Recés...

Recés on la pedra acomboia el sens: paciència, calma, record, respecte, terra, misteri, presència, eternitat...

© Albert Balada

15-07-2014

Sóc de gustos senzills jo...

Sóc de gustos senzills jo, amant, però, de les subtileses amb les que la vida ens regala, no defugint la sensibilitat, si aquesta és a l’abast, no calen grans tresors per a fer valor, de vegades un retrat, de vegades la flaire del menjar ben fet, de vegades la carícia del vent, fins i tot el repòs obligat representa una causalitat més del camí que et porta a la reflexió o al somni llarg de mitja tarda, construint plànols mentals que t’enllacen amb el pensament del món oníric, no físic... Quan aconsegueixes que el teu dia resti en silenci, aleshores el món es reconstrueix a ell mateix, albires aquella calma necessària en esperit i cos que t’acompanya com un altre jo, amb qui pots entrar en diàleg quan el descobreixes, quan et descobreixes, lliure de pre judicis, lliure de greuges, desbastades les costures que també fan mal, com si sentissis el temps, l’oratge canviant, la lluna que esdevé nova i s’amaga als nostres ulls, fent-nos veure, com de tant en tant cal que així sigui, silenci, foscor, per poder reprendré el camí de la descoberta permanent, sense ancoratges, sense llasts, sense maletes, només amb allò que hem de menester, difícil de creure, gairebé res, tampoc els metalls profans que a tantes penes duen ... Aprendre a viure sense la por d’un món que de vegades es fa incomprensible, estúpidament incomprensible, però alhora tant, però tant humà, res de nou sota el cel, es diu, i és cert; cal doncs saber-se’n allunyat, perquè és la única manera de poder entendre el sense sentit, i de poder donar valor a les coses més versemblants, gens inútils, fins i tot imprescindibles, un color, una nota, un so, un gust, un somriure... amb opinions i parers diversos ens descobrirem tant propers i tant allunyats alhora, mentre el temps transcorre de manera inexorable per tots, però no tots l’haurem sabut fer nostre ...

© Albert Balada

04-05-2014

La senzillesa...

La senzillesa de tot plegat resulta del tot evident quan hom valora en calma el quefer; aleshores hom descobreix quin és el sentit que hom cal donar a la vida...

© Albert Balada

03-01-2014

Els moments...

Paret del convent de Jonqueres i campanar de l'Església de Sant Miquel de Barcelona

Els moments de calma i introspecció, de reflexió necessària, se’ns resulten imprescindibles en la complexitat de tot plegat.

És amarant els sentiments, que demanen tot just de ser gestionats en la descoberta de nous escenaris, de noves formes, de noves perspectives més enllà, com hom pot retrobar-se el jo, però també a l'altri en el camí de la vida i de la Llum, camí de recerca i aprenentatge...

© Albert Balada

27-11-2013

No hem de menystenir...

La fotografia és original de Llorenç Melgosa

No hem de menystenir el destinar temps a la calma, a la meditació, a la contemplació, a l’assossegament de l’ànima i l’esperit algun cop cada setmana, doncs  aquest recés d’espiritualitat, permet que ens imbuïm d’una certa elevació des del món físic al món espiritual, i alhora inundar-nos d’una energia re equilibradora que d’altra manera  no seria possible d’obtenir.

En el cessament de tota activitat mundana, ens centraríem, doncs, en allò interior, en la nostra ànima, que també necessita la cura adequada, en aquesta connectivitat amb el nostre jo interior, lluny de tot esclavatge.

Seriem més enllà de la condició de l’auto ajuda, seriem en aquella  actitud en la que reposa el testimoni de la nostra pròpia experiència   transmutada, en el control de les nostres emocions, en una sincronia perfecta que resideix en el procés harmònic que hom hauria iniciat, dins del que hom podria descobrir, tanmateix, aspectes que encara ens caldria treballar en el nostre perfeccionament constant, en el nostre desenvolupament.

