Declaració de Sobirania i el Dret a decidir del poble de Catalunya

Preàmbul

El poble de Catalunya, durant el curs de la seva història, han demostrat democràticament el seu desig col · lectiu de governar-se a si mateixos, amb l'objectiu d'avançar en el seu desenvolupament, el seu benestar i oferir igualtat d'oportunitats a tots els ciutadans, alhora que reforça la seva cultura i identitat col · lectiva.

L'autogovern de Catalunya es fonamenta en els drets històrics del poble català, en les seves institucions antigues, i en la tradició jurídic català. Parlamentarisme català té les seves arrels en l'edat mitjana, en les assemblees de Pau i Treva i la Cort del Comte.

Al segle 14 el general Diputació, o com se li coneix comunament la Generalitat, va ser creat, i va ser adquirint grans nivells d'autonomia fins que es va convertir, en els segles 16 i 17, el Govern del Principat de Catalunya. Amb la caiguda de Barcelona el 1714, durant la Guerra de Successió Espanyola, Felip V amb el Decret de Nova Planta va abolir el dret de Catalunya i les institucions d'autogovern.

Aquesta experiència històrica ha estat compartida amb diversos altres territoris, fet que s'ha vinculat a una lingüístic comú, origen cultural, social i econòmica, amb la intenció de reforçar i promoure el seu reconeixement mutu.

Al llarg del segle 20 el desig d'autogovern ha estat una constant per als catalans. L'establiment de la Mancomunitat català l'any 1914 va ser un primer pas en la recuperació de l'autogovern, però va ser abolida per la dictadura de Primo de Rivera. El 1931, amb la proclamació de la Segona República Espanyola, el govern català es va crear amb el nom de la Generalitat de Catalunya i dotat d'un Estatut d'Autonomia.

La Generalitat es va suprimir de nou el 1939 pel general Franco, que va establir una dictadura que va durar fins a 1975. La dictadura es va resistir activament pel públic català i el Govern de Catalunya. Un de les fites en la lluita per la llibertat va ser l'establiment el 1971 de l'Assemblea de Catalunya, abans del restabliment de la Generalitat, de manera provisional, fins el retorn del seu president des del seu exili el 1977. Durant la transició a la democràcia, i en el marc del nou sistema de comunitats autònomes segons el definit per la Constitució espanyola de 1978, els catalans van aprovar en referèndum de 1979, l'Estatut català d'autonomia, i el 1980 les primeres eleccions per al Parlament de Catalunya es van celebrar .

Durant els últims anys, amb l'enfortiment de la democràcia, la majoria de les forces polítiques i socials catalanes han impulsat una transformació de les estructures judicials i polítics. L'esforç més recent, va ser el procés de reforma de l'Estatut d'Autonomia català iniciat pel Parlament el 2005. Les dificultats i els obstacles plantejats per les institucions de l'Estat espanyol, especialment la sentència de la Cort Suprema de Justícia 31/2010, era una negació radical de l'evolució democràtica de la voluntat col · lectiva del públic català, i ha creat la base d'una regressió en l'autogovern , que avui s'expressa amb claredat en diversos aspectes incloent política, jurídica, financera, social, cultural i lingüística.

El públic català ha, utilitzant diversos mitjans, va expressar la seva voluntat col · lectiva per superar els obstacles posats per l'Estat espanyol. Les manifestacions massives el 10 de juliol de 2010, sota el lema "Som una nació", i l'11 de setembre, 2012, sota el lema "Catalunya, un Estat europeu Nova", són expressions contra el rebuig de la del públic català decisions.

Amb data del 27 de setembre de 2012, i de conformitat amb la Resolució 742/IX, el Parlament de Catalunya estableix la necessitat que el poble de Catalunya de determinar lliurement i democràticament el seu futur col · lectiu per mitjà d'un referèndum. Això va ser clarament i amb decisió expressada pels resultats de les últimes eleccions al Parlament de Catalunya celebrades el 25 de novembre de 2012.

Per dur a terme aquest procés, el Parlament de Catalunya, assegut a la primera sessió de la legislatura X, i d'acord amb la voluntat dels ciutadans de Catalunya que s'ha expressat democràticament en les últimes eleccions, s'establia lasegüent:

DECLARACIÓ DE SOBIRANIA I EL DRET A DECIDIR DEL POBLE DE CATALUNYA

D'acord amb la voluntad majoritària expressa democràticament per part del poble de Catalunya, el Parlament de Catalunya acorda iniciar el procés per fer efectiu l'exercici del dret a decidir per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin decidir el seu futur col·lectiu, d'acord amb els principis següents:

Sobirania:  El poble de Catalunya té per raó de legitimitat democràtica, caràcter de caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà.

