Madeleine

Sentia esmentar el seu nom, de vegades en la vella casa del terra roig, com una cançó amb sóns de guitarra, aquella vella guitarra espanyola que l’acompanyava pel Lot, als cafès, on la cadira de fusta li feia de tot un tot, mentre cantava aquella cançó de bressol que tant estimava. Escoltava jo, de vegades una melodia que se’m feia francesa, pels ritmes, però potser també perquè l’imaginava, a més, acompanyada pel diatònic, repiquejant sobre aquella barra de bar, on el Pastís esperava amb els sucrets i l’aigua freda: C’était une fois… assegut a la seva butaca preferida, repenjat sobre el seu bastó de traç senzill, calat sempre amb la seva boina, amb aquell aire d’intel·lectualitat republicana que sempre tenia, recordant, mal que bé aquella bella història d’amor i aquells seus ulls oberts, de la nina inquieta, que ell tenia sempre en remembrança.

Deixem-nos mullar!

Caminar plegats mentre sona el telèfon i t’aixoplugues al redós del paraigües que tot just permet d’esguardar-te el cap, mentre com canalla vas xafant els tolls d’aigua que la pluja tardana ens porta i recrea una nova imatge de la ciutat; tots tres, com bons amics, caminant a pas lleuger, perseguits per l’incessant xirimiri que va en augment fins que arribes al recer d’uns porxos on espolsar aquella aigua que regalima. Deixem-nos mullar!, ens deia, desafiant i aixecant la front cercant aquelles gotes fredes de tardor que cauen una rera l’altra amb marcialitat. La llum apaivaga l’efecte que sobre les llambordes gastades fa mentre s’escola pels embornals, reflectint la llum intermitent i taronja del semàfor, alhora que caminem ràpid, més ràpid encara, tot celebrant l’arribada de la pluja de tardor que neteja el cel i potser els inferns.

Orelles fredes, olor de brou

Volia veure en les paraules aquella permanent cridòria que recordava de petit, aquelles olors properes i que et marquen per tota la vida, la olor de poble, aquella que difícilment podem troba a la ciutat que fa olor de quitrà tot i que ens hi haguem acostumat, o de fums. Aquelles olors d’herbes, o d’aigua o de cuines o de llars de foc que amaren els paisatges de tants llogarets, difícilment els podem gaudir a ciutat, com aquella olor de brou que cou a foc hores i hores en la llar.

La velocitat a la que vivim en els contextos urbans, contrasta amb aquella calma, amb aquella quietud dels llocs no urbans, em resisteixo a l’expressió rural que té unes connotacions negatives. Ho vaig poder descobrir aquest cap de setmana a les garrigues, a escassos 15 minuts de la meva ciutat, la gran urbs que defineix el seu territori com una zona peri metropolitana per alguns il·luminats barcelonins que no saben descobrir més que un model repetit en tot context geogràfic; jo hi descobreixo més aviat en aquest entorn un context propi on els camps i les distàncies conformen un territori pas complex del que podem gaudir tots plegats si el fem una mica nostre, com una xarxa en la el tot es complementa amb la unitat i la unitat complementa al tot.

El sol, comenten els avis a plaça, comença ja a minvar la seva força, ho nota la meva gata que comença també a tenir les orelles fredes, i els camps relenteixen, com els arbres la seva assignació vital, com si hi hagués una aturada tècnica en la vida que ens porta de cap a l’hivern, un hivern del que diu una bona amiga, mig bruixa ella, que aquesta any serà de nevada. Els camps agrairan l’aportació d’aigua que això suposaria en un any de sequera com aquest, que ens ha ensenyat el valor de cada gota d’aigua, entendre que aquest element esdevé, en el seu control, un instrument de poder, com ho són també els minerals fòssils.

Jornades de l'oblit

Els oblits, els grans oblits, són de vegades volguts, i albiren l’interès o la voluntat i l’apreci per una cosa o una persona. Avui celebrem una d’aquelles jornades que es va inventar les Nacions Unides, potser aquell organisme ja no serveix per cap cosa més que fixar un calendari que ens recordi lo fotuts que estan alguns en la resta del món, mentre nosaltres ens movem plàcidament en aquest nostre primer món, amb mes o menys fortuna, amb més o menys poder, remenant o no les cireres, mentre algú, a l’altra banda del món es mor, es moren, de fam, de set, de malaltia.

De veritat que aquest oblit ens hauria de fer vergonya, com vergonya ens hauria de fer quina és la funció de l’ONU i les celebracions, com la d’avui, el dia mundial de l’aigua, un bé escàs, que el canvi climàtic amenaça d’extingir si no en sabem fer un us racional, us racional de fet de tots els recursos limitats que el planeta ens ofereix, segurament no ajudarà a ningú de l’altra banda del globus que contribuïm a la utilització de les aigües residuals i altres mesures que els tecnòlegs ens proposem, segurament, però segurament val més la pena que no pas l’abús que fins ara em fem fins i tot del paisatge.

Cal recuperar però aquella consciència internacionalista, que ara per raons del llenguatge políticament correcte en cal dir global, terme però que reconeix determinats tics del liberalisme econòmic i polític que no coincideixen precisament amb aquell model internacionalista, i esbandir la nostra dinàmica que només s’ha limitat a establir unes barreres que ens distancien encara més els uns dels altres i no suposa això que m’hagi posat del constat dels radicals que propugnen la supressió de fronteres, etc, etc. Vull dir que és necessari que fem un exercici de introspecció i cerquem el model d’ajuda viable al desenvolupament, sense que aquells països subdesenvolupats o en vies de desenvolupament, tinguin que repetir les mateixes errades històriques que el nord desenvolupat ha comès, i permetre el seu creixement sostenible sense guiatges ideològics, sense salvadors de pàtries, sense fons que es perden pel camí, i sent molt conscients que hi ha una única raça, la humana, i un sol llenguatge al que tothom hi té dret, el llenguatge que inspiren la llibertat, la igualtat i la fraternitat, que són universals.