Reflexió, meditació, contemplació, calma, assossegament, signifiquen un interval, un lapse, gran o petit en el temps i en l’espai , una mena de sanejament mental que ens permet aquella desconnexió necessària amb el món físic,  que ens hauria de permetre gaudir, per exemple, del sentit total de la natura que ens envolta, una petita mostra del Tot universal, en aspectes més enllà dels visuals, més enllà de tota determinació física, on podríem apreciar, fins i tot, un estat de coneixement creixent en comunió amb aquella realitat exterior que se’ns presenta des de la seva simplicitat i alhora des de la complexa realitat de la que en formem part, sense pors ni incerteses, establint-hi una relació profunda amb la Font de tota bondat.     

© Albert Balada

02-11-2013

Camí que plana...

Camí que plana per valls i fondàries, que s’estén al llarg de revolts i pujades; de pegades pla, de vegades pedregós, amb paratges fantàstics, amb paratges erms; és en definitiva el nostre camí en el que ens cal de saber articular aquella cerca constant i permanent que ens ha de permetre créixer, sense més ambicions, ni pretensions, que conrear el saber en ell, en la superació personal com en l’ajuda al proïsme a cada passa, per avançar lenta i pausadament, sense presses, per acomplir el nostre destí, fita transcendent que ens engatja amb els camins dels altres, rutes que es defineixen certes si hom assoleix en la calma els principis primers que han de vestir la vida humana ...     

© Albert Balada

12-10-2013 

No és casual...

La fotografia és original de M. Ángels Leon Sedano

No és casual que la tardor dibuixi camins preciosos i precisos, potser més, fins i tot, que la primavera mateixa esclat com n’és de vida, no és casual, doncs en el camí d’adormir-se la terra en la generació de vida, exalta la vida mateixa i ens en descriu el trànsit al respòs i i la calma que són necessàries per a la creació mateixa...    

© Albert Balada

20-10-2013

Si només hi som nosaltres...

Si només hi som nosaltres, malaguanyat espai... bastint immensitats en el pensament, en allò bell, administrant la nostra bondat i la nostra valerosa existència amb la força que ens caracteritza, sobre un espai que se’ns fa infinit en el temps, dins d’un escaquer que es dibuixa en la nostra cerca constant, delimitant-nos la grandesa del que És.

Potser la nostra experiència té més a veure amb les casualitats de la vida, més enllà del nostre intel·lecte, descobrint-nos que hi ha preguntes que ens hem de fer, però que necessiten ser fetes en un moment precís, concret, per a poder obtenir, no només la nostra resposta, aquella que l’estudi ens ha de permetre, sinó la resposta que ens cal en aquest moment idoni, descobrint-nos allò que només ens pot ser descobert quan la nostra ment, però també la nostra preparació espiritual ha albirat el lloc que convé al nostre destí per a ser capaços d’entendre tota la complexitat de l’Univers.

La raó del perquè de les coses, més enllà de la mera acceptació, ens és consubstancial com a essers intel·ligents, però aquesta raó creix en l’axioma humà de manera exponencial, radicalment exponencial a l’evolució mateixa i fins i tot més enllà d’e lla, revolucionàriament  sense malbaratament de talents descobrint allò que els mites no ens permeten de descobrir, l’existència de la raó suprema que governa l’ intel·lecte, la essència mateixa de tot plegat.

Potser en la nostra exigència rau el principi de l’errada, la pressa, lluny d’alimentar la calma i la perseverança per a descobrir-nos en el nostre moment present, com una realitat d’èxit en la nostra connexió amb el Cosmos, amb nosaltres mateixos en projecció. Els nostres sentits escruten les sensacions i els sentiments, la nostra intel·ligència va més enllà de les passions i en descobreix la bellesa que es conrea en tota la Creació, en aquest nostre creixement personal que ho és alhora col·lectiu, en la suma de coneixement i en la suma espiritual alhora.

© Albert Balada

14-10-2013

Omplim els buits...

