Democràcia

A aquesta democràcia nostra governada pels estudis d’opinió arriba el darrer, fet pel C.E.O. organisme que s’ha convertit, com ho ha estat el C.I.S. en detector de la suposada opinió política més que no pas en la investigació de valors (la darrera de l’organisme català era del maig del 2008) o sobre altres percepcions, tant necessàries, alhora de saber quin és el nivell de desafecció, no pas sobre balanços de vot ponderat i de vegades esotèric, sens menyspreu de la professionalitat amb que els estudis hagin estat fets.

La realitat és una altra de ben distinta, on el ciutadà pateix una greu sacsejada. Però el que més importa ara, sembla, no és determinar o estimar com afecta això a la realitat mateixa, sinó veure quines dècimes pugen o baixen les organitzacions polítiques, que sens dubte adaptaran les seves accions i omissions a aquestes i altres dades que puguin obtenir, sempre d’un reducte fidel que cada cop tendeix més a la baixa en quant a la participació que és el que també hauria de preocupar. Perquè no resulta absurd preguntar quina és la principal preocupació dels catalans? Con la que está cayendo!, potser no seria més adient valorar la incidència de l’atur en les famílies i determinar-ne quants membres de la unitat familiar estan afectats o es preveu que puguin estar-ne, com determinar-ne quin és el seu efecte sobre el consum, per exemple? El que de veritat importa és veure quin és l’efecte sobre el resultat electoral, no ens enganyem.

Com deia recentment algun expert en alguna tertúlia del matí a TV3 per a més dades, estem tendim cada cop més a italianitzar la política, perquè ja hi ha factors i ítems que la igualen en molts de sentits, per molt “bonisme” que intenti apaivagar aquella tendència. I posats que parlem d’italianització, ara que se n’ha editat la versió en castellà[1] del manualet que el politòleg italià, teòric de la democràcia, Giovanni Sartori[2] va editar l’any passat, un recull d’entrevistes sobre democràcia, seria bo de recordar-ne una cita d’aquell “recent” text: “E il problema, nel caso della democrazia, è che anche il patrimonio del sapere che la riguarda è difettoso e sempre piú inadeguato. Parecchi anni fa scrivevo così: "Noi stiamo vivendo al di là e al di sopra del nostro capire. Quanto piú ci inoltriamo nel rifacimento dei sistemi polici e tanto più sono colto dal sospetto che siamo deglo apprendisti stregoni" (I el problema en el cas de la democràcia, és que la riquesa de coneixements que la protegeix és defectuosa i cada vegada més insuficient. Fa uns anys vaig escriure això: "Estem vivint per sobre i més enllà de la nostra comprensió. Com més entrem en la reconstrucció de la política i molt més som captius de la sospita que som aprenents de bruixots")

---

[1]Sartori, Giovanni. La democracia en 30 lecciones. Taurus Ediciones. Madrid. 2009.

[2] Sartori, Giovanni. La democrazia in trenta lezioni. Mondadori. Milano.2008. pag. 93-95 (Il fiasco delle previsioni).

Diversitat, el gran error de la gestió.

Llegeixo sorprès, com fruit de les recomanacions de l’anomenada “Comissió de la Diversitat”, pel que sembla un òrgan dins de la cadena pública catalana, que segons diuen té l’objectiu de fer visible en l’emissió l’actual i diversa societat catalana, a més de seguir als espectador recent arribats, TV3 emetrà amb subtítols en castellà i àrab, d’entrada amb dos programes “El cor de la ciutat” i “Karabia”. La notícia la publica el diari El País

No deixo de estar sorprès, perquè ho considero una aposta multicultural trasnotxada, que no contribueix en res, absolutament en res a la integració dels nous vinguts, que hauria de ser aquesta, la integració, una de les fites amb les que contribuís el projecte televisiu nacional a la pau social d’aquest nostre país.

És evident que les comunitats estrangeres, que s’estableixen en aquest país, com en d’altres de la resta del món, constitueixen unes xarxes de suport i relació que en determinen, també, la fortalesa de les seves pròpies existències i el context en el que s’han de desenvolupar els nouvinguts presents i futurs. Durant massa anys hem construït un context social a partir de la tasca d’ONGs més que d’una pròpia línia política oficial, obviada massa vegades durant el segle XX, fent ulls clucs o girant la cara com si el fet, que no el problema no existís.