Legitimitat democràtica: El procés de l'exercici del Dret a decidir, serà escrupulosament democràtic, garantint especialment la pluralitat d'opcions i el respecte a totes elles, a través de la deliberació i el diàleg en el sí de la societat catalana, amb l'objectiu que el pronunciament que en resulti sigui l'expressió majoritària de la voluntat popular , que en serà el garant fonamental del Dret a decidir.

Transparència: Es facilitaran totes les eines necessàries perquè el conjunt de la població i de la societat civil catalana  tingui tota la informació i el coneixement precís per a l'exercici del Dret a decidir i  es promogui la seva participació en el procés.

Diàleg: Es dialogarà i es negociarà amb l'Estat espanyol, les institucions europees i el conjunt de la comunitat internacional.

Cohesió social:    Es garantirà la cohesió social i territorial del país i la voluntat expressada en múltiples ocasions per la societat catalana de mantenir Catalunya com un sol poble.

Europeísme: Es defensaran i promouran els principis fundacionals de la Unió Europea, particularment els drets  fonamentals dels ciutadans, la democràcia, el compromís amb l'estat del benestar, la solidaritat entre els diferents pobles d'Europa i el progrés econòmic, social i cultural.

Legalitat:  S'utilitzaran tots els marcs legals existents per fer efectiu l'enfortiment democràtic i l'exercici del Dret a decidir.

Paper principal del Parlament:  El Parlament en tant que la institució que representa el poble de Catalunya té un paper principal  en aquest procés i per tant d'hauran d'acordar  i concretar els mecanismes i les dinàmiques de treball  que garanteixin aquest principi.

Participació:  El Parlament de Catalunya i el Govern de la Generalitat han de fer partícipis en tot aquest procés , el món local i  el màxim de forces polítiques, agents econòmics i  socials, i entitats culturals i cíviques del nostre país, i concretar els mecanismes que garanteixin aquest principi.

El Parlament de Catalunya encoratja al conjunt de ciutadans i ciutadanes a ser actius i protagonistes d'aquest procés democràtic de l'exercici del dret a decidir del poble de Catalunya

Parlament de Catalunya, 23 de gener de 2013.

Aquesta declaració ha estat aprovada pel Parlament de Catalunya en la sessió d'obertura de la X legislatura amb els següent posicionament dels grups parlamentaris:

A favor:       En contra:         s'han abstingut:     Eren Absents:       No han votat essent-hi presents:

CiU   (50)     PSC (13)           CUP (2)                    PP (1)                    PSC (5)

ERC (21)     PPC (18)                                             C' (1)

ICV (13)       C'    (8)

CUP (1)

85 diputats a favor (CiU/ERC/ICV/CUP)  41 diputats en contra (PSC/PPC/C`') i  2 diputats que s'abstenen (CUP), 128  diputats.

Fins al total de 135 escons, hi ha 7 diputats que no han votat  5 que formen part del PSC           

Generals 2008. Avaluació de dades relatives a la circumscripció de Lleida.

PSC 73.492 (1) 36.746 (3) 24.479 (6)
CIU 56.541 (2) 28.271 (4) 18.847 (7)
ERC 25.479 (5) 12.740 (9) 8.493 (11)
PPC 29.984 (4) 14.992 (8) 9.995 (10)
ICV *No entren en el comput per quedar per sota del 3% ( barrera legal)

Observem com el primer i segon diputats queden consolidats tant per part del PSC com per part de CiU, el tercer diputat queda clarament adscrit al PSC, però podem observar com el quart diputat que passa a ser propietat del PP queda en disputa amb les dades del hipotètic segon de CiU, del que s’allunya, però el resultat del que hauria de ser el número 1 de CiU, a l'igual com ho fa de l'hipotètic tercer del PSC.

Aquestes dades, a expenses de la validació per part de la Junta Electoral i la incorporació del vot C.E.R.A. (1), posen de manifest la consolidació del vot socialista, el manteniment a la baixa del vot convergent, una tendència que es manifesta en CiU des de fa alguns cicles electorals; el retorn a la seva "moda" (2) habitual per part d’ERC i tot i que no s’ha produït una recuperació del vot del PP cap a la seva moda habitual, el rebaix tant del partit radical, com dels nacionalistes permet als populars la recuperació de l’escó que, per altra banda queda lluny de la possibilitat d’obtenir-lo el partit socialista en aquesta darrera distribució del càlcul d'Hondt (3) .