La fotografia és original de Josep Bonamusa

Omplim els buits de les nostres existències, prenent consciència del com i del què,  descobrirem la tènue llum que defineix allò que és el nostre lloc de vida, però si hi aprofundim en el coneixement, també en la calma i serenor que ens cal, sabrem reconèixer l’univers en tota la seva esplendor en les coses més senzilles, enllà on fins i tot no hi prestem pas atenció; es tracta doncs de ser apòstols de la veritat com a trànsit imprescindible en les nostres vides, veient-ne el sentit d’ ella, de la vida, sense gaires instruccions, les justes, i serem capaços d’una aproximació real i efectiva a la nostra missió, que hi és, mitjançant actes de bondat necessaris més enllà del jo...

© Albert Balada

06-10-2013     

A cavall del silenci...

La fotografia és de Vallromanes.

A cavall del silenci i la calma, a resguard de la marina que el maresme es reserva, entre boscúries i pins, recés de pau i plàcida companyonia que es delecta en la mirada de l’immens infinit mentre et descobreixes amic i amant dels llocs vells i bells, enamorat de les rieres i els plataners que les decoren, amic dels teus amics, que et planyen i t’acompanyen, mentre el dia acarona les paraules que ens abracen.

©Albert Balada
10-08-2012

El Silenci inert...

A la fotografia la Medina de Tunís

El silenci inert,
la calma d'un vent inanimat,
les llagostes en els camps, fins i tot estan mudes,
la cavitat del cel és mat,
l'horitzó negre, estret, sense entrades,
bolcat allà a on torna, com un cripta.
Nosaltres dos allargats en les ombres d'una vella paret,
la nostra ombra estesa,
embolicats en el turment.

Inesperadament,
una estrella sola tira fulles al cel
i parpelleja la ploma d'un ocell solitari al apàtic silenci.
Jo vaig xiuxiuejar, amiga meva; demana a Nostre Senyor
i demana-li que dispersi en les nostres ombres
el batec de la vida
de nou. (1)

(1) Abd al Sabur, Saleh. El Silenci i l'ala. Els somnis del vell genet. 1964. Traducció de Manuel Jiménez Lucena de l'àrab.

Salah Abdel Sabour (1931 - 1981) Poeta de vers lliure egipci, editor , dramaturgo i assagista graduat de la Universitat de El Caire en literatura àrab.

Albira en silenci...

Albira en silenci el fons de la nostra ànima, conrea els nostres sentiments, els aixopluga i els acaricia, és imperceptible però hi és; ens vetlla els somnis, no fa res, només acompanya el camí traçat, aquelles línies de vegades tortes, de vegades de redacció complexa, on tot plegat cobra un sentit en el moment en el que prenem consciència del que som, qui som i quina és la raó de ser en un món que de vegades se’ns fa incomprensible, només ens cal, per a descobrir-lo, planar sobre la calma i fer de la quietud un estat de contemplació en el que retrobar-nos a nosaltres mateixos, també en Ell ...

© Albert Balada

23-03-2013 

No us sabria dir...

La fotografia és original de Llorenç Melgosa

No us sabria dir quan vaig descobrir que és allò que amaga la ment dels gats, de saber trobar en ells la subtilesa d’un animal sublim, intimista alhora, molt lluny d’aquella imatge que jo en tenia d’uns sers esquerps i gasius, que defugien la companyia humana, va ser aquella descoberta genial de saber com ells són guardians i conservadors dels moments, dels seus i dels altri d’aquells viuen com si d’un glop d’aire es tractés la vida i la gaudeixen a cada instant, sense pressa, perquè el seu ritme és ben bé un altre.

                              

Del gat, cal saber intuir el regal de la seva mirada, saber veure en els seus ulls aquelles paraules que ens escriu en l’aire; pas inexpressius, ans al contrari, si els sabem observar, mirar de vegades des de l’ànima mateixa, sabrem entendre que ens parlen en el llenguatge dels temps, mentre distreuen el moment tot permetent-nos de compartir el seu espai preciat i preciós, però hi ha una demanda essencial, com una mena de contracte que ens escriuen aleshores, la necessitat del respecte i la candidesa.

