“...Mai vaig dubtar, per exemple,
de l’existència de la Deïtat; de què va fer el món i el governà per la seva
Providència; de què el millor servei de Déu és fer el bé al home; de què les
nostres ànimes són immortals: i de que tot crim serà castigat, i la virtut
recompensada, aquí o en l’esdevenidor...” [1]
Diari d'Albert Balada © Si tens la ment neta i el cor també, entra i gaudeix
"...Avui el silenci es fa clam, mentre els ulls de la deessa em miraven, esperant del mortal un poema..." (del poema "Clam a Athenea" dins del poemari "Heliada, un poemari".Ed.Bubok.com. 2009. 1ª edició 12/2009. Global Copyright Registry SAfe Creative: 0912065069406.)
diumenge 20 de maig de 2012
Una cita: Benjamin Franklin
Etiquetes de comentaris:
Benjamin Franklin,
cites,
Deïtat,
Déu,
home,
món,
Providència,
Virtut,
ànimes
Una cita: George Washington
“La religió i la moral són suport
indispensable de totes les disposicions i hàbits que condueixen al benestar polític.
En va hauria de reclamar el títol de patriota aquell que treballés per
subvertir aquests grans pilars de la felicitat humana, aquests poderosíssims
sostens dels deures dels homes i dels ciutadans. Tant el polític com l’home
devot han de respectar-los i estimar-los. No n’hi hauria prou amb un volum
sencer per a indicar totes les relacions que tenen amb la felicitat pública i
particular. Només cal preguntar-se: Què seria de la seguretat dels bens, de la
reputació, de la vida, si el sentit de l’obligació religiosa se separa dels
juraments que en els tribunals de justícia són els instruments d’investigació? I
siguem cautelosos abans d’incórrer en la suposició que la moralitat es pot
sostenir sense religió. Per molt que es concedeixi a la influència d’una
educació refinada en cervells d’un temple peculiar; la raó i la experiència ens
prohibeixen esperar que la moralitat nacional pugui existir amb exclusió dels
principis religiosos”[1]
[1] Washington,
George. Discurs de Comiat. Carta
Pública. Washington. 1796. Citat per Bell, Daniel. Les contradiccions culturals
de la modernitat. Anthropos Editorial. Barcelona. 2007. Pag. 120
dimarts 15 de maig de 2012
Una cita: Benet XVI
"La vida biològica de por sí és un do, però està envoltada
d’una gran pregunta. Només es transforma en un veritable do si, amb ella, es pot
donar una promesa que es més forta que qualsevol desventura que ens pugui amenaçar,
si se la submergeix en una força que
garanteix que ser home és un bé, que per a aquesta persona és un bé qualsevol
cosa que pugui portar el futur." [1]
[1] Benet XVI, Homilia de la missa celebrada con motivo del seu 85è aniversari, Capella Paulina. Ciutat del Vaticà. Dilluns 16 d’abril de 2012
Una cita: George Orwell
"Per tant, la guerra d’ara, comparada amb les antigues, és
una impostura. Es podria comparar això a les lluites entre certs rumiants quines
banyes estan col·locades d’aital manera que no poden ferir-se. Però encara que és
una impostura, no deixa de tenir sentit. Serveix
per a consumir el sobrant de bens i ajuda a conservar la atmosfera mental
imprescindible per a una societat jerarquitzada. Como es veu, la guerra es ja només
un assumpte de política interna. En el passat, els grups dirigents de tots els
països, encara que reconeguessin els seus propis interessos i fins i tot els dels
seus enemics i cridessin en lo possible la destructivitat de la guerra, en
definitiva lluitaven els uns contra els altres i el vencedor aixafava al vençut.
En els nostres dies no lluiten els uns contra els altres, sinó cada grup
dirigent contra els seus propis súbdits, i l’objecte de la guerra no es conquerir
territori ni defendre’l, sinó mantenir intacta la estructura de la societat.
