Guia útil

El brou de tardor obre les olors que displicents ressegueixen els animalons com una guia útil pels racons inerts de la casa estant. Que deu de passar, em pregunto, pel cap de la meva gata mig siamesa mig no se sap ben bé què quan em mira amb ulls escrutadors mentre recorro ranquejant el passadís de casa?, què deu de pensar la gata “turtle” ben aposentada damunt la taula de planxar que acaba de fer seva com volent que deixem de fer aquesta feina tan poc prosaica i tant necessària a l’hora si volem anar ben polits?.

De cert que manta vegades deu de passar pel seu pensament -memòria n’han de tenir quan els gats són capaços de somniar-, com de temps perdem els humans en aquesta definició de raça que tant poc ens allunya dels instints primaris que encara regnen en la nostra genètica, només que distorsionats fins al punt de ser la única espècie de la terra que és capaç de ser autodestructiva amb els de la seva raça i amb el seu propi hàbitat.

Mentre, quan ja s’esgota el dia, la proposta de viure al compàs del sol i la lluna com fan elles, les meves gates, és afalagadora, descobrir com el teu cos viu millor adequat a aquests horaris, mentre el món gira ràpid, desconcertat i embogit perquè les bigues del sistema han cruixit i s’esquerden fruit dels tèrmits i la caducitat de tot plegat.

Idees pròpies...?

Quan parlem de la intertextualització, parlem d’un neologisme que més aviat podria ser les d’un vocable que res significa però que s’usa per a definir aquells plagis que en el procés de creació d’un text o un procés discursiu es pren de la creativitat d’altres, per tant es descontextualitza per a intertextualitzar-se en una altra cosa distinta i de vegades creacions abominablement distintes a les del sentit inicial. Álex Grijelmo[1], ens aporta una reflexió lapidària: “Res podrà mesurar el poder que oculta la paraula”, i segurament porta bona part de raó en fer punt i seguir després d’aquesta asseveració, perquè és ben cert que la paraula, aquest do absolutament humà ens descriu la història del pensament subjecte només als criteris evolutius del llenguatge com de la ciència. El que més em sorprèn, però de l’estudi de Grijelmo, és un cant a la individualitat creativa, aquella indestriable, en la paraula de la persona que escriu alguna cosa, malgrat pugui ser utilitzada en la elaboració discursiva d’ altri i així ens diu l’ estudiós: “Una paraula posseeix dos valors: el primer és personal de l’individu, va lligat a la seva pròpia vida; el segon s’insereix en aquell però albira a tota la col·lectivitat”; certament, doncs, per molt que un vulgui usar les paraules, la creació, les idees de l’altre, amb o sense el seu permís, no aconseguirà mai poder superar aquella individualitat, aquella excel·lència que el defineix, ans al contrari, pot tendir a empobrir la capacitat creadora primigènia, en veure’s embolcallada per l’absència de saber, de criteri, si ens atenem a la formulació que els clàssics ens en feien del logos, el Doxa platònic. En essència doncs, no podrem mai evitar la intertextualització, però en adonar-nos descobrirem aquella niciesa pròpia de qui és absent en els principis del saber, perquè, com ens diu l’autor que hem usat en aquest article: “hi ha quelcom en el llenguatge que es transmet com un mecanisme similar al genètic” i en tant que genètic, intransferible, diria jo.

[1] Grijelmo, Àlex. "La seducción de las palabras". Santillana. Punto de Lectura. Madrid. 2007. pag. 13-15