dimecres, 6 d’agost de 2008

Riure, somriure o plorar


Podria fer riure, somriure o plorar, directament plorar. Com s’assembla tot plegat a la dècada dels 30 del segle XX. Un primer ministre il·luminat militaritza el carrer i potser alguna portada, potser algun articulista, poques anàlisi i mirem cap un altre cantó. Albert Garrido a El Periodico ens recorda Vassili Grossman[1], quan ens deia: "l’antisemisme del dia a dia és un antisemitisme que no fa córrer sang. Només testimonia que en el món hi ha idiotes, envejosos i fracassats”. És clar que l’articulista ens està parlant a més de Berlusconi de molta altra gent.

El cos et demana d’insultar, però amb això no n’hi ha prou, ni té, tampoc, garantida cap efectivitat; avaluar el que està passant: l’absentisme de l’elector d’esquerra a Itàlia, la manca de resposta ciutadana ens posa de manifest, al menys aparentment, una societat absolutament domesticada, disciplinada (aquest terme si que fa una certa por), segons algunes informacions amb un “to de normalitat” que ofèn, de fet, a la intel·ligència. Certament el principi de no ingerència internacionalment reconegut és quelcom que ens obliga, si no fos que en el marc de la Unió Europea aquest principi es contradiu amb els principis que compartim o hauriem de compartir els europeus.

Pot semblar que res no passa, “boutades”, però recordem quin és el nivell de suport de l’extrema dreta francesa, representada pel Front Nacional, o l’ascens, anys ha, de l’extrema dreta, el FPÖ, al govern de la república austríaca; Itàlia es militaritza i la societat europea, aparentment no s’escandalitza, que ens està passant?


[1] Gossman, Vassili. Vida y destino. Seix Barral. Barcelona. 1985