Algun dia tornaré...

A la fotografia Cristalls de sal sobre les roques i pedres de la mar Morta.

Algun dia tornaré, amb les mans buides, el rostre seré, les butxaques plenes de pedres, testimonis dels camins que he creuat, i un sentiment preuat que m’haurà acaronat l’ànima, aquell d’haver viscut hores amargues i precioses alhora, en escenaris diversos, on la vida era el sentit de tot plegat, aquell que m’acaba dibuixant un somriure i m’acalora les galtes. Si la salut m’ho permet, després de molts anys descobriré els meus ulls de la venda que els acluca, per deixar que la mirada sigui clara i desperta, sense matisos, sense mentides, sense vergonya, davant d’allò que ens és ofert; continuaré pregant al meu Déu, lluny de dogmes i idolatries, perquè les boires s’ esvaeixin, la terra baixa es desperti al nou sol o es deixi batejar per les pluges perfectes aquelles que ens regalen aigües gairebé beneïdes...

© Albert Balada
25-01-2013

Testimonials declinacions...

Benjamin Franklin[1] ens advertia que “hem de ser curosos quan en un sol home es troben poders, encara que siguin limitats, per por a que tard o d’hora no mini i destrueixi els seus límits i es faci absolut” . Devorar pàgines i pàgines, és, com escoltar els murmuris de l’aigua quan pentina la platja: ara ve, ara se’n va, guiada per l’energia llunàtica que en governa l’ascens i descens de les marees. La ment necessita del saber, perquè aquest és sinònim de progrés i només en el saber, lluny de testimonials declinacions, es pot avançar, reprenent la història, enllà on els que la rellegeixen, els que la simplifiquen o els que en volen distorsionar les perspectives han deixat les seves arrels acompanyant pedres incòlumes que han sobreviscut al pas del temps i dels homes. La racionalitat acurada i la lectura permanent ens duen a les portes de la saviesa que mai estan tancades.

---

[1] Franklin, Benjamin. El libro del hombre de bien. Imp. Juan Oliveras. Barcelona. 1867. pag. 273

Rierols de ciutat

Sentia caure la pluja sobre el meu rostre, intensa, freda, humida; hores robades al sol viu de maig que s’amaga darrera d’aquests núvols de tempesta que ens fan obsequi quan tot enfosqueix lentament. L’aire fred talla el rostre, mentre la foscúria comença a fer-se propietària del dia que esgota les seves hores. Després, els rierols de ciutat galantegen amb les pedres envellides del centre, mentre cerquen els embornals per abocar-s’hi.

Avui plovia a Lleida, com ahir, com abans d’ahir, semblava estrany recuperar un maig plujós com els d’abans, on la tradició exigia paraigües com a complement del vestir. Sortir en dia solejat sabent que tot acabaria en pluja quan els camps rebrien l’impacte que sacseja els plançons i neteja els arbres, després el terra engoleix gota a gota els excedents per alimentar els aqüífers.