconeixent el treball de l’Àngel Jové i sentir Raimon Obiols reflexionant a partir del Tractat de Lisboa, em descobrien aquella nova dimensió de l’anàlisi política en sinceritat, feta realitat, acceptant que “malgré tout” tot avança, perquè tot aporta valor, fins i tot els fracassos. Escoltar-li aquella anècdota d'Àngela Merckel mirant esmaperduda al mar atlàntic des de la desembocadura del Teixo, i el comentari dels funcionaris: “ha llençat la constitució al mar. No, l’ha enviada camí de Filadèlfia”.

Quin privilegi, escoltar Julio Añoveros, Bernat Joan i Raimon Obiols, experiència, intel·ligència, formació, valors inexcusables en tot polític que ens apropen, paraula a paraula, anècdota a anècdota, als principis substancials del moviment europeista "ex novo" de finals del segle XX i principis del segle XXI, recordar el "no" francès com l’holandès i sentir-me transportat als elements substancials, a la memòria dels pares fundadors, al valor del constitucionalisme europeu, aquest cop des d’una perspectiva distinta, però aproximada, a la de les relacions internacionals com la del dret europeu, amb aquell valor afegit que ens aporta la pròpia experiència, quin privilegi!

L'amplificació del teixit de classe

De vegades cal posar blanc sobre negre, estendre aquella veritat que trenca amb les visceralitats que defineixen el nostre entorn sense perspectiva, sustentades en una component sociològica que defineix, no poques vegades, aquella dinàmica social que ens plantejava una societat transformant-se abordant la modernitat com un hàlit desconegut, sense un acurat adoctrinament, sense democratitzar l’esperit per entendre’ns, afrontant els canvis que el post modernisme aporta a aquestes societats, com la nostre, que durant els darrers anys ha anat a cavall i remolc dels nostres socis europeus, per esdevenir en la darrera dècada, al marge de les limitacions en les visions que en dona la política mateixa, un país en el que les dinàmiques ens fan reconèixer en una nova dimensió, abandonats a la creença que el model de classe estava esgota, com ens deien les referències post weberianes, reinterpretadores de les teories clàssiques del conflicte, de manera que assolir un moderat repartiment de la riquesa, estableix l’amplificació del teixit de classe en una dimensió nova, el xoc que provoca el fet migratori que ara esdevé complex i reinventat com un no problema, en allò que no troba explicació científica més que la lluita dels teòrics en els models de convivència amb un suposat nou fenomen, sense posar en qüestió la dimensió mateixa de l’existència d’una nova classe social que alimenta aquesta estamentació diferenciada i en la que no hi havia més cabuda.

De fet, afrontar-ho tot en la vida a partir de noves perspectives, com una falsació de la hipòtesi que cal plantejar permanentment en l’anàlisi del paradigma, seria tant senzill..! Però quantes vegades la nostra pròpia limitació, la limitació de la nostra mateixa perspectiva, de la nostra visió de les coses, ens fa no ser capaços de comprendre aquesta incapacitat nostra per a ser reflexius, alimentats per coneixements poc aprofundits, per realitats distorsionades, per límits difusos dels que no se n’ha fet prospectiva, i encara així, la nostra mirada continua en perspectives errònies, ni més ni menys que el que ens relata Plató en el llibre setè de la seva obra “La República” (1).

(1) l'al·legoria de la caverna

La felicitat per decret

Es respirava encara aquell ambient monacal que vaig conèixer fa ben bé quaranta anys enrera, com si els anys no haguessin passat, una aturada també de la mà del model de l’arquitectura que correspon a la època, anys seixanta, per tant. Poques cares conegudes, però si que hi havia un ambient àvid de conèixer aquell relat que situa la política en el context de la dialèctica clàssica, de la mà de la filosofia, però també en relació íntima i conseqüent amb la felicitat, aquella que el liberalisme revolucionari establia com a paradigma de canvi, quines coses, les del segle XVIII, en les que calia escriure que la felicitat era un dret dels sers humans, castigats pel model estamentari i absolutista que regien els designis d’aquesta bella Europa, la felicitat, quina paraula!.

El reduccionisme vigent en tot allò relatiu al pensament, ens fa retrobar-nos en l’assaborir les mels de les doctes exposicions on se’ns recordin aquelles llargues hores de lectura que t’obrien a alguna cosa més que els stocks de llibres, fruir de la paraula com a estructura d’un llenguatge on la semiòtica ens tradueix els axiomes que estableixen la comunicació transcendent però alhora amarat d’aquell verb propi dels vells professors que es recreen en les paraules, i fan abstraccions sincròniques que s’acompanyen amb un llenguatge no verbal, on les mans, aquelles mans llargues i primes, descriuen símbols en l’aire com recreant un paisatge.

