Hi ha paisatges...

Hi ha paisatges impressionats que s’assimilen a una relativa llibertat d’agradable complaença, remeis d’antic, amulets potser que esdevenen del record, en el temps, probablement perquè l’extensió de la saviesa es dóna precisament a partir del cúmul d’experiències que s’hi aglutinen, quina grandesa no acostuma a revelar-se gairebé mai, perquè hi ha històries que queden aixoplugades en una altra dimensió de la memòria.

La fortalesa, tanmateix, radica en el respecte a aquella dimensió oculta, no menys humana, per la que hom ha transitat, honorant la senzillesa de les coses que alimenta l’esperança, malgrat el desig de preservació de les elits, però el respecte, fins i tot en l’adversitat, esdevé cadena difícil de trencar, si la desesperança no la rovella, convertint la reputació en una sort de miracle que projecta una profunda i transcendent lliçó que emana  del poderós efecte de la paraula.

Tot i així, el silenci, ubicat també en el temps com en l’espai, atorga com a pausa eloqüent la divina complaença del deure allunyant del soroll que amara la calma, en el que nia la perspectiva amb la que cal mirar i emmirallar-se,  per a poder aconseguir  d’alimentar l’esperit en projecció, abastant noves carenes des de les que contemplar la vida, des de la benedicció que ens és atorgada.

© Albert Balada

05-12-2013    

Només de la vostra memòria...

Només de la vostra memòria, els fets, i de vosaltres els símbols de la batalla per la llibertat... Aquí reposeu màrtirs en espectral record, de manera justa i perfecta a com us correspon germans, sobre la antiga terra de l’antic graner, porta de trànsit cap al vostre Orient Etern...

© Albert Balada

08-03-2013

Té sentit...

Té sentit, no creieu, la existència de dos blocs en el tradicional eix d’abscisses que jo rebutjava per intranscendent en la lectura electoral, allò de nacional/no nacional, català/espanyol, hores d’ara i ben definit, Déu ni do, allò que era intrascendent en la lectura electoral ara esdevé nucli i eix; el problema rau en la composició, és a dir no hi ha un gran partit unionista, com seria d’esperar des d’una perspectiva racional, sinó uns grups minoritaris d’ideologies no tant diverses com podria semblar, que blasmen aquesta postura, a saber: PSC (liberal-social-conservador), PPC (conservador), C’ (liberal-social-conservador) i en front CDC (liberal-social /democristià) i UDC (liberal-social-conservador-democristià), ERC (liberal-social-radical) amb un tercer bloc de coincidències puntuals: ICV-EUA  (liberal-social-ecologista) i CUP (social-radical), dos blocs, els de l’eix sobiranista en absolut homogenis però amb, de moment, clares coincidències en aquest eix entre CDC-ERC-CUP i coincidències menys clares amb UDC i ICV-EUA per raons distintes en ambdós darrers.

El fet, però, és que a càlcul parlamentari, si tenim prenem en consideració aquestes darreres eleccions al Parlament de Catalunya, les del 25 de novembre de 2012, amb unes característiques proto-constituents, la raó parlamentària, sostraient-ne raons no coincidents, ens situen el dibuix de l’eix nacional en un equilibri: CDC-UDC-ERC-CUP-ICV/EUA en 50 + 21 + 13 + 3: 84 i un eix unionista en equilibri, sostraient-ne raons no coincidents, menors que en bloc oposat:, PSC-PPC-C’ en 20+19+9: 48, de manera que el bloc sobiranista (amb els seus matisos) representa el 62,22% del parlament, mentre que el bloc unionista (amb els seus matisos) representa el 35,55% del Parlament.

D’entrada, la proposta CDC-UDC-ERC (52,59%) que no es planteja com una declaració unilateral de secessió, sinó com una declaració unilateral de sobirania cap a l’Estat propi, matís que no l’allunya especialment d’aquella declaració unilateral, suposa una formulació que a ulls del Dret Internacional Públic, de tall de Dret Germànic, és a dir basat en precedents i proclamacions, ha de representar un plantejament que defineix, més enllà d’un full de ruta parlamentari, una manifestació de voluntat juridico-legislativa que planteja de manera fefaent un nou escenari.