De vegades, només de vegades s’apropa a tu, cerca la teva complicitat, i cal saber entendre que en aquell moment ell entén que li pertanys, no et preguntis perquè, perquè és ell qui ho ha decidit i en aquell moment, segurament sense percebre-ho, ha escrutat en la teva pròpia essència, aquella dels sentiments amagats, perquè ell sap traduir les teves cabòries, no ho dubtis i, a canvi, també demana un pagament, una carícia.

Pots endevinar en ell quin és el moment del dia si, des de la senzillesa, ets capaç d’estar amatent i comprendre en les seves actituds com responen al sol, dador de vida i a la lluna, reina de la nit, i com del dia i de la nit, en fan un elogi de la vida.

Trobar un moment de repòs, de pausa és per a ell el millor regal, es regalima en llocs escollits; és selectiu, no val qualsevol lloc o qualsevol racó per a fer-lo seu, amb pas lent i acurat, com comptant les passes, una a una, sense distreure la mirada, en un silent deambular per l’estança, recorre una i altra vegada el lloc, a la descoberta, potser d’un lloc en alt, potser d’aquella taula de tapa baixa, potser d’una butaca, en dibuixa l’espai ben lentament com si d’una zona immensa es tractés.

Quan ha decidit on reposar en aquella moment en que així ho ha establert, jeu reposant sobre la seva panxa, les potes de darrera estirades i les de davant, l’una més que l’altra, com recreant una escena reial, en la que sembla voler recordar aquelles arrels felines que encara guarda, els ulls clucs i les orelles escoltant fins el murmuri de les plantes que li agrada de guardar, en aquest seu escollit lloc de pau, de serenor que no vol ser torbada... ho fa saber amb un lent moviment de la punta de la cua, que s’assembla al senyal que va la serp de cascavell, per avisar, però en el seu cas, en el del gat, diu a l’entorn com n’és de calm el moment i com li plau de gaudir-lo i compartir-lo, demanant no ser molestat...

De vegades, el lloc escollit el simula amb el seu entorn, li agrada prou aquella manta vella que per molt que la rentis, sembla voler mantenir la seva oler i sap reconèixer-la, com a pròpia, cercant en cada arruga com una plàcida molla sobre la que jeure-s’hi, això si, mai abans de recórrer mil·límetre com si l’espai escollit esdevingués enorme, com un prat on descobrir amagatalls, només aleshores i amb un moviment pausat, adequadament compassat, com assajat, va deixant caure, lenta, molt lentament cada part del seu cos - sembla una ploma com fimbrejant en l’aire fins a reposar-se, si tens el privilegi de observar aquell moment precís - , sembla, si la mires, com si amb aquella mirada entornada et vigilés, mentre l’operació continua, resseguint el lloc per a dibuixar amb el seu cos, aquella geografia que la manta vella havia definit sobre el sofà, i un acabat aquell ritual, un gran badall advertia la seva propietat sobre el lloc i l’ inici d’una curta o llarga becaina, segons el moment del dia de que es tracti... 

 

© Albert Balada

28-02-2013

 

  

I qui ho és, de fiar....

El vent rastreja les essències, aixeca els vels i dissol els embolcalls, per deixar-ho tot al descobert, tomba les tanques maldestres que amaren designis indestriables i enlaira i dissipa els fums que enfosqueixen tot el que és quotidià.

Hivern estrany aquest que ens és permès de viure enguany, com si en uns escassos dies els meteors que han d’ albirar-se en mesos tinguessin pressa per a recrear-se i presentar-se en societat, potser perquè no vol ser diferent de tot plegat i quan s’ha obert aquella caixa en la que pandora reserva el destí darrer dels humans, el guardià del temps i del clima es mostra satisfet d’enrarir la calma i veure en els rostres desdibuixats la caricatura del que som en realitat: aquelles figures de fang que els déus modelen i guien al seu albir sobre el tauler d’escacs que és la vida.

