Recés...

Recés on la pedra acomboia el sens: paciència, calma, record, respecte, terra, misteri, presència, eternitat...

© Albert Balada

15-07-2014

L'espígol...

La fotografia és original de Neus Bonamusa

L'espigol florit vestint-ne els camps, mentre la flaira ens recorda el despertar de la terra, que ja va essent en bona hora després del recés. Sigui un bon dia i fem bon camí, amb la joia d'haver obert els ulls i saber-nos vius...

© Albert Balada

13-03-2014

La lluna creix...

La lluna creix o minva, com un joc al que l’univers convida, i en el seu trànsit, esdevé curosa, molt curosa, manlleva l’aigua recreant paisatges, per després deixar-la fluir, els seus mesos són els de la vida, també els de la terra, mentre resta enllà impassible: ara nova, ara vella, tot fent com una mica de mare de tots nosaltres des de la seva solitud infinita, des del seu silent estar, camí de llum...

© Albert Balada

12-02-2014

Quan es vol parlar de l'esperit...

“Quan es vol parlar de l’esperit, de vegades és menteix una mica. Jo no he estat honest parlant-vos dels encenedors de llànties de carrer. Podria donar-vos una falsa idea del nostre planeta a aquells que no el coneixeu. Els homes ocupen poc lloc sobre la terra. Si els dos mil milions d’habitants que poblen la terra estesin dempeus i ben junts, com per un míting,  fàcilment podrien ser posats en una plaça pública vint milles de llarg per vint milles d'ample. La humanitat podria estar amuntegada en un petit illot del Pacífic. Els adults, segurament, no us creurien. Ells s’imaginen que tenen més lloc. Ells es creuen tan importants com els baobabs.  Vostè els podria aconsellar de fer el càlcul. ells adoren les xifres: això els plaurà. Però no perdeu pas el temps en aquesta tasca.” [1]  

---

[1] Saint-Éxupery, Antoine. Le petit prince. Edició Electrònica. Octubre 2007.  XVII.

Temps per tornar a créixer...

La fotografia és original de Jordi Balada

Temps per tornar a créixer, la terra, comença a evidenciar el seu recés, com en nosaltres, els ritmes vitals decreixen i el periple solsticial, des de l’equinocci de la tardor en l’hemisferi nord, de la primavera, en l’hemisferi sud, ens apropen al solstici d’hivern quan la terra comença de fet a reviure, a despertar i a preparar la gran brollada de la primavera. Temps de reflexió, temps de contemplació, temps de retrobar-nos amb el jo, més que no pas amb l’ego, temps de valor, temps en definitiva que ens cal dedicar a cultivar-nos en el saber, però també en lo espiritual...  

© Albert Balada

14-10-2013

Els problemes que hi ha en aquest món...

Els problemes que hi ha en aquest món poden ser manca de Llum? Probablement no puguem aconseguir a través de cap acció individual gran cosa, però la nostra aportació, per minsa que sigui en la recerca d’aquella Llum que ens il·lumina ha de servir, com una cadena que s’inicia i pot arribar fins als llocs més recòndits de la terra, aconseguint d’omplir aquell buit que hom detecta i  on endevina com a evident, doncs no hi ha propòsit més elevat que la cerca de la Llum i la seva transmissió, com una lluita infatigable i noble a l’hora per l’establiment del bé com a paradigma, vencedor per sobre de la foscor que plana sobre la humanitat mateixa, missió de la que ens cal prendre consciència, en el grat de descobrir-nos en aquest menester, el propòsit Universal: que la llum sigui feta i present, acte de bondat i bellesa tanmateix des de la nostra petitesa.   

© Albert Balada

18-09-2013

Bufa un rumor...

La fotografia és de Patrick Loiseau

“Bufa un rumor de vent, enllà en la llunyania,

En el cel? En la terra? Algú en un piano

Posa la seva mà inquieta sobre el marfil sonant,

I de cop

Han obert les roses grogues,

Les roses grogues que ja són res

Sota la pluja eterna dels dies monòtons.

I una altra vegada traint l’oblit... “[1]

---

[1] Garcia Baena, Pablo. En la quietud del temps. Antologia poètica. Editorial Renacimiento. Sevilla. 2002.Elegia a Chopin en una tardor d’octubre (fragment). Pag 43. ISBN 9788484720355

Com en els singles de Meteora...

Com en les singles de Meteora si encabeix en monestirs la saviesa ancestre, sobre la plana central s’alça a Catalunya aquest monument petri; muralla, columna, saber,  misteri, pregària, reflexió, registre perenne del pas dels temps i dels seus significats, balustrada de senyals, de símbols, penya-segats gens agrestes acaronats per la terra, el sol, l’aigua i el vent, recés de pau necessària i imprescindible...

