Els nostres actes...

Paret del Convent de les Clarisses de Lleida

Els nostres actes requereixen d’ esser reflexionats, considerats a partir de la valoració del bé i la consideració de la bonhomia que ens cal entre tots nosaltres, considerant-ho tot plegat d’igual manera a com considerem el camí cap a la veritat que és el camí cap al reconeixement de la llibertat com a bé suprem, com a principi essencial.

Serem, doncs, prudents en tota valoració i en tota consideració, doncs cal tenir-ne el màxim nombre de variables conegudes per a poder emetre judicis, de manera que en absència d’aquelles la valoració esdevé un acte intranscendent, fútil, per tant lluny de tota aproximació a la rectitud i allunyat doncs del sender que requereix una adequada conducta que volem perfecta en els valors que hem de conrear.

Albert Balada

© 27-11-2013

No em seria fàcil...

No em seria fàcil d’escoltar determinades raons o arguments, o potser sí, tot depèn, doncs en la comprensió de les coses hi ha determinades circumstàncies casuals i causals que hi conflueixen, de manera que hi ha raons que escapen al món físic que poden resultar amb comprensions diferents, en funció de l’experiència personal, o fins i tot de la disposició d’ànim que hom pot tenir en un moment precís, cal dons esser molt curosos amb allò que escrivim, doncs no tothom ho percep d’igual manera, podent gestar, fins i tot, un resultat inesperat, distint al que hom pretén d’aconseguir.

De vegades, doncs, millor un silenci que una paraula, millor no parlar abans de penedir-te’n, no és coartar la teva llibertat, precisament en ella i per ella, i en el teu lliure albir, has de ser capaç de comprendre la complexitat social que ens envolta, i com fins i tot la raó més simple i senzilla esdevé quelcom de laberíntic, doncs aquell que llegeix, aquell que escolta no acostuma a recavar el parer de cap guia, de manera que es considera capaç de dilucidar-ho per ell mateix sense acceptar l’error en el que cau, condició humana per altra banda.

La prudència s’escau imprescindible, com actitud que s’ expressa en la opinió i en el parer, com en la escolta mateixa, per arribar a una sana comprensió del pensament, per arribar a una clara concreció de les idees, per arribar a entendre i acceptar, però també per a fer entendre i acceptar.

© Albert Balada

18-11-2013

Construir la nova civilització

Són moments delicats aquests; A la negació de la crisi la precedien moments de disbauxa propis d’aquells que, dient-se coneixedors de la “alta política”, minvaven la capacitat de creixement amb les seves obres i decisions; Ara, seguint aquella mateixa epifania, el cicle de la guerra nova, la que segueix els criteris de les antigues batalles però amb exercits inexistents i danys col•laterals tant o més greus que en aquelles, hauria de començar a ser hora d’exigir, hora de rescabalar la virtut, ni més ni menys que com l’entenien els grecs, els pares de la nostra civilització; l’Areté, aquell complex concepte que conté la valentia, l’equilibri i la justícia i ha de suposar un conjunt de qualitats cíviques, morals i intel•lectuals exigibles en la gestió de la politeia, també en la nostra pròpia concepció humana i ser, nogensmenys, alhora humils, en la capacitat de reconèixer la nostra pròpia ignorància, saber què, efectivament, no sabem res, per poder avançar en aquest univers nostre que s’obre al naixement de la nova civilització, no saber, però aprendre a dimensionar l’evolució al servei dels essers humans... 

Però no la trobarem ni la virtut ni el saber, en aquells que van dibuixar els escenaris de la guerra, en aquells que en un o altre moment la van governar, perquè no han de ser en aquells en els que la virtut i el saber es podran rescabalar, només podrà ser-ho des de la discreció i la innocència, des de la bellesa i la força, des de l’activitat i l’agilitat en la idea nova que no neix de la política antiga, però si que l’hem de veure unida amb aquells principis que ens han de permetre la capacitació d’obrar amb èxit per alliberar la humanitat dels greuges destructius i destructors; el progrés només obrarà, si la felicitat dels essers humans passa a ser el principi essencial sobre el que construir la nova civilització...

