L’ànima d’una
persona és una candela de Déu" (Proverbis 20:27).
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Déu. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Déu. Mostrar tots els missatges
dissabte, 7 de desembre del 2013
dimecres, 6 de novembre del 2013
La maduresa...
La maduresa depèn de l’ús que s’hagi
fet dels coneixements i la experiència.
El major miracle del que podem gaudir és del senzill fet de la nostra
existència i a cada instant, a cada
moment hi incorporem cognició i vivència, de manera que ens recreem en
això, esdevenint essers nous, distints a com érem un instant abans, tot i així,
només és a partir d’aquell ús que esdevenim veritablement nous, veritablement
madurs, veritablement humans, de manera que creem el nostre present a partir de
conrear la nostra existència, aquella que esdevé vana i banal alhora si no és
individualment útil i social aprofitable.
La lògica de la Creació, doncs,
radica en nosaltres mateixos com a realitat divina que som, expressió mateixa
de totes les qualitats que ens han estat atorgades, però és en el nostre lliure
albir quan esdevenim encara més propers a Déu, des del moment en el que prenem
consciència del sentit de la nostra vida, del valor preuat que significa, com
de les nostres accions, inaccions i pensaments.
© Albert Balada
06-11-2013
diumenge, 6 d’octubre del 2013
Els innocents...
La fotografia és original de Montse Esteba
Els innocents han de
menester dels gentils, doncs la sang vessada no mereix de ser-ho, pecat de la
raça humana que manlleva vides sense la consciència que les ànimes perdudes són
com si ens tallessin una part del cos mateix; la nostra manca de respecte a les
Llei del Llibre, ens ha d’acabar passant factura, tard o d’hora; menystenim
els antics preceptes, com també aquella connexió universal, en no saber-nos aliats
del proïsme i rendir culte a déus falsos i mites de cartró pedra, que ens
aparten de la nostra pròpia i primigènia consciència, en la pressa que hom té
de ser més què, que no pas d’estar, de treure’n profit més què, que no pas de
saber-nos en la felicitat que atorga la senzillesa de viure, Déu ens perdoni.
© Albert Balada
06-10-2013
diumenge, 29 de setembre del 2013
Diuen els ensenyaments d'antic...
.jpg)
Diuen els ensenyaments d’antic,
que els àngels són essers mítics, fets a imatge de Déu, però encarregats d’una
missió concreta, unidimensionals, a diferencia de nosaltres, els humans, fets a
imatge i semblança però amb lliure albir, el que ens fa, a més de ser part d’ Ell
mateix, contenir aital minúscula expressió que devenim, en el cultiu dels
valors que ens han de ser propis, des de les regles més bàsiques i elementals
que ens van ser donades, - preceptes
simples i bàsics, que fan de la relació de l’home amb el seu proïsme,
instruccions que la nostra pròpia lògica dicta de seguir -, fins i tot sense un
mandat, fins a les més complexes,
part sublim, a diferència dels àngels que la tradició recrea, 1, 3, 5, 7...,
tant se val, com a missatgers i complidors de l’ordre donada, reconeguts pels
exegetes, esmentats al Llibre com Gavriel, Mijael, Uriel, Reziel, Metraton,
Laila... fan de transmissors, de les
nostres oracions i pensaments, com dels designis que els són encarregats, però
només aquesta és la seva missió, limitada i causal, que no ha de distreure la
nostra connexió del món físic al món espiritual, de la nostra realitat humana a
la nostra participació de la essència divina, com tampoc ens hem de reconèixer
en realitats idolàtriques, que castiguen l’essència mateixa de la nostra
relació amb la Creació, de la nostra relació mística amb la unicitat divina, la
unió de l’esperit amb la matèria en esser eliminat tot esvoranc amb l’entrega
de la Llei.
© Albert Balada
29-09-2013
dissabte, 28 de setembre del 2013
Quan la modèstia...