Per tant si fem una avaluació objectiva de resultats a banda dels escons obtinguts, a la demarcació de Lleida hi ha un vencedor clar el PSC.

Nota: El present estudi pot tenir alguna variació donat que no hi havia escrutat encara el 100 de vot en el moment en que ha estat realitzat

(1)

Cens de residents absents

(2) La moda és el valor que compta amb una major freqüència en una distribució de dades.

(3) Mètode matemàtic ideat pel jurista belga Victor d'Hondt aplicat als models proporcionals

El respecte i la vergonya

Tancar el cicle, el curs electoral, resulta difícil, en uns moments en els que els contenciosos electorals, a la demarcació de Lleida, defineixen la paràlisi de les administracions supra-municipals, fruit, segurament d’una estratègia premeditada i calculada per part de CiU, que respon més al reconeixement de la possibilitat que l’afer els ofereix en el context de la comunicació i per tant de la permanència en la noticia, en un moment en el que es fa evident una vegada més el tsunami que en les darreres eleccions municipals s’ha produït en la Federació nacionalista, on la ruptura ha estat la nota destacable en un dia a dia esperpèntic que, ara a dos mesos ja de les eleccions, ens situa en un panorama on els Consells Comarcals i la Diputació Provincial continuen sense constituir-se, paralitzada doncs l’administració dels assumptes locals, a partir d’uns procediments legals que comencen a assemblar-se cada vegada més a un frau de llei.

El silenci que és una actitud de suma prudència, ha estat la nota dominant per part de totes les organitzacions polítiques, tant pel que fa a la crisi que s’ha mostrat urbi et urbi dins dels nacionalistes com respecte de la seva actitud de menyspreu, permetent-ne la paralització més absoluta de la administració local supra-municipals, sabent que hi ha jurisprudència al respecte, que els contenciosos promoguts en altres demarcacions han estat perduts, reiteren el procediment, ens haurem de plantejar que és el que realment cerquen amb aquesta actitud.

Obrir la caixa de la política

Obrir la caixa de la política en majúscules i descobrir-ne la combinació ha estat un joc al que ens hem entretingut aquest vespre a ràdio popular de Lleida, de la mà de Sergi Tor; sense haver-ho previst, com succeeix en les bones tertúlies, recuperat de nou en Jaume Fernández, entestat en el seu quefer polític a l’entorn del Reagrupament d’Esquerra, i amb l’alcaldia de Roselló recent estrenada, amb una Marta Alòs radiant, substituint a Ramon Alturo en guerres intestines a CiU que el tenen molt liat i l’amic Paco Pinies del PP.

Acostumem normalment en tota tertúlia a parlar de les polítiques, en plural, a analitzar la gestió. Avui, si més no, hem fet un exercici de catarsi col·lectiva i hem parlat de conceptes teòrics, amanits de exemples, cadascun des de la seva perspectiva, amb un extens coneixement, tots plegats d’allò que dèiem, una classe de Ciència Política que hauria estat recomanable a estudiants del ram.

La reflexió, en definitiva és la mateixa des de fa algun temps i l’he dita jo mateix com a recull dels diferents apunts, està canviant el paradigma dels partits, que ja, avui, són màquines de poder, que han deixat de ser realment partits de masses, que s’estan reconfigurant al mateix temps que ho fa el paradigma ideològic dels diferents espais, recomposant l’eix. Avui m’he sentit realment còmode en una tertúlia de nivell.

Hem començat parlant de l’errada de la Junta electoral de zona del partit judicial de Cervera, que ha portat a una petita revolta de nervis els partits durant el matí que a final del mateix ha quedat resolt, d’acord a com inicialment s’havia previst, un escó per CiU, un escó per ERC i un escó pel PSC. He volgut trencar una llança a favor de l’administració judicial, en el sentit que ells també reben la pressió innecessària dels mitjans i per això l’error, quan de fet no els calia resoldre avui mateix, donat que la pròpia LOREG no estableix un termini per resoldre la comunicació als partits del nombre d’escons assignats.

