Moments interessants per a qualsevol analista, el que culmina amb el darrer dels congressos, el del PSC; totes les forces polítiques han esgotat els seus terminis, els seus mandats congressuals i han encarat el rumb de la segona dècada d’aquest segle. Els Congressos serveixen per apaivagar els ànims, hi afloren aquells principis de conflicte, aquells valors compartits i tota una amalgama de sentiments que també són propis de la política, com a tota cosa humana i per tant susceptible de poder veure’s afectada per les mateixes virtuts i els mateixos defectes com afecten a la vida humana.
Llegia recentment a Jorge Wagensberg
[1], qui, a banda dels principis “revolucionaris” propis de la evolució humana, ens ensalça -amb això s’haurà guanyat el vist i plau dels antropòlegs-, el que ell anomena la tercera efemèride de la història, l'emergècia de la cultura –les dues anteriors són per ell l’origen de l’univers i l’origen de la vida- , aquella que sens dubte ens duu com també apunta Wagensberg als principis del mètode científic, inexorablement aplicables a les ciències socials i per tant també a la Ciència Política; aquests principis del mètode són:
1. El principi d’objectivitat, per el qual en el qüestionament no s’ha d’influir lo més mínim en les respostes que puguin obtenir-se.
2. El principi d’intel·ligibilitat, que ens guia en la recerca del que s’anomena mínima expressió de la màxima representació
3. El principi dialèctic, que ens duu a afrontar la representació de la realitat amb la seva pròpia per a poder extreure’n i resoldre les contradiccions.
És en aquest sentit que el treball de camp desenvolupat i les dades obtingudes en els estudis de la Conselleria d’Economia i Finances, com en els estudis del Ministeri d’Economia, aquests no haurien de ser objecte en si mateix de cap mena de conflicte, donat que no fan sinó constatació de la realitat amb dades empíriques i per altra banda amb moltes coincidències en els plantejaments que una i altra, a “grosso modo” i simple vista s’observen; és doncs necessari, que la política, tant la gestió de les coses com la gestió de les idees, vagin de la mà de les avaluacions tècniques corresponents en tots els àmbits, de manera que els estudis duguin, com ja va provocar la República Federal d’Alemanya en el seu moment, a partir de la pròpia crisi interna de la OPA efectuada sobre l’antiga República Democràtica, com aquells aconsellaven als tècnics administrativistes alemanys a forçar la petició de reconsideració de les aportacions al creixement d’altres països en el context Europeu, entre ells Espanya, no ho oblidem; la quota de la postguerra entrava en crisi.
Cal doncs una quota de solidaritat? És evident que de moment, encara sí, els fons estructurals, sigui quina sigui la seva denominació, el seu efecte inversor, i l'administració d'orígen, ajuden a l’obtenció d’equilibris que permeten també aquell denostat principi de civilització que ens és exigible a tots plegats. Resulta per altra banda obvi que els horitzons han canviat, com ha canviat en definitiva també el teixit productiu i de serveis del país, de manera que tot fa pensar en la necessitat d’enfortir per una banda el model federatiu que consagra el text constitucional, però per l’altre en establir un principi d’aportació diferent al que s’ha definit en la darrera dècada, evidentment a partir d’un consens generalitzat que no ens faci, per impossible, aquell equilibri de nivell zero que mantenen les finances basques.
En tot cas s’obra pas ara una curta temporada en la que el llenguatge metalingüístic, el dels símbols i missatges encriptats, seran definitoris dels discursos dels “interpretadors” de les normes de que ens hem de dotar? Haurem doncs de cercar, els simples mortals en aquell identitari per a descobrir el rumb de la sageta que hauria de delimitar el repartiment, no ja de les restes, sinó dels recursos en qüestió.
Recordo ara l’acte primer de la comèdia de Plaute, “Pséudolus”
[2], quan un dels personatges, Bal·lió, diu:
“Per començar, Hedilia, a tu m’adreço que ets amiga dels formenters, d’aquesta gent que té a casa muntanyes de blat. Fes siusplau que me’n portin aquí en quantitat suficient per a mantenir-me, a mi i a tot la gent de la casa, tot aquest any; que tan curull n’estigui, que els ciutadans em canviïn el nom, i en comptes de Bal·lió, l’alcavot, em diguin Jasó, el rei” ; potser aquesta reflexió ens dugui a pensar, com la sessió avui del Parlament de Catalunya, ens analitza la realitat i els factors endògens que influeixen negativament en la marxa de l’economia –no només la catalana-; en tot cas l’establiment de mesures pal·liatives ens descriu voluntats, sempre a partir dels raonaments científics, mai a partir de les meres especulacions i/o conjectures molt pròpies per altra banda de les cultures mediterrànies com la nostra. Així doncs si la dinàmica parlamentària té encarat adequadament el seu rumb, sembla prudent d’assenyalar que, com apunten els periodistes dedicat a les anàlisi, que també hi ha d’haver una connexió entre el modelatge parlamentari i la configuració a futur d’aquest partit que ara celebra el seu 30è aniversari, amb un rumb ben definit i que, com diria Ciceró
[3],
"...ha assolit un singular sentit de l’honor, reconeguda virtut, provada lleialtat i gran reputació.....moltes proves de valor i d’humanitat” [1] Wagensberg, Jorge. El gozo intelectual. Teoría y práctica sobre la inteligibilidad y la belleza. Tusquets. 2007. pag. 29
[2] Plaute. Pséudolus –traducció de Marçal Olivar-. Fundació Berrnat Metge. Barcelona. 1.954.pag. 24
[3] Ciceró, Marc Tul·li..Discursos –traducció Josep Verges-. Defensa d’Aulus Cecina. Fundació Bernat Metge. Barcelona. 1.955. pag.88
.jpg)
.jpg)
