dimecres, 14 de maig de 2008

Rierols de ciutat


Sentia caure la pluja sobre el meu rostre, intensa, freda, humida; hores robades al sol viu de maig que s’amaga darrera d’aquests núvols de tempesta que ens fan obsequi quan tot enfosqueix lentament. L’aire fred talla el rostre, mentre la foscúria comença a fer-se propietària del dia que esgota les seves hores. Després, els rierols de ciutat galantegen amb les pedres envellides del centre, mentre cerquen els embornals per abocar-s’hi.

Avui plovia a Lleida, com ahir, com abans d’ahir, semblava estrany recuperar un maig plujós com els d’abans, on la tradició exigia paraigües com a complement del vestir. Sortir en dia solejat sabent que tot acabaria en pluja quan els camps rebrien l’impacte que sacseja els plançons i neteja els arbres, després el terra engoleix gota a gota els excedents per alimentar els aqüífers.