El brou de tardor obre les olors que displicents ressegueixen els animalons com una guia útil pels racons inerts de la casa estant. Que deu de passar, em pregunto, pel cap de la meva gata mig siamesa mig no se sap ben bé què quan em mira amb ulls escrutadors mentre recorro ranquejant el passadís de casa?, què deu de pensar la gata “turtle” ben aposentada damunt la taula de planxar que acaba de fer seva com volent que deixem de fer aquesta feina tan poc prosaica i tant necessària a l’hora si volem anar ben polits?.
De cert que manta vegades deu de passar pel seu pensament -memòria n’han de tenir quan els gats són capaços de somniar-, com de temps perdem els humans en aquesta definició de raça que tant poc ens allunya dels instints primaris que encara regnen en la nostra genètica, només que distorsionats fins al punt de ser la única espècie de la terra que és capaç de ser autodestructiva amb els de la seva raça i amb el seu propi hàbitat.
Mentre, quan ja s’esgota el dia, la proposta de viure al compàs del sol i la lluna com fan elles, les meves gates, és afalagadora, descobrir com el teu cos viu millor adequat a aquests horaris, mentre el món gira ràpid, desconcertat i embogit perquè les bigues del sistema han cruixit i s’esquerden fruit dels tèrmits i la caducitat de tot plegat.