La fotografia és fet a la fira de Sant MIquel d'Hostalric i és original de Montse Esteba
Quan la modèstia i l’ humilitat
no són suficients, aleshores ha d’entrar en joc la generositat, només així els
essers transcendim la nostra pròpia humanitat i reflectim en la nostra vida,
aquelles realitats que ens enllacen amb l’Univers, en la senzillesa i el valor dels
actes, doncs, serem reconeguts com a
fills de Déu, aleshores serem capaços de comprendre la immensitat de la
creació, entendrem, tanmateix, el sentit de la vida que ens és dada, i en
aquell silenci de nounat, esdevindrem, de nou en connexió d’ànimes, perquè no
hi ha res de més important que aquell reconeixement, que aquell retorn a les
essències de la nostra condició humana amarada de la amb que Llum la providència
ens rega, només ens cal adquirir la capacitat de saber observar i comprendre,
de saber-nos amarats, en la vida, de la vida mateixa, per esdevenir en el Tot,
un mateix.
© Albert Balada
28-09-2013
dissabte, 24 d’agost del 2013
La nostra relació amb l'Univers...
La nostra
relació amb l’Univers i el nostre creixement personal i humà, així com de la
nostra pròpia evolució, requereixen, també, de la nostra pròpia contribució cap
al proïsme, en el progrés de la nostra
vida, és aleshores quan ens cal establir un pacte amb el Logos Aetern, pel qual,
per la nostra banda determinarem la nostra contribució, el nostre delme, doncs
aquest ha d’estar el pacte de la dignitat, sabent que ens cal viure en
senzillesa i honor, ajudant al canvi, doncs el canvi comença per un mateix un
cop has pres consciència que no pots canviar el món, essent que només tens en tu mateix la possibilitat de canviar
allò que et pot aproximar a Déu, aquí rau l’excepcionalitat de l’home humil, la
de saber-se integrant de la totalitat universal en connexió permanent amb el
Tot ...
©Albert Balada
24-08-2013
dimarts, 20 d’agost del 2013
La màgia...
La màgia, aquella que conreaven les societats ancestral, esdevé primitivament tràgica en una interpretació post moderna de la realitat, però aquella estructura mitològica del pensament que es dóna en aquelles, permet de reconèixer la saviesa humana en la seva més intima connexió amb la divinitat, divinitat panteista, és cert, però menys, molt menys del que sembla, doncs existeix una comunió efectiva entre les forces de la natura i les divines, una connexió que crea un nexe d’unió entre l’home i l’esperit o com ho podríem dir en termes més actuals, entre l’home i la essència del tot, un nexe d’unió per aquells homes que tot just comencen a entendre’s com a individus i menys encara com a societats, més enllà de la tribal, però enllaçava amb una concreció de la divinitat i la seva concreció en l’univers que els era conegut; aquest panteisme esdevé simbolisme màgic i mític en les diferents civilitzacions, probablement transmutant-se i adaptant-se per contagi o assimilació al llarg dels mil•lennis i és en aquesta mitologia que esdevé un fet transcendent que recull el llibre, com és la explicació de fi de la panteització, a través de la fabulació històrica, del relat del mite que se’ns relata quan es trenca el principi pentètic en aquella concreció de la divinitat, aquella que no té nom i inicia la seva relació personal amb una civilització emergent, forçant a deixar de banda l’intent de concreció de les figures deífiques que simbolitzen i representen un món màgic de relació amb la natura mateix i amb l’esperit d’uns déus que es reparteixen la divinitat, per a concretar-ho en un esser innominat del que en formem part, una connexió amb l’univers en un moment en el que es produeix la transició civilitzacional, la aliança dels homes amb Déu, el tot, que defuig ja una interpretació màgica, per esdevenir una component espiritual, racionalment espiritual, que transporta la ment cap a les essències de l’ànima i d’aquesta cap qui és i no és alhora, definint-ne el principi i el fi, l’essència de la creació i també la necessitat de revelar-se als homes a partir d’unes regles bàsiques que esdevenen substancials i imprescindibles com a civilització. L’evolució posterior de la teologia del llibre, en funció de les corrents religioses, ens porta a pervertir l’evolució racional de la interpretació de la relació entre els homes i la divinitat més enllà de la màgia inicial, a la que retornen determinades postulacions, en la santificació de fets, llocs i persones a les que s’atorga caràcter diví contràriament a la pròpia percepció de la unicitat i la connexió entre Déu i l’home, fruit d’aquell pacte, que a través de la història s’ha anat desdibuixant, només en la interpretació d’aquesta relació, sense intermediacions humanes i semi-divines, resulta efectiva una autèntica revelació teològica.
