...Amb els perfums que destil·len les arbrades.

Plau de mirar al bosc, aquells arbres vells, aquells xops, aquelles alzines on encara n’hi ha, o aquells pins pinyoners que tant plaïen l’avi. Recórrer aquells camins que arreceren la vegetació a banda i banda, simulant un país diferent, mitle european potser, on la vegetació t’aborda amb matisos de verd que delectegen la vista.

La frescor omplia aquella estona i l’olor, aquella olor que frega els narius de les fragàncies boscúries, se t’endinsen al nas com prenent part de tu i transportant-te amb els perfums que destil·len aquelles arbrades. Feia temps que la sequessa ens ho impedia, com tornar a veure aquells cels vermells amb les boirines que transpiren del terra, com recrear nous paisatges plàcids en les tardes de la primavera estant.

Ens llegirem en les histories personals i particulars que duem penjades com tirabuixons de la nostra pell endurida, d’històries embolcallades de presències i absències; farem dels sabors, dels principis i dels finals com un degotall d’aquella aixeta plúmbica que ens regalima en aquella pica vella, encara de marbre, on l’àvia fregava les patates amb paper de vidre, per no llençar res, ens deia, records de temps de guerra.

Aquella pressa que abraona, empeny i emprenya, distreu de gaudir dels instants, mai repetits, sempre distints; desdiu de saber-nos portadors de les herències, de tradicions diàries, on el somriure o la salutació viuen o malviuen ja quan esgotem els dies, sense descans de vegades, en el nostre lent caminar; mentre, la nit de la vida cau quan tot s'esgota; el llam lluenteja al cel.....

La veritat: és

El retruc a tota moral allunyada de la moral kantiana que inspira el recurs estètic i teòric de la moral política, ens demostra tanmateix com és en el cosmopolitisme i no en aquella moral màgica - que tot i així mereix el respecte pel ítem personal - del que se’n deriva el principi de la humana convivència en la nova societat. De fet aquesta antiga moral màgica, ens hauria de portar a afirmar que en ella no hi podem trobar, com moral que se sustenta en el nacionalisme metodològic cap resposta a les desigualtats del món i per tant impossibilitada d’afrontar-ho com un discurs possibilista i reformador, ans al contrari resulta poc més que inútil, inservible alhora, encara que vingui representat com un dogma o suposi direcció de fe.

El respecte al pluralisme, a la necessària concòrdia, però també el recurs a les conductes individuals i les trascendentalitats immaterials que les envolten, haurien de fer inviable el discurs revestit de solemnitats anacròniques que esperen en un públic enfervorit per les creences l’adoctrinament d’aquells que pensen per altri; però el cert és que qui es creu posseïdor de la veritat, potser encara fins i tot convençut que el poder emana de decisions divines, no tothom per suposat, hauria, per dignitat, de fer respecte de les decisions presses pels representants dels ciutadans, per això potser cal saber també, com ens deia Antonio Machado, que “la veritat és la que és i ho continua essent encara que es pensi a l’inrevés”, doctes paraules de qui va morir en l’exili després del cop d’Estat de 1936.

Dibuixar un matí

(Nota del blogmaster: Aquesta és una foto aèria que publica Juan Sol a la seva Blog, que m'ha agradat per complemenar aquest post. )

He rodejat la sagrada muntanya, des de la plana, a la recerca de l’esperit que ens il·lumina a la gent de la terra baixa, he gaudit poc a poc, pam a pam, minut a minut de la seva imatge majestuosa visible a quilòmetres de distància, irradiant aquella presència de la mare terra que s’intueix.

El sol tebi del matí m’ha acompanyat una bona estona en aquest recorregut simbòlic, fins a les arbrades de ferro que ronden i fan ombra, com arbres post-moderns, i veient com els rostres canvien a mesura que recorria aquella avinguda. Segurament el silenci del carrer en un diumenge, o les cançons d’una emissora de ràdio que em recordaven aquells temes que m’aprecio, aquells que em van acompanyar durant la meva infantesa i la meva joventut i que han marcat a no poca gent, em feien companyia, en quietud, sense adonar-me, com projectant-se’m una pel·lícula al meu voltant.

Dibuixar un matí amb les lletres majúscules sobre l’horitzó, veure el cel que comença a brandir la bruma de la canícula estival, amb la companyia dels amics en un dinar fraternal, i de nou la visita a la deessa, quan la llum del sol es retalla sobre la muntanya i deixa entreveure els matisos de color que lluentegen en harmonia amb l’entorn i el retorn al silenci i la pau, la concòrdia, la templança, el misteri….