La realitat que plantejarà la situació però no és nova, i caldria recordar a les forces unionistes que és força similars en el que respecta a la seva formulació respecte del que va succeir a Espanya des de 1975 fins a 1978, doncs tota l’activitat legislativa que es va produir era també contra lege si tenim present que la legislació vigent no derogada, les Lleis Fonamentals del Moviment, el model constitucional vigent aleshores, no preveia res del que va succeir aleshores, però la memòria és fràgil...

© Albert Balada

11-01-2013

Elogi de la senzillesa

Mentre s’escrivia el dia, t’anaves adonant que era com una mena d’epíleg misteriós, en el que les paraules van conformant la una història, senzilla, viscuda com tantes altres transcorren al teu voltant, i descobreixes com un instant pot contindre tota una vida, i en tota una vida es dona aquella intensitat cofoia de matisos que coloren els moments precisos... Deia Borges[1] que un es passa la vida parlant, mentre l’escriptura és ocasional, el diàleg és continu, fins i tot amb les pedres, de les que, diria jo, són testimonis muts de la nostra presència i transitar pels camins que hem triat, rodejats per tota una multitud invisible, un amfiteatre de persones futures....

Si bades un sol instant, pots descobrir les virtuts del silenci, però també el soroll indefinit i permanent que acostuma a acompanyar als humans, sorolls professionalitzats que esdevenen sinònims de virtuts necessàries, gens harmònics, feréstecs, agressius, que et conviden a valorar la pròpia individualitat, a tapar les orelles i deixar d’escoltar... És aleshores quan hom valora el silenci com un company de viatge que no gasta més valor que poder escoltar la teva pròpia consciència quan et permets de pensar en moments de felicitat, en descobrir-te aquells moments oblidats en la memòria que t’és grat de recordar....

Potser perquè com ens descobreix el poeta[2]: “Quan els jugadors hagin marxat, quan el temps els hagi consumit, certament no haurà cessat el ritus”... I és que tot és tant senzill, tontament arribem a creure en aquella complexitat que els estudiosos ens descriuen, però tot és tant i tant senzill que resulta fins i tot difícil de veure-ho així... i amb aquest pretext se’ns van complicant les coses o deixem que aquelles multituds que de tant en tant ens rodegen ens les compliquin, fins a descobrir que han passat els anys, instant a instant, i com el temps porta a l’oblit de les coses preuades si no fem un veritable exercici d’aturada i reflexió i aleshores, com qui compta les roses d’un pom, reprens els records que no són altra cosa que ensenyaments de vida, aquells matisos l’han anat colorejant fins a conformar l’expressió de tot plegat, i podríem prendre-li a Hugo[3] les paraules per a descriure en la bellesa que: “fins al més petit grà de sorra és un globus que rodola.... “ i aleshores entendríem la senzillesa que se’ns fa quotidiana a mesura que els anys passen, com per exemple d’estimar...

---

[1] Borges, Jorge Luís. En diálogo. Ed. Siglo XXI. México. 2005. Pag. 13

[2] Borges, Jorge Luís. Antologia. Ed. Siglo XXI. México. 2000. Ajedrez. Pag. 10

[3] Hugo, Victor. Dieu. Poema inacabat . 1891.