© Albert Balada
19-08-2013
A la fotografia la recuperació de la Antiga Sinagoga Major de Barcelona.
dimecres, 14 d’agost del 2013
Als homes i les dones actuals o futures víctimes de l'oci...
“Als homes i les dones actual
o futures víctimes de l’oci, cal ensenyar-los com són inherents i
essencialíssims per al viure personal la
soledat i el silenci. Dues coses que porten càrrega negativa durant el dia, com
la folgança. Però és que es malentenen , i es consideren com ofensives contra
el proïsme –mentre ningú considera ofensiu contra el proïsme el capital propi–
. El silenci no va contra ningú: amaga la possible harmonia de l’home. I al
silenci arriba el ressò de l’Harmonia de Déu. La soledat és l’espai en el que
els homes poden cercar la petjada de Déu, o pot ser el cas que el buit per l’absència
de petjada no importi.”[1]
[1]
Castro de Zubiri, Carmen*.
Nosotras las mujeres. Rafael
Lazcano, 2001. ISBN 9788486898991. Pag 288
*(1913-1997) doctorada en Filosofia i lletres por la Universitat de Madrid
y su tesis doctoral tractà sobre Cervantes, casada amb Xavier Zubiri,
després de la secularització d’ell al 1936, perfeccionà estudis a París i Roma,
i amplià coneixents a Berlín i Princeton. Amiga
personal del jesuíta Ellacuría, un dels deixebles de Zubiri, fou una de les
últimes persones que el van veure amb vida abans de que tornés a El Salvador, on
fou assassinat el novembre de 1989.
dimarts, 13 d’agost del 2013
El missatge simbòlic dels somnis...
El missatge simbòlic dels
somnis ens sostreu de la realitat mateixa i ens porta a un món, de vegades
difícil d’entendre, relats que es barregen en un sense sentit de realitats que
s’assemblen força a la nostra vida tangible, plantejant situacions possibles quina
interpretació defuig, però, del sentit lògic dels fets que els somnis ens mostren
i que encalcen, més enllà dels sentiments i de les sensacions, amb una visió de
la vida que se’ns convida a llegir des d’un discurs harmònic a partir dels
senyals que es transmeten.
Les civilitzacions que ens
han precedit coincideixen en considerar els somnis com un relat dels déus, com
una conversa unidireccional en la que l’emissor respon a un seguit de preguntes
retòriques que, d’una manera irreflexiva hom va fent des del nostre
inconscient, amarat i dirigit per aquell subconscient nostre que tot ho governa,
aleshores, segons els antics, aquelles preguntes rebien una resposta que calia
interpretar, doncs responia a aquelles ambicions, a aquelles necessitats, a
aquelles qüestions vívidament formulades.
La inculturació judeo - cristiana
interpreta i considera també el somni i el seu discurs, com una relació divina
del creador amb les seves criatures, responent a les sensacions que podrien
haver estat manifestades de manera directa, vivencial, com de manera indirecta a
través de sensacions i pensaments, i el considera com un camí interpretatiu de
la vida mateixa, de la vida tangible en connexió amb l’univers i amb aquell que
no té nom, que forma part de tota l’arquitectura còsmica de la que en som peça
fonamental.
Els somnis, més enllà de les
passions i pulsions pròpies de complexitat del pensament humà, recreen
ambientacions que en la seva senzillesa, de vegades, es configuren com un
univers mitològic que cal desvetllar, també en una lectura i una traducció, que
ha d’abundar en aquesta mateixa recreació mitològica, tot permetent
descobrir-ho el símbol, el missatge, el discurs, la resposta en definitiva a la
pregunta que va ser formulada en el seu dia, pregunta inconscient, que no rep
resposta immediata, sinó que pot ser transmesa en un moment inesperat, responent
a una realitat distinta a la real, a la vivencial, però que arriba, segur, en
el moment precís en el que ens cal aquella aproximació; és en aquest sentit que
ho interpreten els “llibres” com una resolució divina, la que cal connectar amb
aquella necessitat que hom té plantejada o que ha de ser-ho en un esdevenidor
pròxim, de manera que potser, calibrar-ne el context resulta complex moltes vegades,
doncs aquell vel que la cultura civilitzacional ens matisa la visió ha de ser
aixecat, trencat, per permetre que la claror de la llum penetri i ens alliberi
dels ancoratges que ens lliguen a interpretacions banals de la vida mateixa,
resseguint i descobrint allò que és veritablement transcendent i important en
les nostres vides.
