El misteri de la vida...

La fotografia és original de Montse Esteba

El misteri de la vida, rau en la pròpia consciència i el valor que hom té per a cadascú, de fet, és un bé atorgat, que ens testimonia una essència major que nosaltres mateixos, cert és que la limitació del temps terrenals, esdevé premonitòria de la nostra connexió present, passada i futura amb l’Univers mateix, però la nostra ment no recorda aquell viatge, aquella missió que ens ha estat encomanada i hem de treballar la nostra ànima a mesura que transcorre la nostra existència; despertar-la i conèixer aquell missatge que hi ha estat inserit en el seu fons, esdevé una fita que ens ha d’acostar a la sublim complaença, és, de fet, la nostra constant perfecció, en ella la que ens fa ser connectors entre ambdós mons, el món físic i  el món espiritual,  com a punts de connexió entre ells, de manera que el misteri esdevé menys distant de la nostra perfecció i el vel que el cobreix va deixant pas a la Llum que tot ho il·lumina i ens ajuda a transcendir encara més i alliberar-nos dels ancoratges mundans; cert és que el temps és limitat i pautat però esdevé aleshores preciós en cada instant, doncs haurem descobert la raó i el sentit de tot plegat, essent alhora preparats per un camí infinit més enllà de nosaltres mateixos, amarats d’un sentiment de complicitat amb el cosmos mateix, més enllà de la matèria.  

© Albert Balada

06-10-2013

Ens hauriem de poder sostreure...

La fotografia del bosc de ribera és original de Ramon Farré

Ens hauríem de poder sostreure dels pensaments que ens engarjolen lluny de la realitat mateixa, hauríem de saber-nos reconèixer en la simplicitat del Tot, i alhora en la unicitat de cada ànima present en aquest món que és nogensmenys com evocacions d’aquella Divinitat perenne, com l’aigua vivífica que transcorre pels senders que amara de vida, i aquesta en el seu propòsit de devenir valor i principi, felicitat que transmet el fet que, per evident, no deixa de requerir l’enaltiment i la commemoració, per gada gota que transita prop nostre, recordant-nos que no ens és necessari res del que ens envolta, només la vida mateixa i el contacte i connexió amb el món, Tot en un, Un en tot, misteri i confessió del que hi ha, del que És i del que no és.

La llar de l’home no radica més que enllà on és el seu cor, on és capaç de transformar-se i descobrir-se arrelat en la terra, però també essent àtom de l’univers mateix, més enllà del nostre món, però també en ell, com un objectiu de transcendència que se’ns albira més enllà de l’oració, la meditació o els santuaris, en l’explosió d’aquella reclusió interior que la porta oberta, de bat a bat, ens permet d’abandonar, sense trencar aquella homogeneïtat causal que ens aboca a l’infinit mateix de les petites coses, de les petites històries, on El trobem.

Hem de ser capaços de veure’ns reflectits en aquest trànsit en els altres, observant a l’hora el món físic i l’espiritual com un pont en el que la fusió d’ambdues percepcions es pot donar, clar que només si estem en pau amb nosaltres mateixos i amb el món, serà aleshores quan l’aire que hom respira se’ns farà entenedor, i la realitat cobrarà una nova dimensió, una nova perspectiva, idees i fets, seran una mateixa cosa, com un retorn a la infantesa de l’home en la que va començar a descriure’s aquest llarg camí.    

© Albert Balada

21-09-2013

No és senzill...

No és senzill, res no ho és, descobrir-te com una part intangible de l’Univers, però això només pot succeir quan la teva experiència ha assolit l’oportuna renaixença de l’ànima, quan tu mateix et reconeixes distint, perquè ets capaç de sostreure’t a les cuites més mundanes, quan es desperta en un tu una necessitat imperiosa de transcendir les vel·leïtats humanes,  per a retrobar-te, en la Creació, amb el misteri de tot plegat; no és senzill, però res ni ningú diuen que no sigui possible, i ho és, de la mateixa manera que la llum del dia neix de la mateixa foscor que va minvant mica en mica fins que el l’astre rei, esdevé senyor de tot el que es veu.