El meu gat s’entesta en recordar-me com n’és d’arbitrari el vent, com si l’arbitrarietat no fos un símptoma d’humanitat mateixa, que esmicola fins la més petita senyal de lucidesa, de vegades; sort que la conversa és limitada, sinó a ben segur que entraríem en una discussió dialèctica que ens duria fins les essències mateixes del no res, del valor de tot plegat, per acabar convenint que som hereus i esclaus alhora de la nostra impietat, de la nostra voluntat exasperada per dominar-ho i controlar-ho tot, i que tanmateix l’atzar és un element clau en la nostra existència, com ho sabien els grecs, la més clara essència de la democràcia, en deien.

El vent brama, com un brau que arremet contra el tancat perquè li priva de córrer en llibertat; si pares una mica d’atenció es pot escoltar els matisos de la seva veu recorrent carrers i places, quan el silenci ens enganya, perquè rebufa de nou amb una embranzida que remou l’enteniment i et glassa tot d'un cop, les entranyes. El meu gat insisteix que ja m’ho deia, que aquest bou no és de fiar....

Vèrtex...

La millor manera de protegir-te d'una tempesta del desert al sahra argelí no era d'altra que vestir com els tüaregs

No hi ha res de més refrescant per a la ment que gaudir de la solitud del desert; Aquelles muntanyes arenoses s’alcen i caminen sobre planúries agrestes, colorant l’entorn amb la sorrenca visió, aclaparant en les ombres que en dibuixen figures fantasmagòriques, dansants en les silents vesprades al so del vent que, compassat, perfila els vèrtexs de la seva piramidal obra.

En l’amplitud d’aquells boscos inanimats, el silenci és present a cada moment, en cada bri de sorra i t’abraça, com un do d’excel·lència que esdevé company, amant potser, de les hores calmes sobre les que transita la vida en aquells racons de l’univers. Els diners no serveixen per a res, perquè res és el que hi ha; feréstec paisatge, endevina la simplicitat humana i l’acomboia en la sola i única presència de l’ànima que es desdibuixa i multiplica com pentinant i acariciant l’horitzó eternitzant.

Només la nostra pròpia essència fa que hi hagi una distinció moral, distinció que en el desert iguala a homes, a bèsties i a estris o eines, amarat tot plegat en un mateix destí: la subsistència en la veneració de la simplicitat i la vida calma, allò que defineix tota voluntat en el mèrit de no cercar més que la veneració d’aquella essència en el culte de les coses senzilles....

Lideratges...

El pols d’una societat es mesura per la capacitat de crear, de donar vida a projectes nous, engrescadors, originals en la seva justa mida, en que la intel·ligència i les capacitats dels seus membres poden posar a l’abast d’aquest conglomerat tots els instruments que sempre han estat enllà, encara que potser imperceptibles més aviat, per afrontar els canvis que s’aventuren en aquest trànsit de cicle, en aquesta transformació de paradigma, els models estants només faran que acudir a improvisacions pròpies de la gestió en conflictes identificats, fruit d’una societat basada en el conflicte com aquella que ens descrivia Max Weber; però, com podem albirar una nova societat basant-nos en conceptes que poden haver esdevinguts arcaics, en models que fa dècades que esdevenien arcaïtzants?

Veure créixer una olivera, ens podria donar la pauta, en aquest element de la cultura mateixa de la mediterrània, de les civilitzacions que ens han precedit. Res és un instant, tot necessita un modelatge, un assentar les arrels, un dimensionar els espais, la nostra pròpia existència, la nostra pròpia experiència a partir de la manca de pressa, del silenci, de la pau, de la claredat en les percepcions, de l’avaluació adequada, aspectes tots ells evidents, d’una senzillesa aclaparadora, però que ara són inexorablement vitals i contundentment absents del nostre model de vida: accelerat, improvisat, deutor dels errors i els greuges de societats captives, clientelars... Diu poc de nosaltres mateixos, aquella manca de lideratge que percebem en la societat, potser perquè no hem estat mai capaços de ser mínimament crítics amb tot el que anava esdevenint al nostre voltant i per tant abonàvem d’alguna manera el gust per la mediocritat, perquè en poc o en gens ens interessava la gestió pública o millor dit la bona gestió pública, amarats en la perspectiva del blanc o el negre com a molt o si podia ser, amb la preferència a no ser molestats gaire i apostant millor per la decadència en el reality social, un peix que es mossega la cua si us n’adoneu.