© Albert Balada

30-06-2013

La duresa...

La duresa del terra l'apaivaga el fet de saber-te trepitjant la terra dels teus ancestres i respectant aquella servitud que cap a ella es dóna de manera simbòlica, en el respecte als valors i principis que ens cal honorar...

© Albert Balada

21-06-2013

Ens acostem...

Ens acostem al solstici d'estiu, aquell moment venerat pels homes, transcendent, on els fruits de la terra han estat oferts, on els colors han fet canvi, on la terra es mostra en la seva més plena esplendor i l'astre Rei ens pentina amb la seva càlida expressió... on Déu se'ns mostra en la més excelsa expressió, llum i força, bellesa i saviesa, i nosaltres els homes, els essers humans, formant part d'aquesta realitat divina...

© Albert Balada
13-06-2013.


La fotografia li he manllevat a María Maria Del Carmen Escriña, una bona amiga del Fb

Renovació i renaixença...

Les clamors denses, com un plany a Deméter i a Ceres, portant garbes i roselles, flors, fruita i gra, llavor i collita; els cants homèrics suren pels camps regalant les oïdes, sabedors que són proveïdors de fruits al seu temps, esplèndids dons que en neixen de la terra com honor immortal que és donat de posseir, com un transit etern que en dibuixa el llarg camí que ressegueixes, tant quan la terra llueixi amb tota mena de olors primaverals, tant quan les tardors anunciïn la renovació i renaixença, una vida grata com a recompensa...

Albert Balada ©
03 d'Octubre de 2012

Fotografia original de Montse Esteba — a Santa Coloma de Farners.

Una cita: Franca Masu

"La mia terra és la Sardenya, la mia casa és l’Alguer. La mia segona mare és la marina i les muntanyes que la protigin són com la força d’un pare"[1]

---

[1] Franca Masu*, del Pregó de Santa Tecla, Tarragona, 21 setembre 2012

*(l’Alguer 1962) és una cantant sara que, junt amb Pau Dessi, Claudi Sanna, Pasqual Gallo, Pino Piras, Antonel·lo colledanchise i Angel Ceravola, encapçala el ressorgiment de la Cançó catalana  a l'Alguer amb un estil de músiques del món que beu principalment del jazz, del fado i del tango.

Una cita: Jean Paul Sartre

“Quan m'enciso davant un paisatge, sé prou bé que no sóc jo qui el crea, però també sé que sense mi les relacions que s'estableixen sota els meus ulls entre els arbres, els fullatges, la terra, les herbes, no existirien en absolut. Aquesta aparença de finalitat que descobreixo en l'assortiment dels tons, en l'harmonia de les formes i dels moviments provocats pel vent, sé prou que no en puc donar raó. Existeix, tanmateix, és allà sota la meva vista i, al capdavall, jo no puc fer que hi hagi ésser si l'ésser no és ja; però, fins si crec en Déu, no puc establir cap pas, sinó purament verbal, entre la universal sol·licitud divina i I'espectacle particular que estic considerant: dir que ell ha fet el paisatge per plaure'm o que m'ha fet tal que jo me n'agradi, és prendre una pregunta per una resposta.”[1]

---

[1]  Jean-Paul SARTRE. Pourquoi écrire?, dins Qu'est-ce que la littérature? (París 1972), ps. 49-85 (1." ed., 1948). Els Marges, 27/28/29. 1983.Pag 115