Podem intentar-ho, si més no, perquè el món, lluny de reconèixer-se en la transcendental fita que a la raça humana li ha estat atorgada, es vehicula un i altre cop sempre a partir de les més insignificants raons, sense observar  com ens ha estat rebel·lada la fulla de ruta que hom cal seguir des de fa mil·lennis,  en el respecte a la vida i al proïsme, en la igualtat que ens fa semblants als ulls del Gran Arquitecte, amb la llibertat que ens atorga el nostre lligam amb la Essència divina, només, única i exclusivament per esdevenir feliços en la cerca de la Veritat i créixer exponencialment en aquesta cerca, en cada instant que hi dediquem, tot conreant les virtuts reials que ens privilegien; no és senzill i és necessari...

© Albert Balada

30-08-2013

Com en els singles de Meteora...

Com en les singles de Meteora si encabeix en monestirs la saviesa ancestre, sobre la plana central s’alça a Catalunya aquest monument petri; muralla, columna, saber,  misteri, pregària, reflexió, registre perenne del pas dels temps i dels seus significats, balustrada de senyals, de símbols, penya-segats gens agrestes acaronats per la terra, el sol, l’aigua i el vent, recés de pau necessària i imprescindible...

© Albert Balada

30-06-2013

La vida et dóna algunes sorpreses...

La vida et dóna algunes sorpreses, ja m’hi vaig acostumant, però qui m’ho havia de dir que en un d’aquells recessos previs a l’entrar a l’aula, una alumna em demanés permís per regalar-me un llibre que havia publicat al 2008; ja em direu demanar-me permís...! Jo feia poc que havia perdut a la meva “cendreta” una mig siamesa que ens havia acompanyat durant gairebé 12 anys.

Era lògica la seva petició, no tothom entén la íntima relació que s’estableix amb un gat, entenent els seus signes, el seu llenguatge, el seu misteri però imagino que va saber interpretar la meva tristesa, i si més no, que acceptaria el regal, i és clar que sí!, de manera unes classes més enllà, no gaires, em va obsequiar amb el llibre, que és en realitat una declaració d’amor als gats, on la seva reflexió final, no me’n puc estar de copiar-la aquí, com un homenatge a ella, la meva alumna, la Maria José Cortina, però també a la meva gata, que és en el seu Orient etern, i que tanta estima ens va donar i a la que tant vaig plorar; diu l’autora:

“ Aquest món enigmàtic i fascinant dels gats, estimar-los, observar-los, acaronar-los, fa que em senti profundament unida al misteri de la vida, a aquella vida que emergeix amb força de les entranyes de la terra, i que ens regala la meravellosa riquesa d’una natura a la que mols mirem amb passió i respecte, convidant-nos a compartir la nostra vida amb esser d’altra espècia i a gaudir de l’immens plaer que dóna el descobrir els diferents llenguatges de l’amor”[1]     

© Albert Balada

28-05-2013

---

[1] Cortina, Maria José. “La gata bajo la luna”. Ed. El Clavell. Premià de Mar. 2008

La Cendreta (acs)

A la Catedral del mar...

A la fotografia làpida al terra de la Església de Santa Maria del Mar a Barcelona original d'Albert Balada

A la Catedral del mar, hom té un sentiment d’austeritat, aconseguida, pels panys de paret llisos, per les columnes octogonals netes i per la seva alçària que ens convida a aixecar el cap, com pregant, després d’haver mirat el terra i descobrir les troballes que ens recorden que, enllà on trepitgem jeuen, reposen, aquells que algun cop van ser constructors i és en sacre terreny, com l’etern repòs esdevé místic i present alhora, pentinat només per una suau i matisada llum que acarona el terra des de l’orient. Després, el deambulatori et convida a conrear les passes en el quadrangular espai resseguint un misteri al que ets convidat d’entrar-hi sense cap càrrega, la que has de deixar fora, profana... 