I perquè no ens haurien d’obligar les lleis a ser feliços?. Potser hem oblidat de ser-ho, de descobrir en les petites coses de la vida aquella felicitat que només es pot veure amb els ulls dels infants? Potser era això el que pensaven els il·lustrats, la necessitat d’ordenar a la nova política una funció que assumia el paradigma liberal, aconseguir la felicitat dels homes, certament el que ara podria semblar un anacronisme; però no hauria de ser aquesta la finalitat última de la voluntat de servei que hauria de ser exigible als servidors públics, però també als magistrats públics, aquells electes als que encomanem la gestió de la “polis”?.

Escoltar les interpretacions de les referències a les escoles sociològiques i politològiques sobre el desencontre social dels ciutadans i els polítics, la mal dita abstenció, però hem d’admetre que el llenguatge col·loquial comença a fer malla en les reflexions científiques, és escoltar com hi ha una clara diferenciació entre models interpretatius, com sempre entre els saxons i els europeus continentals, però escoltar, en definitiva la referència a Hanna Arendt, la politòloga de l’ Escola de Frankfurt que ens proposa el retorn al paradigma clàssic, i perquè no a l’avaluació de la gestió política, ha estat per mi una autèntica sorpresa, no per qui feia la referència, si més no, per saber-me content de descobrir que hi ha pensament polític en aquest país, malgré tout, com algú diria: vida intel·ligent. I és clar que n’hi ha, l’aposta intel·lectual passa també per l’anàlisi de les coses i el reconeixement que ens trobem, sens dubte, en un canvi de paradigma, en una transformació social de gran volada, a l’empara dels canvis tecnològics, per una banda, però també pel reconeixement del fenomen global, on serà difícil posar barreres a l’evolució i als fluxos.

Tot i així la conclusió, la dialèctica permanent entre les teories del poder i les del reconeixement de la política com a servei, la dialèctica del conflicte i la dialèctica de l’acció, que ha anat transcorrent al llarg de la història, com una espurna planteja, en definitiva, la permanent qüestió del bé com a instrument de transformació i progrés.

Me'n oblidava, totes aquestes meves reflexions que us aboco, són de la conferència que Josep M. Carbonell, el president del C.A.C. , ha fet en el marc de l'I.R.E.L, sota el títol "Política i felicitat" a la ciutat de Lleida, ens ha recordat el que ja apuntava l'any 2006 en un article que va publicar la revista "El Ciervo", fa tot just dos anys, sota el títol "Las razones de un malestar".

An die freude

Era l'any 1785, fa tres-cents vint i tres anys, quan Schiller escriuria aquesta Oda, que vuit anys despres Bethoven incorporaria al darrer moviment de la seva novena simfonia.

En un món que tanca per vacances

Perdre’t en una ciutat a l’atzar resulta encantador en un dia d’agost, si la calor no apreta com en aquest estiu plaent on les temperatures difícilment superen els 33º; decobrir-ne els racons d’aquella ciutat que la fan gran i que poden resulten encantadors, potser per a fer-hi una cervesa o senzillament per a gaudir-ne de la fresca en una tarda, apartat, això sí, del teu i del seu bullici, de l’activitat que ara es para i on fins i tot i trobes portes closes perquè la seva vida social i política es trasllada o senzillament es deixa portar a un ritme nou més lent.

Descobrir-ne els indrets en els que amarar-te de la música de moda, aquella que ens pot agradar a la gent de la meva generació, feta per joves irreverents que veuen de les arrels americanes actuals i lluny de la musica europea a l’ús, poder-te assentar a fer un beure tot veient caure la nit i triar de fer un mojito negre carregat de menta, que et permetrà un dolços somnis, és a ben segur un plaer irrenunciable en una nit d’estiu que tanca les portes a tot allò que no sigui disfrutar dels bons petits moments.

Potser aquella visió localista que de vegades tenim ens porta a veure’ns allunyats de la resta de la península i ens obre les portes d’una Europa que se’ns assembla potser més germana, més propera; aquella mateixa visió, també, ens hauria de permetre d’anar descobrint de mica en mica, com en vivim d’amarats tots plegats en una mena de patriotisme multicolor, aquell que ens va tancant els ulls a la evident riquesa dels diferents llenguatges que podem descobrir en totes les terres i les ciutats que ens envolten de lluny o d'aprop, dels diferents llenguatges que ens poden aportar gent que poden tenir visions i perspectives diferents a les nostres, aquesta és, potser, la millor garantia d'un món divers.