Arrelat a la terra

Foto de Montse Esteba

No tinc cognoms estrangers, he nascut aquí, d’extracció obrera, arrelada a la terra. De petit, escoltava el soroll de les màquines de fer fil que hi havia davant de la casa dels avis, un soroll que no s’esgotava les vint i quatre hores del dia, però que ja esdevenia fins i tot plaent, com una mena de marca passos adossat a les nostres vides que ens feia els silencis estranys quan no el sentíem. Recordo també el soroll de les peülles del carro de la llet, que repiquejava en el terra de rocs adobat per poder acollir les avingudes de muntanya, unes peülles peludes que a un nen menut se li feien gegantines, com ensordidor el seu bram en reposar. La fusta, del carro, traquetejava sempre, com mal grantxada, feta de fusta colorejada, baixa de la que sobresortien aquells càntirs metàl·lics que contenien la saborosa aroma de la llet acabada de munyir. El ritme, sempre, el de les màquines de teixir, lent, cansí, repetitiu, però era el nostre ritme, el podies patrimonialitzar, perquè fins i tot el passeig pels horts amarats a l’ombra de les eixides de les cases, podia durar tot el temps del món recreant-te en el color d’aquell tomata mai vermell que creava una munió de matisos de color, como si d’un quadre es tractés. A l’esguard sempre l’avi, gaudint del degoteig de la font que nodria l’hort de la preciosa essència de l’aigua fresca que en brollava, repenjat sobre aquell tapís de ceràmica freda i blanca que rombejant vestia aquella mitja glorieta, entre els vapors de l’”amsterdamer” que fumava. De tant en tant els cops de la pipa en la fusta del seient ens anunciaven l’encesa d’un nou llumí, mentre gaudies deixant que l’aigua et regalimés per les galtes enceses de córrer i rondar pels amagatalls feréstecs d’aquella horta endreçada on l’àvia recollia el que calia pels àpats. Podies fins i tot ajaure’t en aquell terra rogenc, i deixar-te engolir pels misteris dels somnis amarat per l’escalfor d’aquell sol maresmenc, mentre la brisa amarava les olors de verdura fresca i del mar que quilòmetres estant, deixava anar aquella salabror que et dibuixava els llavis, dies d’infantesa, marcats pel guió de les màquines de fer fil....  

La montagne de l'âme

Fotografia original de Montse Esteba del Parc de Sant Salvador a Santa Coloma de Farners

“Aquesta és la seva terra i no hi ha raó per que no es comportin amb naturalitat, les seves arrels han estat enfonsant-se en aquest terra generació rere generació, sense necessitat que vinguis de lluny en la seva cerca. Respecte d’aquells que marxaren d’aquí fa temps, en la seva època no existia encara l’estació d’autobusos, i menys encara els cotxes de línia. Pel riu, calia prendre la barca coberta amb estores; i per terra llogar un carro. Si realment un no tenia diners, només podia comptar amb les seves sabates. Ara tots els que encara tenen un sospir de vida tornaran, fins i tot des de l’altra riba del pacífic, ja sigui en utilitari o en cotxe de luxe amb aire condicionat. Alguns han fet fortuna, altres s’han fet famosos, altres no son res, però han envellit i volen tornar. Al aproximar-se al final de la vida, qui no té nostàlgia de la seva terra? [1]

[1] Xingjian, Gao. La montagne de l'âme. Éditions de l'aube. Paris. 2000

Paisatge de tardor.

Passejo. L’aire ha esdevingut fred, sota el gris d’un cel que sembla desplomar-se. Les rajoles eixutes, netes, blanquegen al costat de l’asfalt renegrit. Escolto el lladruc d’aquell gos que juga amb el seu amo i els gargotejos d’una niada de coloms amagats sota teulat. Les orenetes ja no hi són, fa dies que van fugir del vent del nord. La gent, camina a passa lenta. l’olor de pa, acabat de fer, flaireja l’ humitat, pocs diaris sota el braç. Mirades baixes, com pentinant el terra, abrigats de tardor, l’estiu es fon en els braços freds i forts de la basarda.

La gran farsa de la batalla de l'aigua

Es lamenten uns amics meus que aquesta sequera no els ha permès de collir, com mana la tradició, farigola en dijous sant; de fet la santedat d’aquest dia la marca el factor de canvi de lluna, que defineix també en el seu trànsit la pasqua jueva la que realment celebrem; sense saber-ho potser aquesta societat nostra que va cristianitzar, en la mateixa manera, els ritus pagans i els de la religió matriu.

Així doncs, aquesta fútil i estèril batalla, que no guerra per l’aigua, engegada pels mitjans de comunicació, més que no pas per la discussió de carrer, s’anuncia com una batalla territorial, pròpia de països en vies de desenvolupament, i on tothom, com sempre succeeix és expert i no poc en ciències hidrològiques. En lloc de veure el país com una única metròpoli, on el concepte global en la seva dimensió local necessita, hom però també d’aquesta visió global, veu com neixen les desavinences, veu com la confederació de regants del Ter, que havien guardat silenci, i quin silenci durant dècades ara parlen i lamenten que el 70% dels seus cabdals d’aigua vagin a Barcelona, o els de l’Ebre, o els del Segre.

Segurament el plantejament global hagi de passar per reconèixer que la gestió d’un bé no ja escàs sinó escasíssim ha de ser prioritari en les agendes polítiques actuals, com no ho va ser, per manca de previsió, interès, coneixement o per model de govern molts anys enrera. Reconèixer l’escassetat d’un bé implica a més que hi ha d’haver una protecció pública d’aquest i per tant una gestió lligada a l’implicació de totes les administracions, sense excepció i dic, sí administracions, perquè d’altra manera les tensions territorials desbaratarien una gestió eficaç i eficient del tema.

