Notes II: Sublimació antitètica

L’exageració en el discurs, però també en la vida mateixa, com una sublimació antitètica de la prudència, del model contrari a la banalitat, s’apropia de vegades de l’excurs públic en totes les seves vessants, des de la crònica rosa fins a la política, abonat el terreny per la dialèctica a l’ús entre alguns mèdia, que propicien aquesta vessant menys sensible a la realitat diària, al model corrent de la gent, dels ciutadans, pervenint la imatge que cal com a referent en la creació d’un cos social.

Amb tota probabilitat en el moment en el que es produeix un encontre electoral, conegut i admès que la reducció del temps efectiu de campanya és un tecnicisme que només limita una realitat legal, però que difícilment aborda o penalitza una precamanya, en ocasions llarga, llarguíssima, és en aquell precís moment quan la dimensió política acostuma a absorbir aspectes que potser experts i menys experts consideren adequats, però no fan sinó aproximar més la política a l’espectacle mediàtic, potser tenint en compte que els manuals a l’ús llegits per aquesta munió d’experts en mercadotècnia i comunicació política, arriben de les fonts nord-americanes, amb unes dinàmiques pròpies i a la vegada diferents, ben diferentes, a les continentals europees.

L’anàlisi d’aquestes dinàmiques ens dibuixa un panorama en el que allò important: el debat de les idees, deixa de ser el punt central de tot excurs, per endinsar-nos en la referència mediàtica, on el missatge, el contingut deixa de ser quelcom important per esdevenir un producte més, contràriament al desitjable, la cosa pública feta a imatge i semblança dels productes de mercat, quelcom que abonen els teòrics de les escoles de negocis, per altra banda.

Distància

Afrontar la racionalitat i el raciocini visceral al que ens aboca el mercantilisme barat, fruit potser el menysteniment de la cosa pública amarada de la gestió de poder, com qui juga una partida de mus, durant tants anys, ens descobreix una distància curta, no pas llarga, com aquella que descrivia en un post no pas tant antic, on deia que les bledes no cotitzen en borsa, segurament, com apuntava avui Antoni Franco en un programa d’audiència de la televisió catalana, segurament el nivell de politització dels mèdia, com de la gent que es dedica a la política, no és ni de bon tros el nivell del ciutadà mitjà al que preocupen, raonablement, coses més banals, que podrien semblar fútils a bona part dels prohoms de la pàtria, però, a cas no forma part això, el dia a dia normal i corrent de l’existència mateixa, o és que en la cursa d’obstacle ho hem oblidat, hem oblidat que la microeconomia, de vegades, no té res a veure amb la macroeconomia i es guia per dinàmiques diferents?