Així resulta que aquella
part de la nostra vida en la que estem en connexió amb nosaltres mateixos, de
manera íntima, personal, individual, gens social, entrem en connexió, més enllà
de reflexions merament oníriques amb el nostre autèntic relat, aquell que
abasta altres dimensions i quin control no està subjecte a les normes i
convencions preestablertes, sinó que les regles venen donades en virtut d’aquella
connexió extraordinària, cal, però, que la nostra ment arribi a aquell moment
de transcendència alliberat de pors com de cadenes mundanes, per abraçar la
perspectiva d’un diàleg de dimensió immensa, a cavall de lo diví i lo humà,
allunyat de la dinàmica permanent que ens envolta i amb una clara voluntat de
transmetre i permetre governar sentiments i sensacions, deixant que aquests,
els somnis, assolin en els nostres celatges mítics.
© Albert Balada
13-08-2013
divendres, 9 d’agost del 2013
L'activitat humana...
A la fotografia Mstislav Rostropovich el 1989 davant del mur de Berlin
"L'activitat humana, l'home mateix, en la seva qualitat de persona té com a fi últim a Déu. L'actualització de les seves més nobles facultats, la intel·ligència i la voluntat, radica en la veritat absoluta i el bé infinit. És el Ser per essència, l'únic que pot saciar la seva set de coneixement i d'amor. És la visió beatífica de la felicitat suprema, la perfecció definitiva que li ha estat reservada" (1)
(1) Guzman Valdiviesa Isaac. El conocimiento de lo social. Ed. JUS. Mèxic. El concepto de la sociedad en función de su causa final. Fin último del hombre y el Bien común. Citat a Guiltron Azuela, Mariano. Derecho, Sociedad y Estado. Universidad Iberoamericana. 1991. IBSN 9789688590607. pag. 315
dimecres, 17 de juliol del 2013
Déu...
Fotografia original de Llorenç Melgosa
“Déu –afirma el gran teòleg oriental Mikhael Evdokimov–
s’amaga; si no, l’esclat de la visió
esclafaria l’home, i li impediria de desenvolupar-se en plena llibertat. Déu no és pas totpoderós, diuen els grans espirituals, ho pot tot menys
obligar els homes a estimar-lo... Creiem que l’amor sosté l’estructura de l’univers.
No obstant això, hi ha una dificultat: com predicar l’amor si l’home no vol, no
pot, o no sap estimar. Potser caldria
llavors cessar de parlar, convertir per l’exemple, estimar malgrat tots aquells
que s’hi resisteixen.” [1]
[1] Guiteras
Vilanova, Joan. Entre el silenci i
la paraula: espiritualitat i litúrgia. Centre de Pastoral
litúrgic. Emaus 62. Barcelona. 2004. ISBN 9788474679755 Pag. 9
dimecres, 10 de juliol del 2013
Digues estranger...
“Digues estranger: un déu fou el responsable de les vostres lleis o un home? Un déu, fou, un déu, a nosaltres ens agrada de dir que fou Zeus, però a Esparta, d’ on prové aquest company nostre, em sembla que en dirien Apol•lo...” (1)
(1) Plató. Diàlegs (vol. XIX). Les lleis. Llibres I-III. Ed. Bernat Metge. Barcelona. 1933. Pag. 58
dijous, 13 de juny del 2013
Ens acostem...
Ens acostem al solstici d'estiu, aquell moment venerat pels homes, transcendent, on els fruits de la terra han estat oferts, on els colors han fet canvi, on la terra es mostra en la seva més plena esplendor i l'astre Rei ens pentina amb la seva càlida expressió... on Déu se'ns mostra en la més excelsa expressió, llum i força, bellesa i saviesa, i nosaltres els homes, els essers humans, formant part d'aquesta realitat divina...