L’agenda política de l’aigua és imprescindible hores d’ara, no ja pels anys de sequera que estem patint, si més no perquè a banda que pugui ploure o no, que caigui fins i tot a bots i barrals; és obvi que tot i que el canvi climàtic pot ser-ne el causant, ho és també els efectes d’una desertització immanent provocada per una gestió gens eficient de la terra. Encara no he sentit ningú parlar del reconeixement que les terres necessiten una gestió del reg que no passa pel gota a gota que pot provocar, segons els experts la salinització de la terra mateixa i l’assecada dels aquífers, la tala indiscriminada dels boscos, el canvi dels arbrats, els canvis dels conreus i, amics meus, les presses d’aquesta societat postmoderna que necessita molta aigua que malbaratar com perdre-la pel camí, cosa que mentre hi havia excedents ni tan sols suposava una qüestió d’interès, aquesta si que és una qüestió d’infrastructures important.

No és hora de taules de anàlisi, és hores d’estudis empírics i gestió adequada del problema i de l’agenda, fer-ho d’una altra manera és un error, com fer de l’aigua una batalla, un enfrontament territorial

Descobrir....

A la foto una obra de Chema Madoz que s'exposa a des del 17/01/2008 fins al 30/03/2008 al Centre cultural metropolità Tecla Sala AV Josep Tarradellas i Joan 44 (L'Hospitalet de Llobregat). Produïda pel Ministerio de Cultura amb motiu de la concessió del Premi Nacional de Fotografia de l’any 2000, aquesta retrospectiva inclou una amplia selecció de setanta-cinc obres que abracen el període comprès entre l’any 2000 i el 2005.

Descobrir pas a pas com el temps posa les coses al seu lloc, desdibuixa les fal·làcies i descobreix la mentida i l’engany; descobrir com la foscor pot donar pas a la llum si som capaços de ser garants de la veritat en un món sotmès a l’estigma de l’orgull i la perseverança en les ambicions personals i l’enveja i l’odi com a valors de les relacions socials. Descobrir poc a poc, pam a pam, com tot plegat no paga la pena si no és a partir dels ritmes vitals que marquen la nostra existència, descobrint-ne els misteris de les petites coses, de les coses belles que embolcallen els nostres somnis i les nostres passions sanes contra l’ insalubritat de les vides mesquines que cerquen l’èxit a corre-cuita.

Veure el sol com il·lumina els camps de blats permanents en el que les roselles assenyalen la tomba del poeta etern, o la pluja inexistent ens permet de somniar també en un futur sense ensurts i ple d’alegria i felicitat, permet descobrir també les ambicions forassenyades que ens dibuixen escenaris erms com les vides dels que les malbaraten sense trobar els valors que les fan eternes i magnífiques als ulls de la mare terra.

Com podries olorar sinó aquella tulipa que ensenyora aquell espai, nua i sola amarada de grogor en el càlid ambient de la llar? Com sinó podries estimar aquell núvol que dibuixa figures imaginàries com els somnis en l’atmosfera terràqüia? Com podries sinó esgotar aquella estima que guardes en capces i compartiment del teu cor, a l’empara de l’ intempèrie? Com sinó els ulls dels infants podrien ser els teus en veure les ninetes juganeres d'aquelles gates que t'acompanyen en els silencis de complicitat del teu univers?

Potser el fabulós destí d’Amelie, aquella música quasi surreal, com la pel·lícula mateixa, ens podria descriure en la percepció de Yan Tiersen un món irreal, potser alhora més real que la vida mateixa, sorgida de les sensacions i percepcions de qui veu en la seva pròpia i senzilla història una autèntica epopeia, mentre el món fa un giravolt i esdevenen perennes totes les fulles dels arbres caducs, els peixos de l'aigua surten de passeig i les magnòlies ballen al compàs que les llambordes marquen, en un dia d’estudi, d’un més qualsevol en el dia en que l’any comença a fer la llum allargar el dia.

Una cita: Li Xun

L’esperança no és ni una realitat ni una quimera, és com els camins de la terra: sobre la terra no hi havia camins, han estat fets pel gran nombre de caminants (1)

(1) li Hsûn, també conegut com Li Xun, escriptor xinès del segle XX

Viure

Sentir de la terra els seus perfums i el goig del lluenteig en els cels ardents del capvespre, comprendre l’immensitat de l’univers i la petitesa de l’ instant que ens és donat de viure... (1)

(1) Haiku d'hivern II , original d'Albert Balada. 16-12-07