Una cita: Benito Jerónimo Feijoo

“És la noblesa llavor de la virtut. Sembrada en el cos, fructifica en l’ànima. Qui comunica la sang, comunica els esperits. Fins i tot a llargues distàncies conserva el seu purpuri caudal la direcció que li donà la excelsa font d’ on es deriva. Del fervor, que la inflama, s’aixeca la flama, que la il·lustra. Serveix la glòria heretada d’estímul contra las pereses del cor. Presentada en la memòria; i posada en ella, és despertador de la voluntat. Ofereix-li aquell objecte al noble un original, de qui ha de treure en ell mateix la copia: un mirall, on vegi, no allò que és, sinó allò que deu ser: una escola mental, en la que els seus Progenitors són els seus Mestres. El que degenera d’ells, es constitueix estrany, respecte dels que mira com a seus. Es fa foraster, o hoste intrús en la seva pròpia casa. No li queda de la prosàpia altra cosa, que el cognom; i encara aquest ha de prendre nota que se li adapta com a un bastard.. Quan parlés dels seus il·lustres predecessors, no digui que descendeix d’ells, sinó que baixa o no només baixa, sinó que cau. La distància que hi ha entre l’heroisme i la vilesa, és l’espai que mesura amb la caiguda. La lletjor del vici duplica la seva deformitat en qui hauria d’apropiar-se com a hereditària la virtut. Quants ascendents gloriosos jacta, tants fiscals de la seva conducta a compte. Aquella glòria és la seva ignomínia. La mateixa que l’ enfosqueix, l’abat, perquè no li toca d’aquella llum sinó el fum. Es considera en l’arbre genealògic, que tant ostenta, com una branca marcida, a qui l’aire de la vanitat agita per a res més que fer soroll. En la filosofia ètica la noblesa, que no obra, no existeix. Els Escuts d’armes, que adornen les seves parets, ennobleixen l’edifici, i desdauren la persona. La memòria de triomfs passats, que obrí el cisell en la front de la casa, recorda a tots, que està morta en el cor del seu amo.”[1]

---

[1] Feijoo y Montenegro, Benito Jerónimo*. Cartas eruditas y curiosas (1742-1760), tomo segundo (1745). Texto tomado de la edición de Madrid 1773 (en la Imprenta Real de la Gazeta, a costa de la Real Compañía de Impresores y Libreros), tomo segundo (nueva impresión), páginas 44-55.

*(1676-1764) Fray Benito Jerónimo Feijoo y Montenegro. Assagista y polígraf del segle XVIII. Estudià a Salamanca. Obtingué la càtedra de Teologia de la universitat d’Oviedo, on residí des de 1709 fins al final dels seus dies. Va Pertànyer a l’orde de Sant Benet de Nursia.

Retronen els sons....

En la càlida nit de la tardor estant, quan els vents del nord comencen a festejar els fullatges i les arbredes, ressonen les veus des de l’infinit, retronen els sons que ens enalteixen i ens adverteixen com ho feu Turandot: que ningú no dormi, “nessun dorma”, i així amb l’alè del que se sap vencedor, despertar de la llarga nit dels somnis i rebre els dons preuats de la victòria, aquella corona de llorer com a únic do, i saber que el cel mira com a un mirall la seva creació..... Perquè no és només la meva veu aquella que clama, hi ha una altra veu, hi ha una multitud de veus, veus d'avui mateix o fins les veus del passat que en la seva desesperació, esdevenen veus punyets, veus trencades, de vegades somrients, de vegades atemorides, de vegades boges de dolor, de vegades omplertes en la seva ànima d’alegria. Però ara ens neix una veu d’un dolor nou i vell a l’hora, la veu de la vida i la mort, la veu del pobre fugitiu, la veu de l’home que s’ofega, la de l’ocell espantat, sobre els carrerons on ressonava abans l’alegria, amb aquella veu que encara tremola. Deia Edith Piaf que “Si digués tot el que sabia, tot el que havia vist, diria massa però a la vegada mai prou i per tant el millor seria oblidar”; altres veus cantaran com la nostra memòria sense tristors particulars i com la Piaf deia: ”no tinc res per declarar”, però algun dia retrobaré el que hauré vist i ho reconeixeré...

Guia útil

El brou de tardor obre les olors que displicents ressegueixen els animalons com una guia útil pels racons inerts de la casa estant. Que deu de passar, em pregunto, pel cap de la meva gata mig siamesa mig no se sap ben bé què quan em mira amb ulls escrutadors mentre recorro ranquejant el passadís de casa?, què deu de pensar la gata “turtle” ben aposentada damunt la taula de planxar que acaba de fer seva com volent que deixem de fer aquesta feina tan poc prosaica i tant necessària a l’hora si volem anar ben polits?.