Ens cal, però, la contenció necessària sustentada en la prudència, per a frenar l’ànsia desmesurada, però és ben segur que serà en la perseverança i en la observació com serà possible defugir de tot fracàs, defugir de tot afany allunyat de necessària perspectiva, de la necessària identificació de les circumstàncies i els mitjans i obrar aleshores, només aleshores, quan es tingui el ferm convenciment que el valor de la raça humana no és ja el viatge cap a la conquesta material.

Olímpia

Fa molts anys que vaig passejar per les seves runes, vestigis només del que va ser, un llogaret petit on dels racons de l’ Hellas es trobaven per a mesurar força i enginy. El lloc era ben trobat, entre alzines i pinars, bordejat d’oliveres, terreny sec, mediterrani agresta, si m’ho permeteu. A penes si es dibuixa el seu estadi, que sorprèn per la seva senzillesa i costa d’imaginar les graderies plenes de gent cobejant al seu atleta.

Quina civilització aquella que ho aturava tot per uns jocs, perquè de fet eren una ofrena als déus i no calia que aquests fossin enutjats per no guardar la festa. Cert és que les instal·lacions de Delphi eren superiors, aquelles que acollien els jocs pitis, però la solemnitat olimpíaca, a ben segur tenia tota una càrrega distinta a la que podia tenir el gran santuari de l’Oracle.

La veneració de l’ Hermes mitològic protector de fronteres i de viatgers, prudent i circumspecte com ens el descriu Homer, en correspondència al que ha de ser tot herald i missatger dels déus, l’inventor del foc, patró dels atletes, mantenidor de la pau, en feia referència, transcendent i transgressor, venerat en el numero quatre, el seu símbol quadrangulat, caduceu de la prudència i de la vida, de l’atzar i de la sort.

Fa molt de temps que passejava entre les aures runes, en el silenci del temps que s’atura per un instant, mentre el sol colpeja finament les arrodonides pedres, els espectres atàvics, les restes d’un imperi dels sentits amarat del sacrifici de la fertilitat i la benedicció.

Harmonies

Com esperar que en el silenci dels camins de ferro, desperti la sonoritat que ens hauria de dibuixar el principi de tot plegat? Potser seria agosarat de reconèixer en aquells ulls cansins, en aquella mirada baixa: la solitud?; Potser com l’harmonia mateixa, com el desig de saber-se perduda en la ciutat com engolida per la maquinària urbana que ens dibuixa el temps mateix, així la solitud, com el silenci i la prudència ens han d’acompanyar dia darrera dia, en aquesta representació teatral que n’és ella mateixa: la vida. Saber distingir aquelles passes de ball, on se’ns descriu, rodolant, els cercles de la vida, jugant amb les notes, delectant-nos en els equilibris, girant, girant, fins que tot esdevé a la mateixa hora principi i final, alfa i omega, destriant-ne aquella simfonia de colors que ens descriu la música, com una companyia que ens alimenta l’esperit.

Com el cant dels ocells

I em recordes aquell instant immanent que es repenja en les espelmes vermelles que galantegen l'aire de la estança; moments de silenci, d'esperança, de prudència, de sentiments que voleien les entranyes de la terra redescobrint les nostres primàries virtuts, fins atrapar-nos en l'esquelet de la vida, que ens acomoda i ens transporta a la infantessa perduda, on els estels encara brillen amb aquella intensitat que només els ulls dels infants poden entendre. Potser aquell dia en el que siguem capaços de poder entendre el món des d'una altra perspectiva, de sentir l'olor dels núvols, serà aleshores quan podrem saber de la nostra pròpia virtut i sentir l'autèntic valor de les coses senzilles, baixar a nivell de terra i escoltar els batecs dels cors de les persones, com s'acomboien i el seu ritme recrea una cançó que imita els cants dels ocells.

Notes IX: Tot recordant a Hobbes

Diuen els teòrics[1] que “El Leviatan” de Hobbes no és en essència monàrquic, ni tan sols aventura un model democràtic, es tracta d’un principi consubstancial, probablement a l’establiment de raonaments polítics a les relacions ciutadanes. La seva referència mitològica en contraposició a la bestialitat humana identificada en Behemot, no significa més que el recurs als principis més intrínsecament humans, radicats en uns valors universals que s’han anat refermant al llarg de les transferències de les civilitzacions i que s’escenifiquen en el que un segle més tard en nomenaria Rousseau[2] com el seu “contracte social” que escriu el 1.762, 14 anys després de la seva obra ”L’esperit de les lleis”.

