Daimon

Fotografia original d'Emil Jianu

El significat rellevant del pensament pot suggestionar els canvis efectius en aquesta societat post-industrial, en la que els camins emprats seran en definitiva els que ens endinsin en les quotes del saber o en la misèria intel·lectual més absoluta, perquè de vegades l’ ethos no aconsegueix de significar-se prou en la dignitat de la polis, de manera vehement com un element més que com un instrument, a través del que endinsar-nos en la creació d’una nova societat. L’evolució i contravenció dels principis substancials, dels valors en una terminologia més col·loquial, esdevé l’espai temporal en el que circumscriure la dialèctica de les forces i els esforços que s’esbatussen en aquest present de debat de vegades estèril, de vegades maniqueu, de vegades més subjecte als perfils, els estils i les estètiques de la propaganda que al modelatge sincer dels principis essencials de la convivència.

Entenent, doncs, l’ ethos en la seva simbologia primigènia, com a punt de partida, aventuradament distinta de la significació ad hoc que se li atribueix en contraposició al pathos, però emmarcada en aquella vehement introspecció que ens aporta la convicció d’un sistema ètic, en propostes que podem trobar des de Plató fins a Habbermas: com a morada, com a casa, com essència d’una existència, veurem en aquests temps que comencen a ser contraris a l’exacerbació materialista i on la relativitat afronta un dels seus majors reptes, com podrem albirar que se’ns fa imprescindible de comprendre allò que tenim entre mans, però el que és més important encara comprendre quin és el valor que atorguem a la vida social i a la vegada quin és el valor que n’ atorguem a la seva gestió.

Hi ha qui diu que la laïcitat ha mermat aquell ethos de la societat civil, expressió poc encertada ben certament, però que ve significar el resultat de segles de guerres de religió transportats a una interpretació de la concepció ètica que pot acabar passant factura, per la fractura en el tractament de la llibertat post revolucionària. L’esperit, en certa manera el daimon que es recrea en els diàlegs platònics, la veu profètica, més enllà de les deïficacions pròpies de cada visió teològica i teleològica, és aquella que ens significa i ens retorna al principi substancial cooperatiu i pacífic en el que l’ideal ètic ha de subsistir sense transformar-se. Perquè, com ens deia Aeci[1], citant a Heràclit: “el cosmos no és engendrat segons el temps sinó segons el pensament”.

---

[1] Aeci, Dexografphi graeci, 331. II, 4, 3

Cercar la veritat, cercar el saber

Descobrir noves perspectives, noves maneres de veure les coses, la vida en definitiva, ajudar-te d’aquesta visió en el transcórrer de la teva vida, si has tingut l’oportunitat de fer un recés en el teu quefer diari, d’agafar potser un avió i posar terra o mar ves a saber, comporta no poc en la construcció de la teva essència personal.

Descobrir-te a tu mateix, potser sol en mig de tot plegat és la millor de les experiències, perquè et fa sentir allò que vols, allò que no vols i potser el que vols de ser de gran, posats a dir. L’estiu és temps de reflexió, tot plegat agafa un nou ritme, permet noves perspectives de les coses, avançar en conèixer-te a tu mateix i cercar en el fons de la teva ànima el millor que pots oferir als teus, a tots.

Per això crec entendre a Raimon Pànikkar[1] quan ens deia: “…Es podria dir que el meu món és l’univers dels grans mestres, que els meus interlocutors son, per exemple Heràclit, Plató, Aristòtil, Tomàs, Hegel, Heidegger, els autors de la Upanishad o bé Shankara, Abhinavagupta, Lao-tzu, Shiraz o d’altres....Encara que és ben segur que m’han influït molt…….El que passa és que em sento mogut pels mateixos problemes i en comunió profunda amb tot ells……, Els problemes m’han captivat tant que he oblidat qualsevol guia exterior…….” .

[1] Panikkar Raimon. “Invitació a la Sabiduria”. Espasa Calpe, Madrid. 1998. Pags. 141-142