Nagasaky, hora zero, fa 64 anys....

“Fa 16 hores, un avió nordamericà va llençar una bomba sobre Hiroshima i destruí la seva utilitat per a l’enemic (...). La força de la que extreu el seu poder el Sol s’ha deencadenat contra els que van portar la guerra a l’extrem orient.” El missatge radiofònic del aleshores president dels Estats Units Harry S. Truman, el 6 d’agost de 1945, va fer sospirar als americans, pel que suposa –el Japó es va rendir el 15 d’agost-: el final de la guerra en el pacífic, tot i que encara no se savía que aquell “poder essencial de l’univers” hauria costat més de 100.000 vies a Hiroshima, que costaría altres 100.000 tres díes més tard a Nagasaki el 9 d’agost.

Quan tot just es commemoren els 64 anys del bombardeig de Nagasaky, el silenci i el sonar de les campanes són sens dubte un record al moment, una mena de cadència harmoniosa que ens porta a pensar com el paradigma del conflicte ha esgotat les seves filies i necessita del suport inexcusable a les noves idees sorgides de la voluntat de pau permanent, sense escatimar-ne esforços. Serveixi aquest post per a honorar aquelles víctimes, com totes les víctimes de les guerres que en el món han castigat sempre als mateixos.

Berlín

Un bon i estimat amic, m'envia aquesta fotografia des de l'anyorada ciutat de Berlin, en un dia gris i fred, avui, a la capital de la República Federal alemana i d'un lloc especial, un memorial que provoca a la ment, Das Holocaust - Mahnmal, una ègloga pètria a la memòria dels jueus que van ser assassinats per la barbàrie nazi.

Els blocs o esteles, es reparteixen en el que serien aproximadament dos camps de futbol, en blocs que no tenen la mateixa alçada, de manera que en un moment donat, el visitant pot tenir la sensació de veure una determinada ondulació. La tradició recomana recórrer en solitut el memorial, per poder copsar com se sentien els jueus deportats i humiliats, sagnats pel III Reicht.

Segurament la aportació de la creativitat urbanística germànica, acompanyada de la sensibilitat fan que aquesta visita d'aquest bon amic esdevindui un peregrinatge per descobrir les essències de la realitat social i política de l'alemanya reconstruida, de la concòrdia, de la unificació de la mà dels grans noms de la centralitat europea.

Si hi ha que parlar d'un arquitecte que marqui substancialment el rumb de l'arquitectura contemporània, aquest és sense cap mena de dubte Joseph Kleihues, estructurador de la denominada «Reconstrucció crítica» de Berlín i gràcias a qui l'arquitectura berlinesa ha anat quedant definida en totes les seves manifestacions.