Hem convingut alguns del paper director dels mitjans, tot i que de vegades la formació política de molts experts dista molt que desitjar i fins i tot no saben delimitar la diferència entre liberalisme econòmic i liberalisme polític. De fet he lamentat que de les eleccions franceses que aporten variables diferenciades, allò que interessa és la separació entre la ex candidata Royal i el secretari general del PS, Hollande, quina pena!

Els valors en la política

Distingir entre una realitat que ens configurem personal o grupalment, a partir d’aquells valors que són els que considerem vàlids, i no uns altres, acostuma a ser una praxis que es dóna habitualment entre el que jo anomeno bestiari polític. La manca de professionalitat en la política, que no necessàriament va lligat amb una formació professional adequada, però que si s’incardina en la necessitat d’uns valors sòlids per una banda, acompanyats de la corresponent formació per altra banda, que va des d’una formació ad hoc fins a una formació acadèmica sancionada amb la titulació corresponent, pot ser-ne la causa o l’efecte segons ho mirem des d’una perspectiva o un altre.

Ahir compartia tertúlia amb un bon amic, malgrat militi i en formi part de la direcció d’un partit oposat al meu, parlo de Ramón Alturo, president de CDC a Lleida, amb qui fa anys ens seiem com a tertulians als estudis de ràdio popular de Lleida, amb en Paco Piniés del PP, Jaume Fernández d’ERC i Jesús Codere de ICV. En Ramon, ha assumit els resultats “patits” per la seva part amb una serenitat encomiable, ens deia ahir a a la ràdio i apuntava la necessitat de fer-ne una anàlisi acurada i seriosa, des de la seva formació de les causes, els motius i totes les variables que s’hi apleguin.

Certament l’honora el saber encaixar d’aquesta manera i com ha estat colpejat per qui ha perdut clarament les eleccions a la ciutat i a la província, amb una vehemència contraria al que tocaria, doncs hauria d’haver posat a disposició d’Alturo el seu càrrec, en tant que representant del Partit, aspecte aquest que afecta als valors i que és aplicable al meu entendre a totes les organitzacions, polítiques o no.

En aquest àmbit dels valors, val a dir que també he saludat, ho vaig recordar també a la ràdio, l’oferta feta per l’alcalde “in pectore” Àngel Ros, als socis ERC i ICV, ofertes que han decaigut per part d’ells, però que donen una mostra de quina és la categoria moral de qui el proper dia 16 serà de nou proclamat alcalde de la ciutat de Lleida.

Semblava en un altre ordre de coses, que el PP, amb Rajoy al capdavant havia abaixat el seu nivell de tensionament, però és evident que això no és ben bé així i el propi portaveu popular al Congrés, Zaplana, avui, en unes declaracions als mitjans se’n vanagloriava de la bondat de l’oposició que han mantingut en aquesta legislatura. Segurament la noticia del trencament de la treva no va causar cap dolor en aquelles files, perquè veien com l’estratègia del President del Govern ja no podia continuar, perquè es tallaven amb aquesta actitud els ponts de diàleg possibles, per ara, en la solució dialogada del conflicte basc.

Retornant als valors, seria encomiable que la classe política refrenés doncs aquest ritme frenètic i s’assentés a pensar si es respecten els valors, si se és conseqüent amb les necessitats del país, de la comunitat autònoma, de la província, la comarca o la ciutat, i un cop conscient de respectar-ho fer les millors aportacions de un mateix, com un principi d’entrega que és el que és exigible a tothom, però en el cas dels electes i representants polítics més, si s’escau.

El vot intangible

Avui, responent a un invitació de Santi Roig, el coordinador de Lleida TV, he participat en “la tertúlia”, en la que participo habitualment, però en aquesta de manera extraordinària per tractar-se del "dia després", un petit debat entorn del resultat electoral que ha acabat centrant-se pràcticament en la ciutat de Lleida i una mica en la de Mollerussa, amb uns tertulians d’excepció, Josep Borrell “Xerric”, Anna Gómez, sots directora del diari Segre i Montse Bergès Regidora de turisme en funcions, que no ha vist revalidat el seu escò municipal.

Certament he felicitar al conductor del programa perquè hi he trobat un molt alt nivell de debat i unes persones altament enteses, cadascú des de la seva vessant. Jo, hi he intentat aportar una mica raó científica, sense acabar sent incomprensible i/o pedant. En la introducció se’ns demanava de valorar els resultat, de fer-ne una anàlisi, per no repetir el que ja s’havia dit, he intentat fer una reflexió per introduir un concepte, el “vot intangible”. De fet he formulat la meva hipòtesis a partir de la necessària relació entre el procés del 2003 i el del 2007 en les municipals a la ciutat de Lleida, una relació sine qua non no es pot explicar aquesta majoria de l’amic Àngel Ros.