Por tant, la paraula guerra ha esdevingut equívoca. Potser seria encertat dir
que la guerra, al fer-se continua, ha deixat d’existir. La pressió que exercia
sobre els essers humans entre la Edat neolítica i principis del segle XX ha
desaparegut, essent substituïda por quelcom completament distint." [1]
Etiquetes de comentaris:
atmosfera,
cites,
destructivitat,
Elits,
enemics,
essers humans,
George Orwell,
guerra,
interessos,
jerarquía,
països,
societat,
súbdits
diumenge 6 de maig de 2012
Un poema: La Lluna
Avui, és el dia en el que la lluna se situarà a 355.126 kilòmetres de la Terra, la menor distància de tot 2012. El que suposa que es veu un 14% més gran i llueix un 30% més lluent del que ho fa habitualment. Sembla que aquest fenòmen no tornarà a produïr-se fins d'aqui a 17 anys.
Avui s'escau aquest poema que vaig escriure el juliol de 2009 i que es publica al 2010 en el poemari que em comercialitzen Bubok i Amazon.
La Lluna
La lluna, aquella
que ens mira amb la mirada entristida
com gronxant-nos en les nits que pot.
La lluna aquell
amor dels poetes i dels somiatruites.
La lluna que ens pinta
el cel amb primaveres
i si els estels l'acompanyen,
omple el cove dels somnis
amb tapissos de llum.....
Lleida, 09 de juliol de 2009
Poema: La Lluna, Autor: Albert Balada. Publicat a "Heliada, un poemari".Ed.Bubok.com. 2009. 1ª edició 12/2009. Global Copyright Registry SAfe Creative: 0912065069406.
Avui s'escau aquest poema que vaig escriure el juliol de 2009 i que es publica al 2010 en el poemari que em comercialitzen Bubok i Amazon.
La Lluna
La lluna, aquella
que ens mira amb la mirada entristida
com gronxant-nos en les nits que pot.
La lluna aquell
amor dels poetes i dels somiatruites.
La lluna que ens pinta
el cel amb primaveres
i si els estels l'acompanyen,
omple el cove dels somnis
amb tapissos de llum.....
Lleida, 09 de juliol de 2009
Poema: La Lluna, Autor: Albert Balada. Publicat a "Heliada, un poemari".Ed.Bubok.com. 2009. 1ª edició 12/2009. Global Copyright Registry SAfe Creative: 0912065069406.
Etiquetes de comentaris:
Albert Balada,
Amazon,
Bubok.,
Heliada un Poemari,
La Lluna,
poesia
Una cita: Bernard Manin
“La llibertat democràtica no
consisteix en obeir-se únicament a un mateix, sinó en obeir a algú en quin lloc
pot trobar-se un demà” [1]
[1] Manin,
Bernard*. The principles of representative government. Cambridge University
Press. 1977. Pag. 28
* (1951 Marsella) politòleg francès que
treballa en el camp del pensament polític, conegut pel seu treball en els àmbits del liberalisme i de la democràcia representativa . Director d’Estudis
a l’ École des Hautes Études en Sciences Socials
de París i professor de la Universitat de Nova York.
Etiquetes de comentaris:
Bernard Manin,
cites,
Llibertat democràtica,
obeir
dimarts 1 de maig de 2012
Una cita: Santiago Ramon y Cajal
"Desgraciadament, la tasca
del crític i de l’expositor no consenten
instantànies. Encara l’obra de vulgarització més modesta exigeix, si ha de ser quelcom
més que una producció d’estil, laboriosa preparació, durant la qual el tren de
la ciència avança, i, el que es pitjor,
augmenta incessantment la seva llargària
per la juxtaposició de nous vagons. En condicions tals, el comboi no donarà mai,
per molt lluminós que sigui l’objectiu de l’escriptor, còpies exactes, sinó vagues
siluetes. I això sense comptar el risc que corre tot compilador de donar per
important lo accessori, al·lucinant per l’estrèpit de l’actualitat, de oblidar
positius progressos fiant farts de crítiques de vegades interessades, o de
silencis més interessats encara, de alterar, a la fi, completament la recta
perspectiva moral de cada descobriment i de cada teoria."[1]
[1] Santiago Ramon y Cajal (1-5-1852/17-10-1934) Nobel de
Medicina al 1906. Fragment del seu pròleg al text: "Textures del sistema nerviós
de l'home i dels vertebrats". Nicolàs Moya. Madrid. 1899
Etiquetes de comentaris:
ciència,
crític,
crítiques,
expositor,
progressos,
Santiago Ramon y Cajal
dilluns 23 d’abril de 2012
En un amagatall del cor...