De cert que manta vegades deu de passar pel seu pensament -memòria n’han de tenir quan els gats són capaços de somniar-, com de temps perdem els humans en aquesta definició de raça que tant poc ens allunya dels instints primaris que encara regnen en la nostra genètica, només que distorsionats fins al punt de ser la única espècie de la terra que és capaç de ser autodestructiva amb els de la seva raça i amb el seu propi hàbitat.

Mentre, quan ja s’esgota el dia, la proposta de viure al compàs del sol i la lluna com fan elles, les meves gates, és afalagadora, descobrir com el teu cos viu millor adequat a aquests horaris, mentre el món gira ràpid, desconcertat i embogit perquè les bigues del sistema han cruixit i s’esquerden fruit dels tèrmits i la caducitat de tot plegat.

Consciència tràgica

Deia la escolàstica medieval, que “la naturalesa ha de servir de base i model a la ciència, per això l’art treballa d’acord amb la natura en allò que pot. Per tant és menester que l’artista observi la natura i operi com ella opera.”[1] ; en aquesta certitud s’inicia el paper d’allò que és natural en la interpretació de tot el que envolta l’home i com l’home, “els meteorits que venien de les alçàries, participaven de les sacralitats celestes, com un cel de pedra” [2] ; en tot cas els components mitològics en la cultura humana, esdevenen en aquesta component solidària que s’estableix entre la natura i la deífica sacralitat, el resultat d’una historia cultural complexa, d’aquell món màgic suposadament allunyat, foragitat de la interpretació científica per l’establiment del mètode fins a l’ homo faber, replegat en els canvis socials que descriuen una societat als segles XVIII i XIX que ha impregnat el segle posterior, on l’home se sent capaç de dominar la natura i a través d’ ella del propi temps i on la pròpia vanitat humana esdevé com a definició filosòfica, com a una consciència tràgica que ens domina.

Com diu Aristòtil[3], “la memòria, doncs, no és ni una sensació ni un judici, sinó un estat o afectació de les coses, una vegada ha transcorregut el temps. No hi pot haver memòria de quelcom present i en el temps present.”. Aquesta certesa aristotèlica ja ens adverteix al segle IV AC., com a sabedor d’aquella consciència futura, coneixedor, com ens diu, de la “pintura mental”, d’aquell objecte del pensament que esdevindrà consciència simultània del que ha esdevingut abans, quan es dóna l’exercici de guarda del record i conservació de la memòria mitjançant una constant repetició mental. Per això potser ens caldria fer cas a Polo de Acragante, un dels personatges de Plató en els seus diàlegs[4], quan ens recorda per la ploma del filòsof que “existeix entre els homes, moltes arts elaborades hàbilment a partir de l’experiència. En efecte l’experiència fa que tot avanci d’acord a una norma; en canvi –ens diu- la inexperiència ens duu a l’atzar” i potser al caos, caldria preguntar-se?

En realitat la resposta ens la dóna clarament de nou Sòcrates, personatge d’un altre dels diàlegs de Plató[5] , en conversa amb Hermògenes, quan Sòcrates diu: “I què? També t’has deixat arrossegar en la creença que no existeix en absolut cap home vil?” a lo que Hermògenes respon: “No, no, per Zeus! Més bé ho he experimentat altres vegades, fins al punt de creure que hi ha alguns homes completament vils i en nombre elevat.”, però, l’autor fa insistir Sòcrates: “I què? Mai t’ha semblat que hi ha homes completament bons?” A lo que conclou Hermògenes: “Sí, molt pocs.”