Introduir el tema de no voler l’alcaldable en 2003 de manifestar públicament la seva intenció de retirar-se en acabar aquella legislatura, el que molt probablement li hauria atorgat no pocs sufragis, que segurament haurien pogut portar-lo de nou a una majoria absoluta, va implicar un retorcés en el resultat de vots que, acompanyat d’un increment en la participació creava la paradoxa que hi havia una abstenció localitzada dins d’un augment de participació que la llei d’Hondt va traduir en menor nombre d’Escons.

A partir d’aquí i malgrat els processos no son comparables per contenir variables no homogènies i variables independents com la renovació de 3 dels 5 candidats principals, he entrat a comparar, com s’ha produït un lleuger augment en la intenció de vot socialista, que per si sol no li hauria atorgat una majoria tan “holgada” a la ciutat de Lleida com la que ha obtingut, el vot intangible, la recol·locació de la frontera de volt d’ERC i ICV en un escenari nou, en el límit que jo he considerat natural, per un dimensionament excessiu, degut precisament a un cert vot de càstig al 2003 que podien haver capitalitzat aquestes forces, vot intangible, és a dir no existent que incrementa la diferencia entre la força més votada i les dues forces minoritàries, com succeeix també respecte del PP com també respecte de CiU, posa de relleu que la pèrdua en tots Quatre partits, significativa, per altra banda, contribueix a augmentar el valor del vot tangible, de manera que en la distribució d’Hondt es veu reflexat aquest consideració del PSC com la força amb major nombre d’escons, en definitiva perquè més que dobla a la segona força i successivament.

Després de valorar que porta a votar a la gent i fer consideracions que potser són vàlides per a les Elits, he apostat per valors més senzills, qüestions utilitaristes o de sentiments i fins i tot comodaticis, valors diversos que poden portar a l’emissió de vot, tema que anava lligat amb l’anàlisi de l’abstenció de la que ja n0havia parlat al matí, i com al matí he desmuntat un tòpic, el de l’abstenció bàrbara en aquestes eleccions, quan una participació del 52% es pràcticament la “moda” de les participacions i justament la mateixa participació de 1.979, any de efervescència democràtica que en canvi no va portar a rasgar-se les vestidures.

Hem passat de puntetes pels resultats de Mollerussa, on Gómez i Borrell han estat d’acord en problemes interns i aspectes de gestió que havien debilitat a l’alcalde sortint, Toni Bosch, i jo he volgut destacar la tasca realitzada en aquest darrer mandat per part de l’actual llista guanyadora, la del PSC, encapçalada per l’amiga Teresa Ginestà.

Per cloure parlar de CiU, de qui no s’havia parlat i definir al líder de l’oposició i la seva campanya. Ho he de reconèixer m’ha costat de trobar les paraules per intentar ser el més objectiu possible sense que se’m pogués titllar de sectari i he concretat alguns punts, un cert clientelisme, la manca de simpatia que li permeti arrelar en la gent i segurament una campanya equívoca, còpia de la realitzada en 2003.

Agrair dons l’invitació extraordinària a participar en aquesta tertúlia que em permet de poder mostrar les meves interpretacions de la realitat i en concret de la realitat política.

Crònica electoral LXXX. Ros: la feina feta i la il.lusió

Avui era un dia esperat, el darrer de la campanya, on es celebra el ja tradicional debat que organitza el grup Segre en els seus estudis de Lleida TV. Àres Escribà, vestida de gala per a l’ocasió conduiria un debat a cinc, en format clàssic, amb seients còmodes per poder abordar una hora i mitra de debat, amb una interrupció per a la publicitat. L’enregistrament es feia al matí, de manera que als candidats els permetia de poder tenir més disponibilitat de tancar el dia, el darrer de la campanya de les eleccions municipals 2007.

Després de 15 dies de campanya electoral, tot i que hi ha hagut una certa treva per la festa major i l’aplec del caragol, els candidats arriben cansats, molt cansats a aquest darrer debat, la darrera carta, el darrer intent.