En un amagatall del cor
Ansia el món;
Presència,
Saber-se viva,
En la maranya de pedra
Que desperta al dia
Embolcallada de records.
Sospir infinit quina mirada
Arriba,
Com un clam,
Tant alt,
Que amb el colpeix de les campanes
ensopega.
Ansia el món,
Com qui vol
Sentir els colors
De l’arc, prop del rostre
I pentinar-ne la cua,
Amb els dits,
Recreant el paradís.
Com el dia coneix la nit,
Li se la bondat
Feta bocins,
De vegades.
Ansia el món,
En un amagatall
Del cor,
On descobrir-hi mil misteris,
Mil tapissos
De seda i pedres,
On l’orient i l’occident hi ajunten
Amors i essències,
llegendes.
La se,
Com tu la saps,
D’orgull farcida
En la fosca
Que s’omple de lluna i estrelles,
En el dia
Que albira al sol
Majestuós que s’estrena.
Mentre,
Tot plegat gira el seu voltant,
Entre silencis
I paraules,
Entre clams
I roses.
Lleida, 9 d’octubre de 2007.
©Autor: Albert Balada, poema "En un amagatall del cor" dins de "Heliada, un poemari".Ed.Bubok.com. 2009. 1ª edició 12/2009. Global Copyright Registry SAfe Creative: 0912065069406.
divendres 20 d’abril de 2012
De vegades em pregunto...
De vegades em pregunto, quin és el valor i el
sentit de les “coses”, d’allò que va conformant un cúmul de sentiments i
experiències que habiten en la nostra existència com si fossin, potser, una
pesada càrrega que arrossegues, però de la què, de cop i volta, hom sap pas
perquè, esdevé d’una livianitat etèria.
Això sòl a passar en aquell moment en el que prens consciència
de la realitat mateixa de la present i de la passada, de lo anterior com d’allò
que conforma el teu esdevenir més proper, i veus que ja no hi ha noms propis, veus
com aquests es desdibuixem com l’aigua es desdibuixa quan una pedra comença a
fer cercles al voltant d’ on ha caigut, és com descobreixes que el pensament el
vas conformant a mesura que la vida transita al teu voltant, en cercles
concèntrics, més grans els exteriors, més petits els propers, i com a mesura
que s’amplien aquells cercles, aquells que eren petits esdevenen grans i els
grans esdevenen immensos, per anar-se diluint, poc a poc, en silenci, mentre
s’observen, i els veus apagar-se, i barrejar-se
amb el líquid element que és, de fet, com la vida mateixa i te n’adones que ella,
la vida, una vida, no és res, si no hi una realitat que l’amara, que la
converteix alhora en una part del tot, fent-la segurament insignificant en aquella
dimensió que pot resultar petita sempre en comparació amb qualsevol altre espai
i dimensió amb la que s’assimili; potser aleshores és quan t’arriba aquell
moment, en el què, comences a prendre consciència de tu mateix, de la teva
pròpia dimensió i del paper que has pogut jugar, o no, en el devenir del teu
entorn; des d’una senzilla paraula a una mirada escadussera, des d’una veu a un
somriure, des d’una abraçada a una expressió d’enuig; és quan tu mateix prens
perspectiva i coneixement sobre el bé i sobre mal, com hi descobreixes amagada
tota una ampla gama de grisos que es dóna entre l’un i l’altre, però també hi
copses el color qui ha entre un moment i un altre, com abraçant-los.
