diumenge, 4 de maig de 2008

El teu món


Salpar a la recòndita recerca d'un mar d'esperança, en el convenciment que potser tot plegat és com una història plena de sense sentits, albirant aquella, la calma, que de vegades angoixa si la mires des del moll estant. Abraçar aquell amic que no t'esperes, és com rebre aquell missatge dels déus embolcallat de vida, soleiant la platja on el verd dibuixa un regalim de gespa on jeure al redós de la gran pedra que corona el racó de món.

Mires de descobrir que tot plegat té menys misteri del que creus, com la vida, pam a pam, veure que l'existència desemmascara sovint els impostors per la pressa, no pas per una altra cosa i com llegir no fa pas perdre l'escriure, tot admirant aquella declaració d'un personatge de Ruiz Zafon (1) quan afirma: "potser per això l'adorava més, per aquella estupidesa eterna de perseguir als que no fan mal".

De vegades la mirada ens descobreix la persona, veus els seu destí o potser fins i tot el racó íntim de l'ànima, encara que ens resistim permanentment a la transparència. Potser la senzillesa és el millor perfil, el dir les coses pel seu nom, però ailàs resulta tant difícil quan hom ha creat un món eteri, dúctil, intransferible; és aleshores com hom descobreix la realitat de les coses, el seu encaix, tot plegat, farcides d'interessos o no, ves a saber....

En tot cas, tot té un moment i unes circumstàncies; saber que el món és quelcom que ens pertany, com ens pertany també el poder de decidir, on la virtut de dir "no", ens fa lliures, com iguals i fraterns; això ens ho recordava avui aquell vell amic: el principi fraternal de l'acció pública, quina lliçó, magistral!; recordar que tot és civisme i com la civilitat és o hauria de ser voluntat de servei.


(1) Ruiz Zafón, Carlos. La sombra del viento. Planeta S.A. Madrid. 2004. pag. 53