He descobert un nou lideratge, en les darreres declaracions fetes pel president dels Estats Units, no pas en declaracions grandiloqüents, ni en grans propostes de gestió del post crash, senzillament en la gestió del fet afganès, quan planteja en un programa televisiu, la necessitat que no pugui pensar-se en cap moment que el fet mateix pugui esdevenir permanent i per tant sigui necessària una “fulla de ruta” adequada que prevegi, també, el procés de sortida. Els successos, en el marc de la política, són alguna cosa més que la improvisació, la gestió des d’una perspectiva de servei, implica també l’avaluació adequada i el final de tot projecte, de tot procés, fins i tot les pròpies conseqüències, com el tauler d’escacs en el que es juguen les relacions internacionals, però també l’encaix de tot plegat en la societat mateixa. Si tornem al model de l’olivera, veurem com aquesta intenta arrelar en terres fins i tot difícils, però on d’arrelar, ho fa d’una manera ferma consistent, donant uns fruits dels que les generacions venidores se’n podran gaudir, aquesta és la virtut del lideratge adequat, seriós, conseqüent, que la societat no requereix encara perquè no n’és prou conscient, però que requerirà d’aquí a poc temps... L’olivera creix lentament, amarada en el silenci i la calma....

El teu món

Salpar a la recòndita recerca d'un mar d'esperança, en el convenciment que potser tot plegat és com una història plena de sense sentits, albirant aquella, la calma, que de vegades angoixa si la mires des del moll estant. Abraçar aquell amic que no t'esperes, és com rebre aquell missatge dels déus embolcallat de vida, soleiant la platja on el verd dibuixa un regalim de gespa on jeure al redós de la gran pedra que corona el racó de món.

Mires de descobrir que tot plegat té menys misteri del que creus, com la vida, pam a pam, veure que l'existència desemmascara sovint els impostors per la pressa, no pas per una altra cosa i com llegir no fa pas perdre l'escriure, tot admirant aquella declaració d'un personatge de Ruiz Zafon (1) quan afirma: "potser per això l'adorava més, per aquella estupidesa eterna de perseguir als que no fan mal".

De vegades la mirada ens descobreix la persona, veus els seu destí o potser fins i tot el racó íntim de l'ànima, encara que ens resistim permanentment a la transparència. Potser la senzillesa és el millor perfil, el dir les coses pel seu nom, però ailàs resulta tant difícil quan hom ha creat un món eteri, dúctil, intransferible; és aleshores com hom descobreix la realitat de les coses, el seu encaix, tot plegat, farcides d'interessos o no, ves a saber....

En tot cas, tot té un moment i unes circumstàncies; saber que el món és quelcom que ens pertany, com ens pertany també el poder de decidir, on la virtut de dir "no", ens fa lliures, com iguals i fraterns; això ens ho recordava avui aquell vell amic: el principi fraternal de l'acció pública, quina lliçó, magistral!; recordar que tot és civisme i com la civilitat és o hauria de ser voluntat de servei.

(1) Ruiz Zafón, Carlos. La sombra del viento. Planeta S.A. Madrid. 2004. pag. 53

La nostra pròpia humanitat

Descobreixes en la calma, el sabor del moment, de l’instant, de la mirada complaent, de la resposta amable, el valor que la vida t’ofereix. Assenyada virtut la del somriure permanent al teu entorn, sense esperar res més a canvi que un permís per a viure en la teva pròpia corporació de sentiments abreujats, de modèstia irremeiablement acomboiada en la timidesa perpètua, de qui descobreix en la petita llamborda aquella essència normal dels qui veuen en el detall el futur d’aquesta gran metròpoli que és la nostra pròpia humanitat

Sensacions, sentiments, emocions....