Així ho entenien els candidats de la dreta, el nacionalista i el del Partit Popular, qui per cert és reestrenava després de la seva afonia. Plantejant noves propostes de darrera hora, ensenyant fotos sense identificar-ne el lloc, el del PP, i portant botelles d’aigua bruta i neta, en una escenificació de manual, el de CiU.

La serenitat de l’alcalde i candidat socialista, Àngel Ros, ha estat absoluta, d’una dignitat d’alcalde, com correspon, amb respostes contundents i una rapidesa mental que li és pròpia. No li ha agradat a l’opositor nacionalista que li recordés que la Diputació de Lleida no tenia consignació pel Diocesà que tant defensa, per exemple.

Segurament, donat que ja era la darrera oportunitat, el candidat nacionalista s’ha atrevit fins i tot a falsejar les dades de delictivitat de la ciutat, confonent-les amb les de la província, una actitud cicatera que ha estat aviat resposta per Ros, com també tot val a dir-ho per la resta de forces progressistes (ERC i ICV). Perdut per perdut tot s’hi val i aquest falsejament de dades l’ha intentat el de la federació nacionalista una i altra vegada, però ha rebut resposta contundent.

Ros ha basat el seu discurs en la feina que ha desenvolupat al llarg del darrer mandat on s’han afrontat qüestions pendents que s’han resolt adequadament i que ha portat una part de debat que anava allargant-se a partir de rèpliques i contrarèpliques que incomodaven absolutament el líder de l’oposició, perquè no ho portava en el guió.

La petició del vot per part del candidat socialista ha estat d’una sensibilitat exquisida, en referència als valors que sustenta el partit socialista, valors que hem heretat i que compartim tots amb absoluta probabilitat. I una apel·lació al voluntarisme de vot a partir de l’anàlisi i la reflexió sobre el que s’ha fet i el que es pot fer, defugint promeses magnífiques. Un bon cop d’efecte que reconeixia Àngel Ros el candidat del PSC, com el candidat que surt a la cursa del 27 de maig en el millor posicionament possible.

Un cop més el laborista Atlee li serveix per cloure: treball i il.lusió

El debat enregistrat als estudis de Lleida TV s’emetrà avui a les 22:00 h.

Crònica electoral LIII: Les llistes a Lleida, del cinisme a la realitat

Ahir em vaig resistir a titllar de cínic al meu amic Ramón Alturo, el president de CDC a la plana de Lleida, en “el contrapunt” de ràdio popular , com ho fa avui el periodista Joan Cal en el seu apunt: “la peixera” al diari Segre, tot i que amb una sagaç pregunta retòrica. Certament el primer pas d’aquesta lletania en el manual de les escenificacions mediàtiques de les organitzacions polítiques al nostre país, ha estat servit a través de la presentació de les llistes, les acusacions d’OPA hostil que em va repetir Alturo i l’evidència del creixement per part de PSC (en particular) i ERC en quant als nombre de llistes presentades i l’estancament de CiU.

Torno a referir-me a “la peixera” de Joan Cal, una cita obligada en la lectura dels rotatius diaris, on malgrat del titular pugui semblar una altra cosa, les dues columnes que publica el director executiu, he d’admetre que, reflecteixen fidelment una realitat objectiva, fins i tot la del PPC que tantes vegades he comentat amb l’amic Paco Piniés i que ahir també ell mateix referia en la tertúlia de Sergi Tor.

És evident que les coses canvien per factors i variables que depenen en bona mesura de la conjuntura del nostre país, a la que el nostre territori no pot quedar aliè de cap de les maneres i que la lluita té una dimensió clara, el control d’uns institució de segon grau com és la Diputació de Lleida en la que és arribada l’hora d’adequar-la a la realitat canviant dels temps i concretar el mandat imperatiu de les lleis locals, per a que sigui un autèntic instrument de suport als més petit (municipis) i amb menys capacitat per raons òbvies de demografia i recaptació; però també hi ha una obligació no escrita d’establir uns estudis, una valoració de la realitat que permeti poder establir accions presents i futures, segurament no era aquesta la intenció en crear la figura del Responsable d’estudis, que no n’ha realitzat ni un de sol que permeti determinar una situació de dèficit concreta o realitats socials que només d’aquesta manera poden ser intuïdes, segurament si pensem en clau utilitarista cal mantenir en la futura corporació aquesta figura i dotar-la d’un contingut específic, que ara, evidentment, no té.