La vida, no és cap refugi en el que mantenir-se
aixoplugat i a salv de res ni de ningú, perquè tot passa, ho fa tant despresa
que no ens deixa entretenir i depassa al moment mateix, a l’instant precís, tot
mentre perdem la consciència temporal sempre, doncs res és passat ni futur, tot
és present, encara que més enllà percebis com poques vegades has tendit a mirar
endavant o a mirar endarrere, per a veure que et segueix, com per intuir el què
et seguirà, clar que això de mirar endavant, seria com consultar els àugurs o
els oracles i sempre comporta una part de màgia, que la nostra civilització va
arraconar fa segles, perquè l’atzar que domina i controla els esdeveniments
futurs, només són un seguit de variables que en el present ens són
desconegudes, de manera que no ens queda altra que deixar fluir la vida en
aquell camí que resseguim a peu o a cavall, però amb les mans suficientment
lliures com per fruir dels cops de vent que les arbrades coven amagats darrera
les fulles altives; fruir, sí, perquè res ens diu que mirar en una direcció ens
indiqui el camí ferm, quan de vegades l’erm paratge ens és opac per ell mateix
als nostres ulls, doncs el veiem distint de com és en veritat, potser perquè
mai tenim present de mirar enrere, de reconèixer d’ on venim i qui som, és
només aleshores, quan allò que ens era
impenetrable o tèrbol, pot esdevenir real, potser per a sorpresa nostra,
en poder esbrinar aquella nova perspectiva, aquella nova visió què, distinta,
es va conformant a partir, també, de nous matisos, d’una nova gama de semblances que podien haver estar intuïdes o
no, que podrien ser versemblants o no, però que esdevenen perfectament clares
als nous ulls que les miren.
Clar que tot això només passa quan hom té un bon
nombre de calaixos plens de papers escrits amb les traces que hem anat
dibuixant, amb aquelles línies inconnexes, inconcluses i de vegades
incomprensibles que hem anat definint, sense interès, sense constància, com qui
diu i no diu, com si es tractés de missatges xifrats que algú altre hauria de
desxifrar en un o altre moment, sense saber que seriem nosaltres mateixos els
que l’hauríem, tard o d’hora de treure’n l’entrellat, el sentit de tot plegat en un moment donat i
no pas en cap altre; quan les hores passen tant ràpid que ets incapaç de
retenir un temps que vola com enjogassat entre les pàgines humanes, al que empeny
una dèria estranya i subtil que ens ha voleiat sempre, sense adonar-nos-en, escapant-se
dels nostres dits, hàbilment, sense esclavatges mundans, lligat només pel
devenir que no és altra que allò que ja està escrit, els dels dos moments que
condensen allò que se’n diu la vida, allò que n’és la vida, sempre un moment
present, d’un passat que no podem repetir, ni tampoc corregir, d’un esdevenidor
que no podem més que definir lleugerament amb les nostres actituds, els nostres
convenciments, les nostres realitats afegides, siguin volgudes o no ho siguin,
però que ens van cisellant com l’escultor cisella la seva imatge, aquella
creació que esdevé fruit de la pedra que es malmet i es rebutja, a tall petit i
ferm, o a cop sever i precís o de manera improvisada i anàrquica, però que en
defineix una obra més o menys bella, com una obra més o menys burda, com una
obra més o menys precisa, més o menys enigmàtica, més o menys real, més o menys
opaca, més o menys translúcida, més o menys simple, més o menys complexa, però
sempre en funció d’una sola veritat,
segons com se n’hagi estat capaç de respectar l’element de treball,
sabedor que no es pot malmetre tot, que cal aprofitar el que es pugi, perquè
tot és vàlid i necessari, només ens en cal la perspectiva adequada per a
descobrir-ho i aquest fet només ets tu, tu mateix, capaç de les majors proeses
com de les més grans iniquitats, capaç de sostenir el món en una mà, com
d’esbotzar-lo en mil bocins, perquè tu ets humà, un ser perfecte amarat de les
més grans qualitats, però que tanmateix pots ser capaç de cobejar les pitjors
metzines, dèbil com ets en la teva pròpia humanitat, incapaç de subsumir-te a
les passions que t’embriaguen, a la cobdícia que afalaga els teus sentits,
lliure com n’ets de triat i et deixes portar per la més vil de les nicieses: la
manca de reconeixement a la teva pròpia ànima, a la teva pròpia consciència que
sota el pes de qui no és humil, es perd en la seva condició humana, de la seva
condició humana, aquella que ens fa ser uns essers dotats d’una especial
significació com a sers pensants que som, generadors de pensament i tecnologia
per a l’evolució de la espècie...