© Albert Balada

20-12-2012

Elegant misteri...

Elegant misteri

Elegant misteri que transites silent

Per entre els cabells

Guardant-te de mostrar el teu rostre;

Arribes del llarg viatge

De la vida

Que s’apaivaga sobre

El camí recorregut;

Les essències i les presències

Esdevenen ferms retrats

Del que és

Com del que va ser...

  

Lleida, 22 de setembre de 2012

Albert Balada ©Albert Balada ©

Notes de text I: Paraules

Fotografia original de Montse Esteba

Passejava, quan tot semblava descompassar-se al seu voltant, com si tot plegat esdevingués quelcom de volàtil, d’efímer; mentre, la seva ment no feia més que donar voltes i més voltes. Al seu voltant com una mena de seguici, quan tenia aquelles dèries, caminàvem prop del riu, enllà on les cases es tornen de mil colors i on el valor de les sensacions distintes a les que hom duia se’ns feien estranyes, quan ens parlava d’aquelles coses que mai s’escoltaven entre els crits dels carrers i els retrucs dels carruatges sobre els pedrots, entre els jocs dels adolescents que encara érem.

Era hora de dinar i la mare s’enfadava molt si no hi arribàvem a temps, el misteri de saber quina seria la sorpresa que l’àpat ens tenia preparada sempre m’atabalava. Avui la sorpresa la duria jo, havia convidat en Camille. L’havia convidat per animar-li l’ànima, no li havia dit res a la mare, ella sempre tenia un plat a taula per aquells que sabien apreciar els seus menjars, era com si els seus menjars inspiressin la gent a crear paraules noves, la gent que venia a casa parlava tant estrany com el meu amic.

Nota de text I: Aquella vella porta

Aquella vella porta semblava tenir vida. Els cops plens de rovell regalimant sobre una pintura grisa, fosca, bruta, com desencaixada en un mur encara dempeus, de pedres velles també mal renglerades, s’obria al misteri de les ments infantils, les ments d’aquells nens enjogassats que una i una altra vegada, amb cada retruc de pilota, els semblava escoltar com un gemec darrera la porta on de l’orella estant, podien sentir el vent com xiulava per entre els forats, com un esglai quan la llum s’amaga darrera del carreró. Aquell miol que anuncia el misteri, espanta de nou els nins que, cames agafeu-me, surten a tota pressa deixant al terra aquell instrument amb el que havien torturat durant tant de temps la porta vella; com esperitats, augurant, que aquelles ànimes de la fosca, aquelles que escoltaven dins del mur havien decidit de sortir de passeig.

Profecia

En el teu camí, en solitud, les parets et duen missatges, acrònims, enigmàtics, simples a cops, veritablement complexos d’altres, una dita, un sentit amagat en aquell guix que ratlla la pedra, al costat d’aquella porta embolcallada d’espelmes en aquella cruïlla misteriosa, on les històries de vell s’amaguen en la pendent de pedres grans i planes que descriuen rius de pols, rius que recorden nissagues antigues, nissagues llunyanes davallant passions.

Llegia: “...Quan els rosers s’omplin de roses, blanc cavaller arribarà.Nua l’espasa, el braç enlaire, devers el drac avança ardit. Del primer cop, esqueixa l’aire; el segon cop, l’hi enfonsa al pit. Ja triomfant, la dama albira i obre les portes diligent; o mentre el monstre en terra expira, surt la princesa resplendent.I ella, com tu, té l’alegria, perquè, com tu, ha deixat el dol; que la llegenda és profecia, i el cor li diu que Déu ho vol que vingui l’hora pressentida que la llegenda reviurà.Quan els rosers trauran florida la profecia és complirà...”[1]; la memòria del poeta descansa en la pedra vella, amb el traç de qui escriu amb lletra rodona i calma, pel viatger de lo urbà, quan el silenci amara les paraules tendres en els bolquers del misteri, abans que el poeta el guardi.