Fer deixadesa dels valors propis i per tant de la llengua pròpia com de la cooficial, resulta del tot inapropiat, al meu entendre, i en subscric ferventment, ara com abans, el model del que Giovanni Sartori anomena el “pluralisme social”, com a mesura d’integració social, que planteja l Politòleg Italià, és cert, en una societat multiètnica, com les que s’estan configurant, especialment, a Europa.

Voldria apuntar aquí una cita del propi Sartori del seu llibre “Sociedad multiètnica[1]”, quan ens diu: “Pluralisme és, sí, un viure junts en la diferència i amb les diferències; però ho és –insisteixo- si hi ha contrapartida. Entrar en una comunitat pluralista és, a la vegada, un adquirir i un concedir. Els estrangers que no estan disposats a concedir res a canvi d’allò que obtenen, que es proposen pertànyer com “estranys” a la comunitat en la que entren, fins al punt de negar, al menys en part, els principis mateixos, son estrangers que inevitablement susciten reaccions de rebuig, de por i d’hostilitat. El dit anglès que el menjar gratis no existeix. Ha de i pot existir una ciutadania gratuïta, concedida a canvi de res? Des del meu punt de vista, no. El ciutadà “contra”, el contraciutadà és inacceptable”.

Aquest professor emèrit de les Universitats de Florència (Itàlia) i Colúmbia (USA) conclou que el pluralisme mai ha estat un projecte en si mateix, que sorgeix, com ell diu “d’un nebulós i sofert procés històric”, no com a fàbrica de diversitat, no com a creador de diversitat, com ho és el concepte multiculturalista, que fabrica les diversitat i les va visibles, fins i tot les multiplica, com amb aquesta subtitulació que ara s'anuncia, a la que poden seguir d’altres utilitzant les possibilitats que ofereix la nova tecnologia de la comunicació. De fet Sartori ens diu una cosa molt important que val la pena tenir en compte: “el pluralisme treballa sobre cleavages creuats que es neutralitzen i minimitzen entre sí, mentre que el multiculturalisme finisecular es centra en cleavages que, al sumar-se, es reforcen uns als altres”, de manera que mentre el pluralisme ens posa de manifest una societat oberta, el multiculturalismo significa el demembrament d’una comunitat pluralista en subgrups i per tant amb conseqüències històriques greus al meu entendre.

És ben probable que l'instint periodístic, o la necessitat d'aplegar nous i millors share, siguin els inspiradors d'aquesta gran errada. És probable que davant un estudi que digui que les persones d'origen àrab segueixen Al-Jazira, vulguin recuperar aquesta demografia que s'escapa en l'entramat comercial. Poc saben que no és així com s'aconsegueix d'estimular la integración, que no és així com un determinat segment poblacional que en aquest context és vist com una part del mercat (del pastís per a ser exactes) pot optar per assimilar la llengua del país que l'hostatja.

[1] Sartori Giovanni. “La societat multiètnica. Pluralismo, multiculturalismo, estrangers i islàmics” Taurus. Madrid. 2001.

Una mica de safareig

Recórrer l’eix dels Pallars, caminar, encara que sigui figuradament pel corredor verd que comença a Balaguer, era per a mi avui una trobada amb el país, amb aquella font de cultura que és la nostra oferta de paisatge, un bé d’interès, encara a descubrir com element de dinamització del territori per part dels experts.

Rialb reunia aquest final de setmana tot una munió d’empresaris i polítics en la seva 18ena edició d ela trobada dels Pirineus que ha estat obert pel President de la Generalitat José Montilla, qui ens ha admès, com deia Àngel Ros en declaracions a Catalunya Ràdio "el que abans era només, potser una idea força i ara és ja un projecte de col.laboració institucional", tot referint-se al fet de la regió en xarxa.

Jo he fet matí, només matí perquè a la tarda el cinema m’esperava a la ciutat de Lleida. Conèixer estratègies, ben bé poques, perquè qui arrisca a donar a conèixer com a fet créixer realment la seva empresa, o les estratègies de compres i vendes d’empreses ofertes al mercat, o tantes d’altres variables micro i macro econòmiques que en deriven de les empreses i el seu valor.

A la tarda una estrena quasi privada “L’altre Rusiñol”, un documental excel·lent que ens planteja un llarg recorregut a través de la persona, del context i entorn de l’artista, fill de la burgesia, a partir de la descontextualització del seu paper, per veure-ho com un ser social, que pateix els mateixos tics, els mateixos vicis que pateix la seva època, per exemple l'adicció a la morfina que li recrea uns paisatges imaginaris i descobrir en ell una certa misogínia, que s’insinua lleument a través d’una excel•lent producció de BNC produccions, en col•laboració amb Tv3.