Quan el dia tot just comença

El dia en gris regalima bromes que pengen del cel estant, com una cortina que arrecera aquell sol esplèndid que s’amaga. El neguit de la gent, amunt i avall, atiant les hores primerenques arrossega aquells camins de ferro que creuen la frontera de les distàncies per acostar-nos als més diversos í prosaics móns. Converses i mirades escrutadores voldrien saber una mica de la vida pròpia i estranya, acompanyen aquelles passes perdudes entre el soroll dels caminars aliens que t’aclaparen. El silenci de nou, trencat només pel compàs mecànic i harmònic dels passadissos acordonats i eteris. La llum, emmudeix fins embogir engolida per la foscor soterrània, trenca amb el món conegut per reverdir la capça que recorre metres de d'obscures planúries, mentre els panells vermells lluentegen les parets. Quan el dia tot just ve de començar regalimant bromes.

Sensacions, sentiments, emocions....

Beus dels paisatges i de l’escuma que vola damunt dels caps recollint-ne els pensaments de qui se sap viu. El misteri de la llum esgota el dia fins al darrer dels minuts, esmicolant el valor de l’espurna, tant bon punt la foscor, com una venjança s’abandona sobre les coses i llença el seu tel negre per interrompre el que ens diu el cel.

Et sents abraonat per un món que camina a un ritme forçat, per unes circumstàncies que giravolten al teu entorn en una ventada huracanada. Tens la mirada perduda en l’horitzó, a la recerca d’aquella imatge que vesteixi els ocres i els verds que s’acomboien sota el vermell de la posta de sol magnífica que t’allibera els sentits; mentre, aquella tos de primavera no es retira encara i no et vol deixar respirar calmadament, olorar d’humiditat l’aire i endevinar aquelles gotes de pluja que ens arriben lentament quan les llums del carrers lluentegen diferents, com anunciant-les.

Crees paisatges urbans en la teva ment, de vegades distints als propis i reals que ens envolten, i comparant, descobreixes que de vegades potser ens cal fer una aturada, mirar de front i dir el que pensem, si cal que sigui dit; en tot cas saber que no hi ha revolucions gratuïtes, res pot fer-se a canvi de res, tot vol un resultat i un perquè, tot necessita de l’espessor de la sang, del silenci, de la calma, de la força, del crit, del clam, de la passió.... i en tot de creure, creure fermament en la humanitat mateixa, tot i sabent que res se’ns dibuixa així com fresc o un oli en permanència, que tot s’embolica en la dinàmica dels colors i les formes per paisatges nous i distints, ni els reals, ni els pensats, distints, creats a partir de diferents aportacions, sensacions, sentiments, emocions....

Presències

Vall on el silenci s’escola entre les fulles dels tarongers, on el sol acaricia la rodonor de les formes i l’olor, aquella olor sinuosa de les flors de la taronja replenant l’aire de les essències calmes, mentre els sentits exploten a l’acidesa del missatge; potser al nord el fred no ens deixa sentir la primavera perpètua del sud i el llevant, en tot cas els seus aromes, a neu i fred, ens glacen els pensaments i ens acaricien les galtes, com antuvi ho feien els canelobres que penjaven del pont, esperant ser moguts per la quitxalla tot jugant i deixant-s’hi les mans humides que després cercaven les llars de foc. L’hivern ens abraça, com una familiar que va a sopar i se’ns emporta aquella energia que gastem per fer caliu a l’entorn de taules ben parades, de brous fumejant, de carn d’olla que potser servirà per a fer croquetes l’endemà...; ho recordeu tot això?, que lluny que ens queda i que a prop a la vegada, com d’a prop en el temps i en el sentiment, amb les absències que planegen sobre les nostres presències i ens dibuixen un somriure, tot sabent que hi son a prop, ben a prop, fent de guia, de vegades, no sempre, però de vegades....

Realitats....