Crònica electoral LI: Homo Homini Lupus

Els principis que ens impulsen tantes vegades son diversos, que configurar un perfil cultural resulta molt complicat, per molt que s’entestin determinades formacions per establir una quota nacional que determini a la majoria. El haver nascut en una lloc o en un altre és una pura i absoluta coincidència i una raó més de l’atzar que tantes vegades apareix en la vida dels homes com bé que ho sabien els grecs.

El que és cert és que cal tenir present que la societat de l’oci com la va descriure Marx (el Karl, no el Groucho), aquella que se’n deriva dels canvis estructurals en els factors productius, quan la societat econòmica està guiada quasi en exclusiva per la component trans-nacional en lo macro-econòmic, aquella societat aposta contràriament al que prevèiem els filòsofs marxians, no pas per la revolució permanent, si més no pel permanent retorn a l’individualisme que fa bona aquella expressió, també dels clàssics: homo homini lupo (l’home és un llop per a l’home, entenent home sense determinació de gènere), que va dir inicialment Plauto al segle III a.c. i que va popularitzar definitivament Hobbes, al segle XVIII d.c..

En aquest context que podem esperar dels qui albiren a governar les relacions humanes, d’aquells que aspiren a discernir entre el bé i el mal i a dir-nos com hem de viure, com hem de relacionar-nos i el que és més preocupant: que és el que ens convé, recuperant vells axiomes dirigistes que tenen, però una contra, aquella del desinterès cada cop més generalitzat de la població en allò que representa la carrera política i la designació democràtica dels nostres representants.

Em resisteixo a determinar que la exigència social passa per voler establir un nou paradigma democràtic, el de la democràcia participativa, perquè la cultura política del nostre país no és ni tan sols incipient, és inexistent i només els que participen del model del comunisme reformat, ara dit eco-socialisme, defensen un model que els situa en posició de privilegi en la gestió de voluntats, inversament proporcional al suport democràtic rebut. El model utilitzat i que necessita els retocs que calen a un sistema d’elecció de representants potser ja caduc, és el que mantenim, el de la democràcia deliberativa, en la que hem de recuperar el vell axioma d’un home (sense determinar gènere) un vot, excloent el moviment transitori (suposadament) que ens porta a l’establiment de quotes, que ara delimiten la qüestió de gènere, però més endavant serà ampliables al tercer gènere, o a la discriminació positiva de les religions minoritàries, o vés a saber quina nova reivindicació de drets i presència.

Si mirem, per altra banda, també la patrimonialització del concepte república que en fan uns minoritaris com ara els republicans catalans (que se m'assemblen més als radicals italians i no tant als radicals francesos), veurem com el terme república queda adscrit, lamentablement a una sola visió, molt limitada del que realment és el paradigma republicà, absorbint a més i desvirtuant el que va significar i el que de fet significa, malgrat el joancarlisme imperant i difícil d’eradicar per part de la societat espanyola. És cert que el paradigma republicà representa tot un seguit de símbols i alhora tota una essència de praxis política, que de una o altra manera son presents en les essències del nostre model constitucional, aquells que tant s’entesten en defensar com irreformable els capitostos de la dreta cavernària. Potser seria hora de començar a identificar axiomes, de reconèixer el seu modelatge republicà i reivindicar-la, no pas com ho fan ara en una boutade a Madrid, forçant un atac frontal contra la institució monàrquica, una clara aposta electoral i poca cosa més, fent-ho com cal, amb la serietat i el rigor que es mereixen aquests tipus de paradigmes.

Crònica electoral XXXVII: aspectes de psico-sociologia política

Segurament no en parlaran els diaris perquè es tracta d’aspectes de la sociologia política que els passen desapercebuts. Observarem com la gran obra que planteja com a feta el candidat de CiU a La Paeria de Lleida i vigent president de la Diputació ens presenta la reforma de les façanes del palau provincial, de fet una neteja d’estucs, provocada per la degradació de la pedra de l’edifici, amb el que es pretén de donar la imatge que deixa la casa endreçada, res de més lluny, tot i que el darrer dels instruments que ha utilitzat és el plantejament, que si han anunciat els diaris, de la creació del “inserso” provincial per que puguin fer turisme la gent gran per les comarques lleidatanes, segurament la idea els ha sorgit en una reunió de comitè de Campanya on maten dos ocells d’un tret, fer creure a la gent gran que la Diputació pensa en ells i per tant el candidat convergent, això si deixant de banda als ajuntaments, aquells en els que si que té l’obligació de pensar l’ens provincial, i per l’altra la de justificar davant del territori, com en aquests quatre anys ha optat pel monocultiu turístic de la neu, abandonant qualsevol altra possibilitat.