Etiquetes de comentaris:
aixoplug,
Albert Balada,
atzar,
civilització,
Consciència,
convenciments,
el bé,
el mal,
escultor,
Espècie,
màgia,
pensament,
refugi,
semblances,
tecnologia,
variables,
vida,
ànima
Una cita: Simeón Ben Yodai
“No cregueu que l’home és només
carn. Allò que realment fa a l’home és la seva ànima”[1]
[1] Ben Yodai,
Simeón*. El Zohar. Revelacions del llibre de l’esplendor. Versió d’Ariel
Bensión. Pròleg i selecció de Agustí López. Ed. JJ de Olañeta. Palma de Malorca.
2006. de Pag. 44
* Nom pseudoepigràfic de
Moisés de León que el va escriure entre el 1280 i el 1286.
Etiquetes de comentaris:
carn,
cites,
El Zohar,
home,
Moisés de León,
Simeón Ben Yodai,
ànima
dilluns 16 d’abril de 2012
Una cita: Ovidi
“La gota d’aigua cava la pedra, l’anell
es desgasta amb el seu us i la reixa de l’arada s’embota a força de solcar les gleves.
El temps devorador ho destrueix tot, menys a mi, i la mort es declara vençuda
per la tenacitat dels meus mals. Ulisses es cita com a exemple d’una paciència perdurable,
doncs va vagar durant deu anys a través dels mars tempestuosos; però no sempre
tingué que arrossegar els rigors del destí, i gaudí moltes vegades de plàcid
repòs.”[1]
Etiquetes de comentaris:
destí,
gota d'aigua,
repòs,
temps devorador,
Ulisses
diumenge 15 d’abril de 2012
Una cita: Arthur Schopenhauer
Una compassió sense límits cap a
tots els esser vivents és la mostra més ferma i segura de la conducta moral. Això
no exigeix cap casuística. Hom pot estar-ne segur que qui està ple d’ ella no
ofendrà a ningú, no usurparà els drets de ningú, no farà mal a ningú; ans al
contrari, serà indulgent amb cadascú, perdonarà a cadascú, socorrerà a tots en la mesura de les seves
forces, i totes les seves accions portaran el segell de la justícia i de l’amor
als homes; Intenti de dir-se alguna vegada: “aquest home és virtuós, però no
coneix la compassió” , o bé: “és un home injust i malvat, però és molt
compassiu”, i aleshores saltarà a la vista la contradicció.[1]
Etiquetes de comentaris:
Arthur Schopenhauer,
compassió,
conducta moral
dissabte 14 d’abril de 2012
Una cita: Simone de Beauvoir
“(...)Existim per a fer-nos feliços els uns als altres (...)
Però la gent que no són feliços per a que existeixen? (...) Si coneixes gent
desgraciada provarem de fer alguna cosa per ells (...)”[1]
[1] De Beauvoir, Simone*. Les
belles imatges (les belles images). Edicions 62. Barcelona. 2008. Pag.24
*(París, 1908-1986) Pensadora i novelista francesa, representant del moviment existencialista
Etiquetes de comentaris:
cites,
felicitat,
gent,
infelicitat,
Simone de Beauvoir
Subscriure's a:
Missatges (Atom)