Thomas Hobbes ens distingeix als èssers humans, però, abans que ho fes Rousseau, de l’esperit de la natura, en la concepció d’un esperit col·lectiu superior, com una garantia de la relació entre els ciutadans, una jurisdicció universal que subordina tothom a aquest contracte societari que és en definitiva la conjunció de tots els drets, i com a tal és indivisible i subjecta i condiciona tothom, corporacions i individus, el que ell anomena Leviatan.

Això ho escriu Hobbes en un moment en que el feudalisme es desfà i que es produeix la ruptura de la corona anglesa amb Roma, i ens diu de l’Estat, des de la seva perspectiva, que hem de situar adequadament en ple segle XVII, que no veu diferència entre les esferes pública i privada i ens parla del dret de representació, del model de l’assemblea, en definitiva del parlamentarisme sustentat en els valors del Leviatan. I ens diu que “El més gran dels poders humans és el que s’integra amb tots els poder pels homes units en el consentiment en persona natural o civil que és l’Estat”.

De fet resulten molt interessants les seves concepcions de poder, com ara la reputació del poder aconseguida a través de l’adhesió i l’afecte, o la reputació del poder en l'amor aconseguit a través de la popularitat, o la reputació del poder en l’èxit aconseguit a través de la saviesa o la reputació del poder en l’eloqüència la que des de la seva perspectiva ens el fan assimilable, aquest darrer, a la prudència.


[1] BOBBIO, Norberto: La teoría de las formas de gobierno en la historia del pensamiento político. Fondo de Cultura Económica. 1987. ISBN 9681627377
HOBBES, Thomas: Del ciudadano y Leviatán (Compilado por Enrique Tierno Galvan) Tecnos. 2005. ISBN 8430942556
SABINE, George Holland. LANDON Thomas. Historia de la teoría política. Fondo de Cultura Económica. 1994. ISBN 9589093140

[2] ROUSSEAU, Jean Jacques. El Contrato Social. Pierrot 1.958 .

Notes II: Sublimació antitètica

L’exageració en el discurs, però també en la vida mateixa, com una sublimació antitètica de la prudència, del model contrari a la banalitat, s’apropia de vegades de l’excurs públic en totes les seves vessants, des de la crònica rosa fins a la política, abonat el terreny per la dialèctica a l’ús entre alguns mèdia, que propicien aquesta vessant menys sensible a la realitat diària, al model corrent de la gent, dels ciutadans, pervenint la imatge que cal com a referent en la creació d’un cos social.

Amb tota probabilitat en el moment en el que es produeix un encontre electoral, conegut i admès que la reducció del temps efectiu de campanya és un tecnicisme que només limita una realitat legal, però que difícilment aborda o penalitza una precamanya, en ocasions llarga, llarguíssima, és en aquell precís moment quan la dimensió política acostuma a absorbir aspectes que potser experts i menys experts consideren adequats, però no fan sinó aproximar més la política a l’espectacle mediàtic, potser tenint en compte que els manuals a l’ús llegits per aquesta munió d’experts en mercadotècnia i comunicació política, arriben de les fonts nord-americanes, amb unes dinàmiques pròpies i a la vegada diferents, ben diferentes, a les continentals europees.

L’anàlisi d’aquestes dinàmiques ens dibuixa un panorama en el que allò important: el debat de les idees, deixa de ser el punt central de tot excurs, per endinsar-nos en la referència mediàtica, on el missatge, el contingut deixa de ser quelcom important per esdevenir un producte més, contràriament al desitjable, la cosa pública feta a imatge i semblança dels productes de mercat, quelcom que abonen els teòrics de les escoles de negocis, per altra banda.

