Madeleine

Sentia esmentar el seu nom, de vegades en la vella casa del terra roig, com una cançó amb sóns de guitarra, aquella vella guitarra espanyola que l’acompanyava pel Lot, als cafès, on la cadira de fusta li feia de tot un tot, mentre cantava aquella cançó de bressol que tant estimava. Escoltava jo, de vegades una melodia que se’m feia francesa, pels ritmes, però potser també perquè l’imaginava, a més, acompanyada pel diatònic, repiquejant sobre aquella barra de bar, on el Pastís esperava amb els sucrets i l’aigua freda: C’était une fois… assegut a la seva butaca preferida, repenjat sobre el seu bastó de traç senzill, calat sempre amb la seva boina, amb aquell aire d’intel·lectualitat republicana que sempre tenia, recordant, mal que bé aquella bella història d’amor i aquells seus ulls oberts, de la nina inquieta, que ell tenia sempre en remembrança.

Realitats....

Amb la son pegada a les esquenes que comencen a bascular-se cap endavant de les hores mortes que arrossegada, jau l’estómac en la pendent del silenci que demana sorollós alguna cosa amb que omplir-lo, mentre dubtes entre aixecar-te o no de la cadira i si tens o no realment gana. Els ulls s’acluquen lentament, les parpelles es fan pessants, com si poguessis dormir escrivint les paraules entre somnis i buidant el misteri de la nit a la candidesa de l’ànima que només vol reposar una estona, damunt les lletres que lluentegen i comencen a donar voltes marejades.

Tot resta en silenci, fins i tot el carrer que hores abans avia estat com un rierol sorollós que deixava anar el bullici enlaire com s’enlairen els globus de colors quan els infants, voluntàriament, els deixen escapar per gaudir de la seva remuntada al cel. Tot no, és cert, la lluna ens acompanya i com un rellotge ensordia la nit amb el seu moviment de malucs i ens deixa bocabadats amb els seus ulls de nina i el somriure permanent que ens acompanya si la nit no deixa passar els núvols en el seu trànsit.

La foscor aplega però els gats més canalles que cerquen les gates maules que ronden les teulades on s’arreceren els coloms per dormir plegats, un costum estrany, perquè queden a l’esguard del seu pitjor guardià. Mentre l’aigua s’esmuny per les clavegueres, després de passejar-se per les voreres assedegades i plenes de pols. El dia ha estat irreverent i la nit no ens deixa veure de tant en tant la seva bellesa, és aleshores quan la són comença a demanar un jaç per començar el principi del viatge al món intermitent de les realitats ocultes, com una música que ens endinsa en els misteris i els secrets dels sons.