[1] Folch i Torres, Josep M. “Pàgines Viscudes”.Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1981.

Filosofar

“Que ningú mentre és jove no vacil·li a filosofar, ni essent ja vell de filosofar no es cansi” (Epicur, Lletra a Meneceu)


Escoltava entre somnis el discórrer de les onades, un so compassat que asserenava l’aire i em duia pau, una sensació distinta i distant, com de misteri, una música calma.... Al redós de la matemàtica aquell concepte filosòfic com em recordava recentment aquell constructor, amarada la geometria de principis i raons, o la semàntica que enardeix la duresa dels missatges per aquella que la interpreta, encara que l’emissor planegi sobre la ductilitat de les paraules com em reprovava aquella que cerca el camí. Escoltava aquell so cadenciós com enviat pels déus, mentre la tarda cau sobre les espatlles de la terra, i la lluna i el sol cerquen la trobada màgica en un punt secret dels celatges eterns. De fet, quan la paraula no brolla, es preferible deixar que el silenci acompanyi la vida que ens ressegueix inexorable, sense oblidar de mimar aquells moments, que ens fan descobrir el color de la fusta envellida pels impactes dels meteors, o en la pedra vella que guarda en la seva essència els sons dels dies, aquell record, aquella data, aquell instant....

Deia Epicur[1], que “el plaer és el principi i el final de la vida feliç”, potser descobrint que és el que ens pot fer feliços, quin és el principi de la nostra felicitat i àdhuc de la felicitat dels homes, sabrem, com ens deia el grec, quin és el nostre bé, perquè “totes les coses han de ser apreciades per una prudent consideració”, de cert que la seva afirmació en el principi el valor que ens proposa és de dúctil consideració, perquè qui pot fer negació del que ens aporta quan ens diu: “acostumat a pensar que la mort per a nosaltres no és res, car tot el bé i el mal resideixen en les sensacions, i precisament la mort és la privació dels sentits”; “Ens cal, ens diu, meditar sobre totes les coses que ens porten la felicitat, car si la posseïm ja ho tenim tot, i si ens manca, fem tot els possibles per a posseir-la”.

[1] Epicur. Lletres. Fundació Bernat Metge. Barcelona. 1975

Notes XIII: abraçar la vida

"Trobeu la mansor del tigre i aplaneu enllà la vostra discòrdia" (dita colombiana anònima)

Abraçar la vida com qui esgota segon a segon la seva essència no serveix de res, si no som amants de la vida mateixa i ens regalem aquells instants preciosos que ella ens do, cada dia, a cada moment, després de la dura batalla diària, com aquell general que ens demana una treva entre focs al camp de batalla. Algú em deia, quina llàstima el pobre Napoleó, que volia ser geògraf!. De fet endurir l’esforç, per establir permanències en el nostre propi dolor, amanit de la necessitat irrefrenable de poder esdevenir quelcom en la vida, no ens pot dur sinó a la infelicitat. Amb tota probabilitat podríem coincidir, si vaguem per les històries profanes de la gent normal i corrent, com tu i com jo, que no vol més que passar el seu dia a dia, si vaguem deia, descobrirem com en cadascun de nosaltres s’hi amaga el geni de la saviesa, aquell que recerca en l’univers dels mortals, en els més recòndits racons, aquell misteri, aquella dita, l’aforisme no reconegut, per convertir-lo a l’univers mateix de la saviesa guardada en un pot de magdalenes, lluny de la patètica fornada de mediocres, però valents, sabedors que la imatge no es pot comprar, com tampoc el saber, com tampoc l’estima, o l’honor, o la lleialtat….

