divendres, 24 d’agost de 2012

El Camí de Jerusalem




El símbol del laberint, ha estat utilitzat amb relativa freqüència en l’art antic i medieval. La seva intenció en molts dels casos és merament decorativa, però com que té un caire geomètric i no representa a cap cosa presa de la natura, de vegades ha estat interpretat de manera esotèrica. La seva iconografia, no obstant, sol estar relacionada amb la història mitològica de Teseu, Ariadna i el minotaure, quines figures solien ocupar el centre de la composició, sobre tot en els mosaics romans; durant l’edat mitjana el laberint fou cristianitzat i la figura del centre fou substituïda per la paraula o el concepte “Ecclesia” o pel símbol de la creu i on l’accés al centre era reservat exclusivament als iniciats en la fe, els neòfits havien de superar alguna prova per a poder apropar-s’hi.

En el cas del laberint de la Catedral de Chartres[1] les seves dimensions són de: 16 m. de diàmetre, i 264 m. de recorregut a través d’11 cercles concèntrics, essent el seu diàmetre el mateix que té la Rosseta de la façana principal el que ens mostra tot un sistema de proporcions en la construcció de la Catedral. Les fonts històriques anomenaven el laberint de la Catedral de Chartres com el “cami de Jerusalem”, perquè l’acte de recórrer el laberint de genolls, recitant el “miserere”, es considerava una penitència que atorgava tanta indulgència com la peregrinació a Terra Santa. El temps invertit en aquesta penitència era d’aproximadament 1  hora, just el que es tarda en caminar una llegua (5 km.) que fou la distància que Jesús va recórrer amb la creu a les espatlles camí del Mont Calvari, per la qual cosa al laberint se’l coneix, també, amb el sobrenom de “La llegua”.

El laberint era, doncs, una sort de camí de fe, ple d’obstacles i de patiment, des de la condició de mortal fins a l’arribada a la Jerusalem celeste, el paradís descrit en l’Apocalipsi[2]

________________


[1] La Cathédrale de l'Assomption de Notre-Dame, és una església catedral de culte catòlic romà a la ciutat de Chartres, en el departament de Eure et Loir (França), a uns 80 km de París. L’any 1979 fou declarada per la UNESCO “Patrimoni cultural de la Humanitat”; existeixen indicis que en el lloc que avui ocupa la catedral  hi havia des de temps anteriors a la era cristiana un altar (i segons alguns autors una gruta) dedicada a la Deessa Mare de la mitologia druídica, essent aquesta localitat un important centre religiòs per a la tribu celta dels “Carnutes”, nom del que deriva el de la ciutat. La primera església de la que es té constància es construí als volts de l’any 360 i aquesta va desaparèixer en un incendi cap al 740-750 durant el saqueig dels visigots d’Hunald, Duc d’Aquitània. Una segona Catedral va ser destruïda pels pirates normands comandats per Hastings el 858, essent el bisbe Gislebert i ordenà la reconstrucció i ampliació de l’església. Malgrat haver sobreviscut a un incendi l’any 1134, un foc el 1194 només va deixar les torres occidentals i la façana i la cripta, la reconstrucció del cos principal acabà el 1220, sota la direcció del Mestre d’Obres Marc Puertes. Chartres tingué notorietat per l’estudi de la lògica, i enllà va estudiar l’escriptor i filòsof anglès Joan de Salisbury (1115-1180) que acabaria essent bisbe de Chartes. El 1836 un incendi destruí la teulada de fusta de castanyer danés. i l’arquitecte Edouard Baron gestionà la substitució per una estructura de ferro recoberta amb làmines de coure imitant la tècnica usada a la Catedral de Magúncia.     
.

[2] Josué Llull. Doctor en Història de l’art. Professor de la Escola Universitària "Cardenal Cisneros", adscrita a la Universitat d’Alcalà de Henares (Madrid). Extracte del seu blog: “arte i iconografia”