Una manera de fer balanç

Podríem fer com que no veiem, com que no sentim, com si no anés amb nosaltres, que lluny queda Madrid o Nairobi posats a dir, amagats en la nostra vida interior si és que és vida no fer valor dels valors i principi dels principis i aventura del silenci a la resposta insospitada quan no hi ha d’haver resposta si no hi ha d’haver resposta, però de vegades el cel no pertany només a uns, a uns escollits que es reclamen hereus, hi ha sota el paraigua de la prudència l’escrutini d’aquell sorteig que ens assigna a uns i altres en uns llocs sense poder triar, sense companys adequats de viatge o en entorns inhòspits sense possibilitats de progrés, de prosperitat.

Tanmateix són tots plegats móns que ens envolten, no són pas llunyans, no és difícil, de vegades veure Somàlia ben a prop, però girem segurament la vista quan veiem que hi ha qui rebusca en els contenidors i salta d’alegria quan ha trobat un premi, com un regal, algun producte caducat o una jaqueta que pot servir. Mentre el món gira al nostre voltant, fent-nos creure en les bondats que ens envolten, si serveixen al consum i al comerç, malbaratant les nostres vides en allò que ens diuen que cal fer, lo políticament correcte si senyor, si no et fas preguntes, si no et qüestiones res, sinó repenses els clàssics, sinó...Sinó fos què?, em pregunto, en el meu silenci permanent amanit de dubtes.

Transites de vegades per les lletres, com un vòmit que vol desfer-se entre la blancor de la pàgina neta, per composar sintagmes que relacionats puguin conformar pensaments de vegades gens innocus, amb la voluntat de qui creu en les essències dels ser humans com a principi on l’univers es manlleva a ell mateix per donar-nos una mica de l’essència, del nèctar dels déus per existir.

Potser sí que val la pena sortir i cercar en aquesta boira persistent com la llum desborda aquesta fosca que ens inunda a la modernitat maldestra generant aprofitats que eleven càntics i lloances profans o no profans, interessats i lluny dels problemes, dels nostres problemes, dels de tots, dels de totes; perquè no tot s’hi val, no tot és instrument i només cal mirar als ulls per saber-ho, per saber que la veritat brolla tard o d’hora, malgrat les batalles i les guerres, malgrat els sens sentits que som com un regal tràgic que va alimentant el nostre dia a dia.

I la nit, sempre la nit estén el seu mantell de negror que eclipsa o amaga fins un altre dia les cuites o les dèries, perquè tu viatger saps on rau la veritat del món, saps on rau el saber?.

Valors

Saber que en la prudència s’hi amaga tot un món que et permet, però, des del silenci més ben intencional descobrir-lo i fer-ne partícips a la societat mateixa, a l’entorn que es vol transformar, perquè tot està en profunda transformació, fins i tot nosaltres mateixos canviem dia a dia mentre recollim experiències, però la recerca de la justícia i el bé social requereix un lideratge ferm, sustentat en els preceptes i els valors que atorguen els principis antics que donen, a la vegada, sentit a la vida humana, des de la perseverança, amb la paciència com aliada, recorrent els camins sense deixar-nos arrossegar per velles lleialtats i tòpics mal entesos. Descobrir en la simplicitat de les coses aquella essència que dona sentit a tot plegat i que ens permet no distreure’ns en el nostre camí per circumstàncies banals i afegides, perquè no hi ha res amagat sota el sol ni la lluna i tota veritat acaba aflorant, encara que de vegades et puguis sentir sol en la defensa d’uns ideals, d’uns dogmes, però en la modèstia, la tranquil·litat i el respecte és on es troben les virtuts extenses de la nostra consciència.

Temple

Foto extreta del web http://paris.panoramas.free.fr/

A voltes en la troballa, veus dels enigmes més purs, de la font de la prudència, de la paciència extrema i la modèstia, com un discurs que recorre les parets del temple, en la tranquil•litat de saber-lo protegit... (1)

(1) Haiku d'hivern IV, original d'Albert Balada. 19-12-07

Hivern

La prudència en les paraules, en els gestos, en el sentiments, que expressen valors i de vegades sentències, acompanyen en el seu caminar diari el verb que potser deixa de ser eloqüent per passar a ser eficient. Aquesta simbiosi de l’entorn amb un mateix és un requisit indispensable que ens porta a embolcallar el coneixement dels principis. Saber de la freda nit en el recorregut dels temps, mancada d’aquella boira tardana que acompanya els fred de novembre. Mentre veus com el glaç va cobrint aquells camps altra vegada erms, perquè el cicle de la vida s’atura i no et sorprèn, com tampoc et sorprèn ja veure i sentir els peus gelats mentre esperes en un semàfor i veus els vianants tapar-se perquè com un mantell gèlid que ens abraça, la nit hiverna i ens acomboia.