Amb la son pegada a les esquenes que comencen a bascular-se cap endavant de les hores mortes que arrossegada, jau l’estómac en la pendent del silenci que demana sorollós alguna cosa amb que omplir-lo, mentre dubtes entre aixecar-te o no de la cadira i si tens o no realment gana. Els ulls s’acluquen lentament, les parpelles es fan pessants, com si poguessis dormir escrivint les paraules entre somnis i buidant el misteri de la nit a la candidesa de l’ànima que només vol reposar una estona, damunt les lletres que lluentegen i comencen a donar voltes marejades.

Tot resta en silenci, fins i tot el carrer que hores abans avia estat com un rierol sorollós que deixava anar el bullici enlaire com s’enlairen els globus de colors quan els infants, voluntàriament, els deixen escapar per gaudir de la seva remuntada al cel. Tot no, és cert, la lluna ens acompanya i com un rellotge ensordia la nit amb el seu moviment de malucs i ens deixa bocabadats amb els seus ulls de nina i el somriure permanent que ens acompanya si la nit no deixa passar els núvols en el seu trànsit.

La foscor aplega però els gats més canalles que cerquen les gates maules que ronden les teulades on s’arreceren els coloms per dormir plegats, un costum estrany, perquè queden a l’esguard del seu pitjor guardià. Mentre l’aigua s’esmuny per les clavegueres, després de passejar-se per les voreres assedegades i plenes de pols. El dia ha estat irreverent i la nit no ens deixa veure de tant en tant la seva bellesa, és aleshores quan la són comença a demanar un jaç per començar el principi del viatge al món intermitent de les realitats ocultes, com una música que ens endinsa en els misteris i els secrets dels sons.

El silenci

Deia Pablo Neruda que: “Però perquè demano silenci no creguin que vaig a morir-me passa tot el contrari, succeeix que vaig a viure'm".

El silenci, entès no com aquella actitud maliciosa que fa que algú no estigui implicat en el seu entorn, sinó com aquella actitud d’introspecció, d’anàlisi, de reflexió per a una presa de decisió o com a presa de decisió en si mateix significa en el context de les relacions humanes una inflexió interessant des del punt de vista de com s’afronten determinades situacions. Subsumir una actitud silenciosa comporta de vegades una actitud latent d’observació, de vegades responent a la dinàmica necessària d’una situació concreta que necessita d’aquest posicionament social, difícilment entès de vegades.

La actitud negativa del silenci complaent i còmplice, és la que va denunciar en un dels seus discursos el líder de comunitat afro-americàna Martin Luther King en afirmar: “La nostra generació no s'haura lamentat tant dels crims perversos com de l'estremidor silenci dels bones gents”. Però l’actitud silenciosa que intenta de reprendre el sentiments contraris a l’odi i la injúria els va reflectir, penso que molt adequadament Santiago Ramón y Cajal, en afirmar: " De totes les reaccions possibles davant de la injúria, la més hàbil i econòmica és el silenci".

El silenci davant de determinades actituds també de vegades acostuma a ser una mena d’acció de civilització, entesa des de la perspectiva de la lluita incruenta, així ho reflectia Leon Tolstoy: " El meu silenci els destorba. Jo era com una botella del revès quina aigua no podia sortir perquè la botella era massa plena.".

Crònica electoral XLVIII: De la fatxada a la Xarxa

Avui reprenc els post d’aquest meu blog, tot agraint les visites que, malgrat no actualitzar-lo des de diumenge passat, han entrat a engrossir la llista dels que volen saber que penso.

Ahir, potser la darrera tertúlia de Ràdio Popular de Lleida, perquè entrem ja en procés electoral o pre-electoral, on Sergi Tor em va donar l’oportunitat de poder parlar del model electoral majoritari a dos voltes de les eleccions franceses que aquest diumenge celebraran la primera volta de les presidencials on es preveu un empat tècnic entre Sarkozi, el conservador i Ségolène Royal, la socialista, a qui des de les ones i des d’aquesta modesta bitàcola desitjo el millor dels resultats en aquesta i en la segona volta del mes de Juny per fer “la France Présidente”, com ella ens proposa.

