Els valors morals i ètics esdevenen un repte en el desenvolupament objectiu de l’”homo politicus” en concret en la conceptualització dels ideals en la discussió democràtica, per sobre del concepte mateix de política, amarats en el model de la concepció democràtica de les relacions humanes i socials, en els àmbits d’una dialèctica conseqüent amb la formació de ciutadans autònoms i madurs.
La cultura, la societat, la personalitat, defineixen els mons personals, individuals, el punt de vist dels subjectes socials, com ens descriu Jünger Habermas
[1], que son colonitzats, fins i tot des de perspectives negatives per altres configuracions estructurals que el propi creador de la “Teoria de l’acció comunicativa”
[2], com ara el “sistema”, estructuracions orgàniques que poden allunyar-se de la racionalització mateixa.
La interacció de dos subjectes capaços d’establir una acció comunicativa, hauria de suposar per a Habermas una interacció simbòlica de normes recíproques de conducta enteses i reconegudes en l’establiment de nexes socials en el món de la vida, que ens el descriu el filòsof alemany com el lloc transcendental on es troben el parlant i l’oïdor, on de manera recíproca reclamen que les seves posiciones encaixin en el món... i on poden criticar o confirmar la validesa de les pretensions, posar ordre a les seves discrepàncies i arribar a acords. La confluència del món extern, objectiu i social i el món subjectiu hauria d’implicar, doncs, la confluència simbòlica: el consens, però aquest consens està òbviament perjudicat per un procés discursiu amarat pels principis de la dialèctica del conflicte, potser per això ens diu que en la pràctica quotidiana no hi ha situacions absolutament desconegudes, fins i tot, apunta, que les noves situacions emergeixen a partir d’un món de la vida constituït per l’acerb cultural del saber que ja ens és familiar i per tant no és possible fugir d’aquest “món de la vida”.
Aquesta concepció ens hauria de fer comprensible com des de la perspectiva del teòric alemany
[3] existeixen dos models de comprensió de les característiques normatives de la democràcia, en relació al concepte de ciutadania, al concepte de dret i a la naturalesa del procés de formació de la voluntat política: el model liberal, que intentaria de programar l’Estat en interès de la societat i el model republicà per al qui la política hauria de representar en ella mateixa un principi de socialització, de manera que l’estatus de ciutadans en aquesta darrera concepció no es determina pel model de les llibertats negatives que poden reclamar les persones privades, en contraposició a la primera concepció en la que l’estatus dels ciutadans està determinat per la mesura dels drets subjectius que tenen en front de l’Estat com de la resta de ciutadans.
De tota manera Habermas ens adverteix com La teoria discursiva, que associa al procés democràtic connotacions normatives més fortes que el model liberal, però més dèbils que el model republicà, pren elements de totes dues parts i els articula d’una manera distinta, els integra en el concepte d’un procediment ideal per a la deliberació i la pressa de resolucions; tot acaba depenent de les condicions de la comunicació i dels procediments que aporten la seva força legitimadora a la formació institucionalitzada de l’opinió i la voluntat comuna.
[1] Briones, Guillermo. Filosofía y Teorías de las Ciencias sociales. Dilemas y propuestas para su construcción. Domen. 1999. pg. 171.
[2] Habermas, Jünger. Teoría de la acción comunicativa. (Traducció de Manuel Jiménez Redondo). Taurus. Madrid. 2003
[3]Habermas, Jünger. La inclusión del otro. Estudios de teoría política.1999. Barcelona, Paidós. Barcelona. pp. 231-259.