Dibuixar el perfil de les coses, només l’esbós perquè cavalcant per les ones de la consciència el discurs ens sigui òptim, sabent que voldries emprar el silenci una i mil vegades més expressiu, com el poema on el vers també dibuixa la forma, la descriu i et deixa pensar, encara que només sigui una mica, lo suficient per a sentir-te viu i respirar la pau que recrees un i altre dia.

600!

Obro el control de blog i veig que ja supero els sis-cents articles, ho miro i em sorprenc a mi mateix per la capacitat de dir coses, d’escriure si més no. He notat un cert canvi, de temps ençà, on a més he intentat de recrear-me en el llenguatge i d’apostar una mica per la qualitat en l’estil i les formes, i recuperant-me a mi mateix per a la poesia, sense més pretensions que la de fer ús del llenguatge i de les seves llicències per a transportar al lector a altres territoris.

No sé si ho hauré aconseguit, la intenció, la bona intenció hi era i la necessitat de fer d’aquest meu blog alguna cosa més que un mer blog de política, que continuarà sent present, com no, quan el curs polític comenci a caminar, però també de la mà de la música, de la prosa, de la poesia, perquè l’esperit també necessita gaudir dels principis que m’inspiren la serenitat, la pau, el silenci, la prudència i l’harmonia, que conjuguen a la perfecció amb aquells tan nostrats que ens van deixar els pares de la revolució i que cal repetir constantment per a no oblidar-los: llibertat, igualtat i franternitat.

He de fer un agraïment especial i sincer als amics i amigues fidels, als qui pengen comentaris com als que no, però a molts i moltes que en privat m’apunten, em diuen i m’aconsellen, a banda. Segurament sense el valor de l’amistat tampoc hauria pogut arribar on ara sóc, i anar enllà on el destí em tingui ubicat.

I als déus, aquells que resten oblidats però hi són com ens recorda Kavafis - ja sabeu, el poeta d'Alexandria que tant aprecio-, fer ofrena d'aquest treball constant.

Silenci i Prudència

La rectitud d’obrar assimilable a l’honestedat com a principi de la raonabilitat social que hauria d'excloure del propi context individual la injustícia o el mal - entesos com a conceptes absoluts i relatius -, ens porta a entendre com una de les virtuts de l’àmbit escolàstic, la prudència, que en determina també l’existència del ser racional, com aquella virtut que fa tenir-se en consideració des d’una una visió diferent del nostre entorn, i que conforma, qualsevol element que hauria de ser consubstancial a tota existència en l’àmbit de les relacions humanes, la configuració d’una realitat imperativa i impositiva per a la pròpia dinàmica del negoci jurídic de que es tracti, o de la pròpia instrumentalització relacional a partir de una determinada adscripció professional; aquesta virtut, la prudència, és un principi fonamental que ens ajuda a discernir adequadament el bé del mal, entenent-la com aquella disposició d’ànim a fer necessàriament el bé, entès aquest com allò que procura la satisfacció, la felicitat i el benestar.

Segurament l'essència mateixa de la immaterialitat com a camí i guia, a partir de la transparència que ens evoca, i de la mà de la reflexió per a madurar, lluny del silenci esterilitzador i ineficaç, i juntament amb la prudència, això ens hauria de portar a descobrir la realitat del bé, com a principi immaculat que hauria de quedar gravat per sempre en la nostra consciència, com a realitat infinita, omnipresent i omnipotent, acompanyada de la força de la paraula, com a instrument de coneixement, que ens porta a no doblegar mai el genoll davant dels homes per elevat que sigui el seu rang, però alhora entesa la paraula com a un principi de vida