El retruc a tota moral allunyada de la moral kantiana que inspira el recurs estètic i teòric de la moral política, ens demostra tanmateix com és en el cosmopolitisme i no en aquella moral màgica - que tot i així mereix el respecte pel ítem personal - del que se’n deriva el principi de la humana convivència en la nova societat. De fet aquesta antiga moral màgica, ens hauria de portar a afirmar que en ella no hi podem trobar, com moral que se sustenta en el nacionalisme metodològic cap resposta a les desigualtats del món i per tant impossibilitada d’afrontar-ho com un discurs possibilista i reformador, ans al contrari resulta poc més que inútil, inservible alhora, encara que vingui representat com un dogma o suposi direcció de fe.
El respecte al pluralisme, a la necessària concòrdia, però també el recurs a les conductes individuals i les trascendentalitats immaterials que les envolten, haurien de fer inviable el discurs revestit de solemnitats anacròniques que esperen en un públic enfervorit per les creences l’adoctrinament d’aquells que pensen per altri; però el cert és que qui es creu posseïdor de la veritat, potser encara fins i tot convençut que el poder emana de decisions divines, no tothom per suposat, hauria, per dignitat, de fer respecte de les decisions presses pels representants dels ciutadans, per això potser cal saber també, com ens deia Antonio Machado, que “la veritat és la que és i ho continua essent encara que es pensi a l’inrevés”, doctes paraules de qui va morir en l’exili després del cop d’Estat de 1936.