[1] Magne, St Albert. De Compositum de compósitis.1250
[2] Eliade, Mircea. Forgerons et alchimistes. Flammarion. Paris, 1956.
[3] De Aquino, Tomás. Comentarios a los libros de Aristóteles: Sobre el sentido y lo sensible y sobre la memoria y la reminiscencia. Ediciones universitarias de Navarra, SA. 2001
[4] Plató. Georgias o de la retòrica. Ch. Lahure. Paris. 1800. 448d
[5] Plató. Kratylos. Universitat Nacional autònoma de Mèxic. 1988. 386b

Valors europeus

La fotografia és de Igor Smel

Comentàvem els vitralls de la Sala víctor Siurana de la UdL, després d’escoltar les passes en silenci sobre la fusta del terra; potser el valor de la paraula tot reconeixent el treball de l’Àngel Jové i sentir Raimon Obiols reflexionant a partir del Tractat de Lisboa, em descobrien aquella nova dimensió de l’anàlisi política en sinceritat, feta realitat, acceptant que “malgré tout” tot avança, perquè tot aporta valor, fins i tot els fracassos. Escoltar-li aquella anècdota d'Àngela Merckel mirant esmaperduda al mar atlàntic des de la desembocadura del Teixo, i el comentari dels funcionaris: “ha llençat la constitució al mar. No, l’ha enviada camí de Filadèlfia”.

Quin privilegi, escoltar Julio Añoveros, Bernat Joan i Raimon Obiols, experiència, intel·ligència, formació, valors inexcusables en tot polític que ens apropen, paraula a paraula, anècdota a anècdota, als principis substancials del moviment europeista "ex novo" de finals del segle XX i principis del segle XXI, recordar el "no" francès com l’holandès i sentir-me transportat als elements substancials, a la memòria dels pares fundadors, al valor del constitucionalisme europeu, aquest cop des d’una perspectiva distinta, però aproximada, a la de les relacions internacionals com la del dret europeu, amb aquell valor afegit que ens aporta la pròpia experiència, quin privilegi!

Honorar

L’acràcia del terror no entén de possibles, no entén de la dialèctica i aquesta dona, بینظیر بھٹو, castigada per la dictadura ho ha estat també ara per la intransigència sectària, honorem la seva memòria. Però valen el mateix els morts sense nom que han envoltat la tragèdia i dels que mai no en parlem, ells també mereixen que honorem la seva memòria, com per tots aquells que són màrtirs de la llibertat.

60.000

A la foto un dibuix d'un bon amic que m'arriba per mms

Podria semblar la xifra que donarà el G-8, com qui fa una dàdiva, en milions de dollars per eradicar les malalties a l’Àfrica, qui s’ho creu, és la part de les reunions d’aquest organisme multilateral que per curar el seu liberalisme aclaparador, dicta mesures d’aquest tipus per netejar la seva imatge i com que de netejar la imatge es tracta, doncs els Estats Units anuncia que en donarà ell sol la meitat de allò acordat. Si de veritat s’apliqués el dret internacional i es verifiqués l’aplicació de les declaracions d’intencions que, sapigueu-ho generen obligacions de dret, un altre gall els cantaria als factòtums internacionals, mentre tant….

No, no parlo d’això amb la xifra que titula el post, parlo dels 60.000 visitants a que ha arribat aquest blog, sense els que hauria caigut en el pou de la memòria tot el que hi ha escrit i comentat. Gràcies.

Bellesa...

El caprici de l’atzar o la fatalitat que ens és propera, fins i tot propietària dels nostres més preuats sentiments de llibertat, ens acarona de vegades, com qui acarona el rostre de l’amic al que fa dies que no dius com l’aprecies; també ens impulsa a voler volar en un mar de sensacions que ens haurien d’endinsar en un món distint i fantàstic, en el que descobrir com hom pot ser una papallona i recórrer els cinc continents, a la recerca de la bellesa d’una flor que resta oblidada en una illa remota de la micronèsia, o escalar aquelles moles de fusta que vesteixen els boscos tropicals de les seves altes i impenetrables branques carregades de vegetació que aixopluga no pocs misteris.

L’atzar, com instrument del destí, ens dibuixa els buits que la memòria ens deixa de tant en tant i ens recrea les passions desenfrenades que ens aborden en el viatge a la fermentada malta que cau gota a gota regalimant la gerra que, freda, aglutina el primer bon dia de la temporada, quan en les hores matutines, faran acte de presència i ens arrepleguen com un mocador que aconsegueix de mantenir expectants davant d'aquella cadernera que surt a la recerca de les molles de pa que ha deixat el matí.