Coses

Avui rellegint la premsa digital, en tornar a casa, em recorden la noticia del traspàs del “Fary”. I a que ve ara parlar d’això en un blog d’aquestes característiques, doncs segurament perquè ha estat un fenomen d’aquells que vulgarment s’anomenen sociològics i certament representa un element que ve hauria pogut estar subjecte d’estudi, com el carrer i la música acaba fent algú que mancat de la més mínima formació un fenomen de masses, al menys en un cercle molt ampli de gent a la que interessa aquest tipus de música. Segurament com algú ha dit, és tractava d’algú diferent, amb lletres corrents, amb temes corrents que feia cançons de taverna, en tot cas hi era.

S’acompleixen vint anys dels sagnants atemptats d’Hipercort, un cop a la vida per a tanta gent en aquell centre comercial de Barcelona, res a dir, si no fos perquè la intransigent AVT vinculada “sentimentalment” al Partit Popular no hi ha assistit, to afirmant el seu president, sense cap mena de vergonya que "no podemos estar al lado de quienes de alguna forma han negociado con los terroristas y han pactado treguas puntuales como la de Cataluña", no hi deu de ser tot, segurament!.

Crònica electoral XXVIII: el retorn a les col·laboracions als mitjans

Tot i la meva mala salut de ferro, he reiniciat el meu contacte amb els mitjans de comunicació en els que col·laboro altruistament. Avui, darrer dimarts de mes. He reprès la meva intervenció mensual al programa que presenta la Mariví Chacón amb Amador Santos, a Segre ràdio, on intento radiografiar la societat, a partir d’anàlisi sociològica. Avui, però, la baixa participació a les eleccions de les cambres agràries, com també ho va ser al referèndum de l’Estatut d’Andalusia o al de Catalunya, m’ha permés fer per ràdio la reflexió que vaig fer en el meu post “repensar el model”, ense que serveixi de precedent, he parlat de Ciència Política, en entrar a parlar de canviar la percepció del vot com a dret al vot com a deure en el sentit de la obligació de l’emissió del sufragi, he reflexionat també sobre una de les propostes, que no és nova i que ha fet Ségolène Royal, politòloga, a França, el control popular de la gestió dels mandataris públics, dels magistrats, com m’agrada definir-ho a mi. Una idea, la del retorn al paradigma grec que ja va proposar Hanna Harendt també politòloga, d’adscripció liberal, però molt vinculada per raó de matrimoni amb la gent de l’Escola de Frankfurt. Aquesta proposta del control, que a la Grècia clàssica podia comportar l’ostracisme o fins i tot la mort, no seria tan dràstica, per descomptat per aportaria un segell de qualitat al polític en qüestió. Uff, segurament són coses massa avançades per la societat en que vivim.

Avui han agredit a l’Alcalde de Linyola, l’amic Frederic Batlle, i li desitjo una prompta recuperació i una sanció contundent a l’agressor que l’ha intentat atropellar, una sanció exemplar aturaria aquesta onada d’agressivitat que sembla enviar-nos darrerament i que dona la sensació d’estar en el “far best”. Amb aquesta reflexió començava avui la tertúlia de Ràdio Popular, que lidera el periodista Sergi Tor i on he estat especialment dur amb la AVT, amb el Partit Popular per barrejar-se amb representants de l’extrema dreta i per la utilització sectària de l’himne de l’Estat, amb CiU per la hipocresia de parlar de la manca de desenvolupament de l’Estatut quan el timing és el correcte, fins i tot malgrat els entrebancs del Tribunal Constitucional, tema on he lloat la proposta de l’executiu català de recusar un altre magistral amb els mateixos arguments amb els que recentment es va acceptar la recusació proposada pel PP. Vaja en definitiva 30 minuts que han sabut a ben poc.

Per acabar una visita de suport i ànim al comitè de Campanya d’Àngel Ros, qui dissabte passat, en l’Escola d’hivern del PSC a la imperial Tarraco, ens va donar una lliçó de reflexió política sobre les polítiques de CiU en matèria d’habitatge que ha calgut remodelar i redefinir, un discurs allunyat dels conceptes utilitaristes que alguns fan servir i amb una gran càrrega ideològica que és el que toca ara. N’estava permanentment informat pels molts amics que hi van assistir, no poca gent de Lleida. I parlant de Lleida, dimarts 28 pren possessió a Madrid en el seu nou càrrec en Fèlix Larrossa, un bon amic en els àmbit de govern, un lleidatà més també en aquesta esfera i en l’àmbit turístic que li és tan conegut, espero que tingui molts d’èxits en el seu nou destí ara més polític que de gestió.

En aquest vídeo podeu veure i escoltar a Ségolène Royal en el míting recent del 24 de febrer a Rouen i on parla del Pacte Présidenciel, on referencia allò que he citat a dalt.


Segolene - Discours de Rouen
Uploaded by da93

La patada a l'estufa

Segurament a molts els agradaria que aquest nefanda situació, aquest nauseabund atemptat del pàrking de la T-4 de Barajas, fos el final d’un procés de pau que duria a la finalització de 46 anys de fer de la política violència. Resulta també vomitiu com s’intenta culpabilitzar des de les files de la intransigència un govern que ha intentat obrir un procés que dugés a la fi d’aquella situació.

El fet innegable i reprovable que s’ha cobrat dues víctimes més, previsiblement que sumaran un 936 morts i molts, molts ferits i mutilats, ha assestat un cop important a la política de diàleg oberta pel president José Luís Rodríguez Zapatero; un desig inatacable el del president del govern espanyol, que apostava per la pau en el diàleg, un procés que ningú preveia fàcil, com tampoc ho va ser, com tampoc ho és, el procés d’Irlanda de Nord, cert que salvant les distàncies d’ambdues situacions, però amb unes connotacions similars i del que molts teníem clar que no hi va haver una forma expeditiva, perquè els radicals de les faccions integrants de la lluita armada nord-irlandesa van contribuir durant tot el procés a obstaculitzar-lo i deteriorar-ho greument, portant-lo a situacions límits, malgrat en aquella situació hi hagués una declaració d’”aturada del foc permanent”, quelcom de similar fet per la organització terrorista basca.

Que els extrems es toquen és innegable, quan bona part de la societat basca i espanyola eren a favor del diàleg per aconseguir una pau durable, els dos extrems de la corda, per una banda el Partit Popular i com no la AVT amb els seus atacs a la seu del PSOE i els atacs verbals a la figura del President del Govern, quelcom d’inadmissible en democràcia, i per altra banda la radicalitat de qui porta la seva veu en forma de bomba mortífera amb autoria amb firma d'autor, l'organització terrorista ETA , s’ajuden per esmicolar els avenços que s’haguessin pogut produir.

Algun opinòleg es pregunta a qui beneficia aquesta situació i no erra en fer-se aquesta dramàtica pregunta.