divendres, 16 de desembre de 2011

Reflexions sobre la Llibertat *



* extret del text del Missatge de Sa Santedat Benet XVI per a la cel·lebració de la XLV Jornada Mundial de la Pau del 1 de gener de 2012. el 8 de desembre de 2011


La llibertat és un valor preciós, però delicat; se la pot entendre i usar malament. “En l’actualitat, un obstacle particularment insidiós per a l’obra educativa és la massiva presència, en la nostra societat i cultura, del relativisme que, en no reconèixer res com definitiu, deixa com a darrera mesura només al propi jo amb els seus capricis; i, sota l’aparença de la llibertat, es transforma per a cadascú, en una presó, perquè separa l’un de l’altre, deixant a cadascú empresonat dins del seu propi “jo”. Tanmateix, dins d’aquest horitzó relativista no és possible una autèntica educació, dons sense la llum de la veritat, abans o després, tota persona queda condemnada a dubtar de la bondat de la seva mateixa vida i de les relacions que la constitueixen, de la validesa del seu esforç per a construir amb els demés quelcom en comú »[1]


Per a exercir la seva llibertat, l’home ha de superar per tant, l’horitzó del relativisme i conèixer la veritat sobre si mateix i sobre el bé i el mal. En allò més íntim de la consciència l’home descobreix una llei que ell no s’ha donat a si mateix, sinó a la que ha d’obeir i quina veu el crida a estimar, a fer el bé i a defugir del mal, a assumir la responsabilitat del bé que ha fet i del mal que ha comès[2]. Per això, l’exercici de la llibertat està íntimament relacionat, amb la llei moral natural, que té un caràcter universal, expressa la dignitat de tota persona, assenta la base dels seus drets i deures fonamentals, i, per tant, en darrer anàlisi, de la convivència justa i pacífica entre les persones.


L’ús recte de la llibertat és, doncs, central en la promoció de la justícia i la pau, que requereixen el respecte cap a un mateix i cap a l’altre, encara que es distanciï de la pròpia forma de ser i viure. D’aquesta actitud broten els elements sense els que la pau i la justícia es queden en paraules sense contingut: la confiança recíproca, la capacitat d’establir un diàleg constructiu, la possibilitat del perdó, que tantes vegades es voldria obtenir però que costa de concedir, la caritat recíproca, la compassió cap als més dèbils, així com la disponibilitat per al sacrifici.



[1]Discurso en la ceremonia de apertura de la Asamblea eclesial de la diócesis de Roma (6 junio 2005): AAS 97 (2005), 816.

[2]Cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. past. Gaudium et spes, 16.


Enllaç al document íntegre