No hi ha el que enganyi tant...

La fotografia és de la Vall glacial de Madriu a Andorra

“No hi ha el que enganyi tant com el nostre dictamen al jutjar d’alguna cosa nostra; i en aquest cas més s’aprofiten les crítiques dels enemics,  que les lloances dels amics; perquè aquests com són el mateix que nosaltres, ens poden al·lucinar tant com el nostre propi dictamen”[1]

---

[1] Da Vinci, Leonardo. Del propi dictamen. El tractat de la pintura per Leonardo de Vinci,i els tres Llibres que sobre el mateix Art escrigué León Bautista Alberti. Impremta Reial de Madrid. 1784. Abadia de Montserrat. Del llegat del pintor Pere Pruna.Pag. 8

Uns savis d'Orient...

“Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d'Orient i, en arribar a Jerusalem, 2 preguntaven: -On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo.”[1]. Més que pel concepte “donar obediència o proskuneo” el sentit de l’expressió devia de fer referència a l’”actuació pietosa cap a algú o eusebeo”, essent proskuneo i eusebeo conceptes grecs, possiblement la traducció o versió primera respecte de l’arameu, la llengua comuna i d’origen dels textos bíblics, uns conceptes primaris i que res tenen a veure amb un concepte ritual derivat del terme “thereskeia” que ens acosta a cerimònies i ritus; el valor doncs, del relat de l’evangelista al que alguns teòlegs interpreten aquests versicles com de necessària ubicació per a poder-ho enllaçar amb determinades profecies[2]. La pietat que inspira una naixença, enllaçada amb el concepte de savi o bé home pietós o que arriba a la saviesa per l’experiència, ens rebel·la una dimensió distinta a la tradicionalment acceptada que s’ha fet entroncar amb una necessària vinculació reial del nascut i per tant s’està justificant, tanmateix la qualificació dinàstica i el seu valor en la dimensió territorial, ben distinta a la lectura primera. El batibull de gent que s’aplega per acomplir els imperatius imperials censals, les rutes de les caravanes, ens aporten a través del concepte d’orient dues dimensions arquetípiques i simbòliques, la de l’orient com a element representatiu de la nit, per contrast amb la d'aquell que suposa és portador de la Llum i la de l’orient com a element mistèric i místic alhora i culturalment harmònic i científic alhora, el que s’anomena tanmateix saviesa política[3]. Les interpretacions senzilles, gens exegètiques i molt conjecturals han propiciat una traducció o lectura esbiaixada del que era i del que és, de les circumstàncies i les seves realitats, transcrites a interès d’una determinada dimensió de les coses, dels fets i de la lectura del “fet heroic” i la transcendència de la seva relació amb aquell seu món contemporani. Un relat, doncs divergent, que allunya dels símbols elementals i simples que ens han estat llegats per una tradició que pretenia una determinada “inculturació” dogmàtica d’escassa argumentació simbòlica.  

Albert Balada ©

04-01-2012

A la fotografia L’”Adoració dels mags” de Leonardo da Vinci, una obra que, tot i inacavada planteja no pocs elements simbòlics.[4]

---

[1] Mt 2-1

[2] Salms 71-10 i Isaïes 60

[3] Truyol, Antonio. La saviesa de l’Antic Orient. Pag 479-527 Revista de la Universitat de Murcia. Anales de Derecho.

[4] El 1481, el monestir de Sant Donat li encarregà l’obra, però Leonardo no va acabar mai aquest quadre, probablement decebut o vexat per no haver estat escollit pel papa Sixt IV com a responsable de la decoració de la capella Sixtina del Vaticà, a Roma, on existí una forta competència entre Miquel Àngel i ell.  El neoplatonisme, que en aquell temps estava de moda a Florència, potser també tingué un paper important com a causant de la seva marxa cap a una ciutat més acadèmica i pragmàtica com Milà. Probablement aquest nou entorn estava més en consonància amb el seu esperit, que es basava en un desenvolupament empíric gràcies a les seves múltiples experiències.