13-06-2013.
La fotografia li he manllevat a María Maria Del Carmen Escriña, una bona amiga del Fb
dilluns, 13 de maig del 2013
Una cita: Salvador Espriu
“Anatema contra el qui revolta instints i sentiments contra
l’imperi de la raó, l’alta lluminària de l’amor de Déu en la tenebra de l’home.
Res al marge de la raó, res en pugna amb la raó, res per damunt de la raó, excepte
Déu”[1]
[1] Espriu, Salvador. Primera història
d’Esther, Dins Obres completes / Edició Crítica, Vol. 11, p. 74.)
dissabte, 20 d’abril del 2013
Una cita: Manuel Balasch
dissabte, 23 de febrer del 2013
Una cita: Joseph Ratzinger
“...El bé del món és contradit permanentment pel mal, el patiment
i la corrupció (...) gairebé sembla que el diable volgués embrutar de manera
permanent a la creació per a contradir a Déu i fer irreconeixible la veritat
(...) creure no és altra cosa què, en la foscor de món, tocar la mà de Déu, i
així, en silenci, escoltar la paraula i percebre l’amor” [1]
divendres, 1 de febrer del 2013
Niar...
Niar en el cor dels homes, en el
sospir de l’ànima mentre aquesta es deixa dur per la candidesa del somni,
esperar que remeni les entranyes de l’esser fins a arrelar, de manera que hom
prengui consciència que només el respecte i el valor a les essències mateixes,
aquelles que ens defineixen com a fills de Déu, són les que han de ser
cultivades, aleshores és quan la feina encomanada resta acomplerta, mentre, la
vigilància és obligada i la cura extrema, doncs la tendència natural de l’home,
és precisament tota una altra, egoista com n’és de sí mateix, en lluita
permanent amb el que s’hi oposa...
© Albert Balada
01-02-2013
dissabte, 26 de gener del 2013
Algun dia tornaré...
A la fotografia Cristalls de sal sobre les roques i pedres de la mar Morta.
Algun dia tornaré, amb les mans buides, el rostre seré, les butxaques plenes de pedres, testimonis dels camins que he creuat, i un sentiment preuat que m’haurà acaronat l’ànima, aquell d’haver viscut hores amargues i precioses alhora, en escenaris diversos, on la vida era el sentit de tot plegat, aquell que m’acaba dibuixant un somriure i m’acalora les galtes. Si la salut m’ho permet, després de molts anys descobriré els meus ulls de la venda que els acluca, per deixar que la mirada sigui clara i desperta, sense matisos, sense mentides, sense vergonya, davant d’allò que ens és ofert; continuaré pregant al meu Déu, lluny de dogmes i idolatries, perquè les boires s’ esvaeixin, la terra baixa es desperti al nou sol o es deixi batejar per les pluges perfectes aquelles que ens regalen aigües gairebé beneïdes...
© Albert Balada
25-01-2013
diumenge, 13 de gener del 2013
Una cita: William Nicholson
"Què Déu ens doni saviesa per saber el que és correcte, voluntat per a triar i força per a defensar-ho..." (1)
(1) De “El primer cavaller” de William Nicholson, del film homònim de Jerry Zucher
dimarts, 1 de gener del 2013
«Malgrat que el món és encara lamentablement marcat per “focus de
tensió i contraposició provocats per la creixent desigualtat entre rics i
pobres, però el predomini d’una mentalitat egoista i individualista, que s’expressa
també en un capitalisme financer no regulat”, així com per distintes formes de
terrorisme i criminalitat, estic persuadit que “les nombroses iniciatives de
pau que enriqueixen el món testimonien la vocació innata de la humanitat cap a
la pau. El desig de pau és una aspiració essencial de cada home, i coincideix
en certa manera amb el desig d’una vida humana plena, feliç i aconseguida... L’home
està fet per a la pau, que és un do de déu. Tot això m’ha portat a inspirar-me
per a aquest missatge en les paraules del Crist: “Benaventurats els que treballen
per la pau, perquè serà anomenats fills de Déu” (Mt5,9)»[1]
Subscriure's a:
Missatges (Atom)