Tampoc no es queda enrera el PP, qui veu com la seva massa electoral retrocedeix, de manera que el seu representant ahir a la tertúlia de Ràdio Popular, a la que també assisteixo, demanava el vot per la seva formació, acció que ja vaig anunciar que era il·legal, però que no demostra sinó la desesperada situació que a Lleida i a Catalunya viuen els populars, que veuen com l’extrema dreta s’apodera del partit a marxes forçades i ho justifiquen tot dient que és preferible que estiguin dintre que fora: lerrouxisme pur.

Crònica electoral XXVIII: el retorn a les col·laboracions als mitjans

Tot i la meva mala salut de ferro, he reiniciat el meu contacte amb els mitjans de comunicació en els que col·laboro altruistament. Avui, darrer dimarts de mes. He reprès la meva intervenció mensual al programa que presenta la Mariví Chacón amb Amador Santos, a Segre ràdio, on intento radiografiar la societat, a partir d’anàlisi sociològica. Avui, però, la baixa participació a les eleccions de les cambres agràries, com també ho va ser al referèndum de l’Estatut d’Andalusia o al de Catalunya, m’ha permés fer per ràdio la reflexió que vaig fer en el meu post “repensar el model”, ense que serveixi de precedent, he parlat de Ciència Política, en entrar a parlar de canviar la percepció del vot com a dret al vot com a deure en el sentit de la obligació de l’emissió del sufragi, he reflexionat també sobre una de les propostes, que no és nova i que ha fet Ségolène Royal, politòloga, a França, el control popular de la gestió dels mandataris públics, dels magistrats, com m’agrada definir-ho a mi. Una idea, la del retorn al paradigma grec que ja va proposar Hanna Harendt també politòloga, d’adscripció liberal, però molt vinculada per raó de matrimoni amb la gent de l’Escola de Frankfurt. Aquesta proposta del control, que a la Grècia clàssica podia comportar l’ostracisme o fins i tot la mort, no seria tan dràstica, per descomptat per aportaria un segell de qualitat al polític en qüestió. Uff, segurament són coses massa avançades per la societat en que vivim.

Avui han agredit a l’Alcalde de Linyola, l’amic Frederic Batlle, i li desitjo una prompta recuperació i una sanció contundent a l’agressor que l’ha intentat atropellar, una sanció exemplar aturaria aquesta onada d’agressivitat que sembla enviar-nos darrerament i que dona la sensació d’estar en el “far best”. Amb aquesta reflexió començava avui la tertúlia de Ràdio Popular, que lidera el periodista Sergi Tor i on he estat especialment dur amb la AVT, amb el Partit Popular per barrejar-se amb representants de l’extrema dreta i per la utilització sectària de l’himne de l’Estat, amb CiU per la hipocresia de parlar de la manca de desenvolupament de l’Estatut quan el timing és el correcte, fins i tot malgrat els entrebancs del Tribunal Constitucional, tema on he lloat la proposta de l’executiu català de recusar un altre magistral amb els mateixos arguments amb els que recentment es va acceptar la recusació proposada pel PP. Vaja en definitiva 30 minuts que han sabut a ben poc.

Per acabar una visita de suport i ànim al comitè de Campanya d’Àngel Ros, qui dissabte passat, en l’Escola d’hivern del PSC a la imperial Tarraco, ens va donar una lliçó de reflexió política sobre les polítiques de CiU en matèria d’habitatge que ha calgut remodelar i redefinir, un discurs allunyat dels conceptes utilitaristes que alguns fan servir i amb una gran càrrega ideològica que és el que toca ara. N’estava permanentment informat pels molts amics que hi van assistir, no poca gent de Lleida. I parlant de Lleida, dimarts 28 pren possessió a Madrid en el seu nou càrrec en Fèlix Larrossa, un bon amic en els àmbit de govern, un lleidatà més també en aquesta esfera i en l’àmbit turístic que li és tan conegut, espero que tingui molts d’èxits en el seu nou destí ara més polític que de gestió.

En aquest vídeo podeu veure i escoltar a Ségolène Royal en el míting recent del 24 de febrer a Rouen i on parla del Pacte Présidenciel, on referencia allò que he citat a dalt.


Segolene - Discours de Rouen
Uploaded by da93