divendres, 4 de gener de 2013

Uns savis d'Orient...


“Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d'Orient i, en arribar a Jerusalem, preguntaven: -On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo.”[1]. Més que pel concepte “donar obediència o proskuneo” el sentit de l’expressió devia de fer referència a l’”actuació pietosa cap a algú o eusebeo”, essent proskuneo i eusebeo conceptes grecs, possiblement la traducció o versió primera respecte de l’arameu, la llengua comuna i d’origen dels textos bíblics, uns conceptes primaris i que res tenen a veure amb un concepte ritual derivat del terme “thereskeia” que ens acosta a cerimònies i ritus; el valor doncs, del relat de l’evangelista al que alguns teòlegs interpreten aquests versicles com de necessària ubicació per a poder-ho enllaçar amb determinades profecies[2]. La pietat que inspira una naixença, enllaçada amb el concepte de savi o bé home pietós o que arriba a la saviesa per l’experiència, ens rebel·la una dimensió distinta a la tradicionalment acceptada que s’ha fet entroncar amb una necessària vinculació reial del nascut i per tant s’està justificant, tanmateix la qualificació dinàstica i el seu valor en la dimensió territorial, ben distinta a la lectura primera. El batibull de gent que s’aplega per acomplir els imperatius imperials censals, les rutes de les caravanes, ens aporten a través del concepte d’orient dues dimensions arquetípiques i simbòliques, la de l’orient com a element representatiu de la nit, per contrast amb la d'aquell que suposa és portador de la Llum i la de l’orient com a element mistèric i místic alhora i culturalment harmònic i científic alhora, el que s’anomena tanmateix saviesa política[3]. Les interpretacions senzilles, gens exegètiques i molt conjecturals han propiciat una traducció o lectura esbiaixada del que era i del que és, de les circumstàncies i les seves realitats, transcrites a interès d’una determinada dimensió de les coses, dels fets i de la lectura del “fet heroic” i la transcendència de la seva relació amb aquell seu món contemporani. Un relat, doncs divergent, que allunya dels símbols elementals i simples que ens han estat llegats per una tradició que pretenia una determinada “inculturació” dogmàtica d’escassa argumentació simbòlica.  

Albert Balada ©
04-01-2012



A la fotografia L’”Adoració dels mags” de Leonardo da Vinci, una obra que, tot i inacavada planteja no pocs elements simbòlics.[4]




[1] Mt 2-1
[2] Salms 71-10 i Isaïes 60
[3] Truyol, Antonio. La saviesa de l’Antic Orient. Pag 479-527 Revista de la Universitat de Murcia. Anales de Derecho.
[4] El 1481, el monestir de Sant Donat li encarregà l’obra, però Leonardo no va acabar mai aquest quadre, probablement decebut o vexat per no haver estat escollit pel papa Sixt IV com a responsable de la decoració de la capella Sixtina del Vaticà, a Roma, on existí una forta competència entre Miquel Àngel i ell.  El neoplatonisme, que en aquell temps estava de moda a Florència, potser també tingué un paper important com a causant de la seva marxa cap a una ciutat més acadèmica i pragmàtica com Milà. Probablement aquest nou entorn estava més en consonància amb el seu esperit, que es basava en un desenvolupament empíric gràcies a les seves múltiples experiències.