Segurament aquesta tertúlia, malgrat la matriu a la que pertany, és una de les millors en ràdio, a banda de la del despertador de Segre ràdio, on entrem a sac encara que amb un temps força reduït gent a la que novament citaré com Ramon Alturo de CiU, Jaume Fernández d’ERC, Paco Piniés del PP i Jesús Codere de ICV.

Hauria a de fer una referència ineludible a l’actual moment de la pre-campanya a Lleida, que va començat ja diumenge passat, amb aquell anunci a pàgina sencera de l’opositor nacionalista, recordant que ja al 1987, el PSC va dur un eslògan semblant; segurament els seus assessors se n’adonen ara, quan l’han vist publicat, que recordar el bienni negre a que es veure sotmesa la ciutat de Lleida, amb una aliança de CiU amb els Freixistes (si fonèticament sona igual al que penseu i no us equivoqueu en atribuir-li aquest paradigma ideològic), de qui ara aplega al que va ser el numero 5 en les seves pròpies llistes, no és un bon record en l'identitari social de la ciutat de Lleida, que ho té guardat en el racó més fosc de la memòria.

És molt més que probable que la que els politòlegs i sociòlegs, anomenem la llei del silenci hagi fet el seu efecte entorn del candidat que neteja les parets del palau com si fos una obra transcendent i per la posteritat, l’única per altra banda en un mandat que brilla per l’absència de circumstàncies a recordar, quina pena que s’hagi perdut d’aquesta manera el temps, però com deia ahir mig en broma, mig en serio tot sopant amb uns amics, ja ha posat a la façana el color que ha de tenir el nou govern de la Diputació provincial, una façana que va tenir un bon article publicat al diari Segre i que firma el portaveu socialista Miquel Aguilà amb el títol “la fatxada del president”, que ha rebut una resposta estrambòtica, molt allunyada del que plantejava el diputat socialista.

Segurament l’intent del diari La Mañana, de burxar contra l’anomenada àrea Metropolitana de l’Alcalde Ros, no surti el mateix efecte que va tenir en l’any 1.991 quan es va atacar la lògica de la Lleida ciutat regió de Siurana. Ara, el model de Xarxa de Municipis o de Comunitat de Municipis com els hi agrada de dir als experts que treballen en el desenvolupament del concepte polític creat pel PSC de la ciutat Lleida, en connivència i complicitat amb tota la gent de progrés del territori, és el concepte que aplega, sense cap dubte, molta més sintonia que el d’aleshores, malgrat el meu amic Ros s’entesti en denominar-lo Àrea Metropolitana, perquè és un concepte polític que es sustenta, com també per altra banda refereix l’alcalde Àngel Ros , en el principi de cooperació, asimetria i voluntarietat, partint substancialment de models experimentals que ens son propers, per dimensions, com ara l’experiència d’Aix en Provence a França i que ja reflecteix al nostre territori un model, el consorci del transport. Si a la notícia en primera plana li afegim la fotografia a sota del nacionalista fent palmes veiem com una vegada més i van…… aquest diari fa una aposta clara i decidida per un dels candidats en lliça, o més ben dit contra un dels candidats en lliça i ho lamento perquè de tant en tant hi publico algun article i en conec la gent que hi treballa ; què hi farem!

La Regidora Montse Parra, posa en evidència la necessitat que al menys una de les persones que el candidat nacionalista inclou en les seves llistes, hauria de deixar un càrrec en el que ha de tenir la confiança de totes les institucions a les que representa, parlem de la directora del Museu Diocesà, certament no parlem d’incompatibilitats, però si d’estètica, per no dir ètica professional, certament la directora deu el seu lloc a un consorci que inclou diferents sensibilitats polítiques i ideològiques per tant una renuncia, encara que fos transitòria seria una bona solució, tot i que no m’agrada, per altra banda fer especials referències a qui es triat per anar en una llista, com tampoc als sous que, oficials per altra banda, cobren les persones que gestionen les institucions, càrrecs d’alta direcció amb menor o major fortuna intel·lectual.