Créixer

Créixer en la quietud del silenci i la pau d'esperit, saber fer del món interior un món ple de sensualitat, on les petites coses, com les que ens descriu Arundahti Roy (1), la vida mateixa amb les seves pors, les seves temences, les se ves cuites, els seus amors, els seus odis, la seva harmonia o el caos mateix, omplen aquella essència mundana.

Morir una mica en el sentit de deixar de ser qui som, per passar a ser altri, amb un beneït tresor que ens ha d’acompanyar la resta de la nostra vida, si som capaços de saber, tanmateix transmetre el missatge de la solidesa, dels principis del misteri de l’home mateix que albira a transformar en el seu interior la seva pròpia essència humana.

(1) Roy, Arundahti. "El déu de les petites coses". Edit. Anagrama-Empuries. Barcelona 2007.

Realitats....

Amb la son pegada a les esquenes que comencen a bascular-se cap endavant de les hores mortes que arrossegada, jau l’estómac en la pendent del silenci que demana sorollós alguna cosa amb que omplir-lo, mentre dubtes entre aixecar-te o no de la cadira i si tens o no realment gana. Els ulls s’acluquen lentament, les parpelles es fan pessants, com si poguessis dormir escrivint les paraules entre somnis i buidant el misteri de la nit a la candidesa de l’ànima que només vol reposar una estona, damunt les lletres que lluentegen i comencen a donar voltes marejades.

Tot resta en silenci, fins i tot el carrer que hores abans avia estat com un rierol sorollós que deixava anar el bullici enlaire com s’enlairen els globus de colors quan els infants, voluntàriament, els deixen escapar per gaudir de la seva remuntada al cel. Tot no, és cert, la lluna ens acompanya i com un rellotge ensordia la nit amb el seu moviment de malucs i ens deixa bocabadats amb els seus ulls de nina i el somriure permanent que ens acompanya si la nit no deixa passar els núvols en el seu trànsit.

La foscor aplega però els gats més canalles que cerquen les gates maules que ronden les teulades on s’arreceren els coloms per dormir plegats, un costum estrany, perquè queden a l’esguard del seu pitjor guardià. Mentre l’aigua s’esmuny per les clavegueres, després de passejar-se per les voreres assedegades i plenes de pols. El dia ha estat irreverent i la nit no ens deixa veure de tant en tant la seva bellesa, és aleshores quan la són comença a demanar un jaç per començar el principi del viatge al món intermitent de les realitats ocultes, com una música que ens endinsa en els misteris i els secrets dels sons.

Dibuixar un matí

(Nota del blogmaster: Aquesta és una foto aèria que publica Juan Sol a la seva Blog, que m'ha agradat per complemenar aquest post. )

He rodejat la sagrada muntanya, des de la plana, a la recerca de l’esperit que ens il·lumina a la gent de la terra baixa, he gaudit poc a poc, pam a pam, minut a minut de la seva imatge majestuosa visible a quilòmetres de distància, irradiant aquella presència de la mare terra que s’intueix.

El sol tebi del matí m’ha acompanyat una bona estona en aquest recorregut simbòlic, fins a les arbrades de ferro que ronden i fan ombra, com arbres post-moderns, i veient com els rostres canvien a mesura que recorria aquella avinguda. Segurament el silenci del carrer en un diumenge, o les cançons d’una emissora de ràdio que em recordaven aquells temes que m’aprecio, aquells que em van acompanyar durant la meva infantesa i la meva joventut i que han marcat a no poca gent, em feien companyia, en quietud, sense adonar-me, com projectant-se’m una pel·lícula al meu voltant.

Dibuixar un matí amb les lletres majúscules sobre l’horitzó, veure el cel que comença a brandir la bruma de la canícula estival, amb la companyia dels amics en un dinar fraternal, i de nou la visita a la deessa, quan la llum del sol es retalla sobre la muntanya i deixa entreveure els matisos de color que lluentegen en harmonia amb l’entorn i el retorn al silenci i la pau, la concòrdia, la templança, el misteri….