Beus dels paisatges i de l’escuma que vola damunt dels caps recollint-ne els pensaments de qui se sap viu. El misteri de la llum esgota el dia fins al darrer dels minuts, esmicolant el valor de l’espurna, tant bon punt la foscor, com una venjança s’abandona sobre les coses i llença el seu tel negre per interrompre el que ens diu el cel.

Et sents abraonat per un món que camina a un ritme forçat, per unes circumstàncies que giravolten al teu entorn en una ventada huracanada. Tens la mirada perduda en l’horitzó, a la recerca d’aquella imatge que vesteixi els ocres i els verds que s’acomboien sota el vermell de la posta de sol magnífica que t’allibera els sentits; mentre, aquella tos de primavera no es retira encara i no et vol deixar respirar calmadament, olorar d’humiditat l’aire i endevinar aquelles gotes de pluja que ens arriben lentament quan les llums del carrers lluentegen diferents, com anunciant-les.

Crees paisatges urbans en la teva ment, de vegades distints als propis i reals que ens envolten, i comparant, descobreixes que de vegades potser ens cal fer una aturada, mirar de front i dir el que pensem, si cal que sigui dit; en tot cas saber que no hi ha revolucions gratuïtes, res pot fer-se a canvi de res, tot vol un resultat i un perquè, tot necessita de l’espessor de la sang, del silenci, de la calma, de la força, del crit, del clam, de la passió.... i en tot de creure, creure fermament en la humanitat mateixa, tot i sabent que res se’ns dibuixa així com fresc o un oli en permanència, que tot s’embolica en la dinàmica dels colors i les formes per paisatges nous i distints, ni els reals, ni els pensats, distints, creats a partir de diferents aportacions, sensacions, sentiments, emocions....

Orelles fredes, olor de brou

Volia veure en les paraules aquella permanent cridòria que recordava de petit, aquelles olors properes i que et marquen per tota la vida, la olor de poble, aquella que difícilment podem troba a la ciutat que fa olor de quitrà tot i que ens hi haguem acostumat, o de fums. Aquelles olors d’herbes, o d’aigua o de cuines o de llars de foc que amaren els paisatges de tants llogarets, difícilment els podem gaudir a ciutat, com aquella olor de brou que cou a foc hores i hores en la llar.

La velocitat a la que vivim en els contextos urbans, contrasta amb aquella calma, amb aquella quietud dels llocs no urbans, em resisteixo a l’expressió rural que té unes connotacions negatives. Ho vaig poder descobrir aquest cap de setmana a les garrigues, a escassos 15 minuts de la meva ciutat, la gran urbs que defineix el seu territori com una zona peri metropolitana per alguns il·luminats barcelonins que no saben descobrir més que un model repetit en tot context geogràfic; jo hi descobreixo més aviat en aquest entorn un context propi on els camps i les distàncies conformen un territori pas complex del que podem gaudir tots plegats si el fem una mica nostre, com una xarxa en la el tot es complementa amb la unitat i la unitat complementa al tot.

El sol, comenten els avis a plaça, comença ja a minvar la seva força, ho nota la meva gata que comença també a tenir les orelles fredes, i els camps relenteixen, com els arbres la seva assignació vital, com si hi hagués una aturada tècnica en la vida que ens porta de cap a l’hivern, un hivern del que diu una bona amiga, mig bruixa ella, que aquesta any serà de nevada. Els camps agrairan l’aportació d’aigua que això suposaria en un any de sequera com aquest, que ens ha ensenyat el valor de cada gota d’aigua, entendre que aquest element esdevé, en el seu control, un instrument de poder, com ho són també els minerals fòssils.