Motllures i terrats, contraforts i torres a la que la guerra
darrera arrabassà retaules i ornaments; rosassa de blau destacat, massissa i
robusta, traceria de pedra que reflecteix quan la terra tremolà... Immensa, com
un espai infinit damunt teu, s’obre al cel, com ho van pensar els constructors,
per impressionar el teu esperit, com una autèntica pregària en pedra, que
s’enlaira com volent acaronar els
núvols; però no, no era només aquesta la pretensió dels constructors, també ho
era la de deixar un senyal potent i precís, hereu de les essències del lloc
escollit, en arenes ancestrals, amb aquella austeritat magnificent i diàfana
que en dibuixa un joc de llums i ombres...
2 de setembre de 2012
Albert Balada ©
