Què és la democràcia?

Des de les diferents disciplines del saber, s’entrar en valorar, en definir la democràcia, sense entra en considerar allò que és substancialment democràcia, més enllà del sistema mateix liberal-democràtic amb el que es tendeix a confondre. 

Valorar els models de democràcia existents, com a sistema és fonamentalment un error, doncs la tendència interpretativa no acostuma a anar més enllà del procés d’elecció i/o designació, no va més enllà de la literalitat del concepte o de la seva etimologia, doncs una interpretació conceptual de la democràcia, com aital, va o ha d’anar, més enllà de la literalitat mateixa, de la etimologia mateixa i fins i tot en ella, on tendeix a reduir-se el concepte demós amb poble quan en realitat va més enllà si tenim en compte el sentit que aquest òrgan tenia en la eclesia grega, tal com la  reunió de les famílies, dels seus clans, a través dels seus representants; a distància, doncs, de la interpretació a l’ús, a banda, cal incorporar valors, principis i axiomes que conformen una manera de fer, de ser, d’estar, de gestionar el poder, però també d’interpretar la societat, com de la manera de viure.  

“Si definir la democràcia és explicar el que significa el vocable, el problema es resol molt ràpidament; n’hi ha prou amb saber una mica de grec. La paraula significa, literalment, poder (Kratós)  del poble (demós), però així només hem resolt un problema etimològic: només hem explicat un nom. El problema de definir la democràcia és molt més complex. El terme democràcia vol dir alguna cosa. Quina? Que la paraula democràcia tingui un sentit literal o etimològic precís no ens serveix d’ajuda  per entendre quina realitat es correspon amb ella ni de quina manera està estan construïdes i funcionen les democràcies possibles. No ens serveix d’ajuda, perquè entre la paraula i el seu referent, entre el nom i l’objecte, hi ha un camí molt llarg.”[1]

© Albert Balada

02-08-2013

---

[1] Sartori, Giovanni. Què és la democracia? Ed. Santillana. Mèxic. 2012. ISBN 9786071119438

La Llibertat (II)

Sartori, el politòleg italià va inventar un concepte interessant als voltants de finals del segle XX, el concepte de l’ innovamentisme metodològic[1]; Ell ens deia que mai “no es proposava d’inventar res”, perquè en la humilitat que caracteritza a aquest científic social, afirmava ser “un d’aquells autors antiquats que consideren com a primera obligació la de transmetre correctament el pensament”, el pensament, quelcom més que un concepte, i de vegades fins un oximoron si entenem que l’anàlisi i l’establiment dels teoremes científics a l’entorn de la sociologia política i la ciència política, disten no poc de les realitats que les teoritzacions proposarien; La principal preocupació per a Giovanni Sartori, que ho hauria de ser per a tots els que inintencionadament ens dediquem, mal que ens pesi, enveges i rebutjos a banda, “a intentar -com ell apunta- de conjugar dos mil anys de reflexió sobre el problema de la democràcia, a través del mètode rigorós i adequat”. El politòleg italià apunta la necessitat de transmetre adequadament el pensament filosòfic i polític, evitant aquell innovamentisme i intentant alhora de trobar una llarga tradició sustentada, no ho oblidem, en “els elements característics de l’ideal liberal democràtic”, i és en aquest context, distint a com s’intenta blasmar, en aquells que ara reconvenen en innovar ideològicament, que només antecedent el valor de la llibertat al de la igualtat és com es concep l’ideal liberal – democràtic que per altra banda defineix el sistema en el que vivim, més enllà del pretèrit social i igual que trobem ben defensat tanmateix en l’ ideari d’un altre politòleg, el de Norberto Bobbio[2], teòric de la democràcia com del binomi tens llibertat-igualtat .

---

[1] Sartori, Giovanni. Por una teoría política realista, en Cansino, Cesar. La Ciència política de final de siglo. Huerga y Fierro editores. Madrid. 1999. Pag. 181-184

[2] Squella, Agustín. Norberto Bobbio: Un Hombre Fiero y Justo. Ed. Fondo de Cultura Económica, Santiago. 2005.

Consciència humana...

El psicòleg social Erich Fromm[1] ens deia que: “l’evasió davant la por que produeix la llibertat es produeix a través d’un retorn que condueix al totalitarisme, el recurs a la destructivitat i l’adaptació a una conducta de conformitat automàtica”; els estudis sobre les noves relacions internacionals[2] ens plantegen tot un seguit d’ítems en les relacions d’occident amb el món islàmic, i de fet és del tot interessant i fins útil, el fet que la ciència política plantegi l’ interès sobre aquestes qüestions que són, en definitiva, sobre les que ha girat l’acció política en el camp que il·luminava Huntington[3] i que servia per dibuixar una mapa en aquelles relacions que encara perdura en determinats identitaris.

Resulta obvi en societats fruit de la interiorització de la cultura judeocristiana com es pot donar un sentiment majoritari que vegi en una possible almenarització social un greuge que desdibuixaria els “sky line” de les ciutats, i en part en tenen raó, però precisament aquells estudis ens permeten de conèixer la realitat subsistent en tot aquest procés de conformació de la societat pluralista[4], principi que dista una mica del model multicultural; perquè tots els immigrants no són iguals; perquè l’immigrant de cultura teocràtica planteja raons distintes respecte de l’immigrant que accepta la separació entre la religió i la política.

De fet l’anàlisi teòrica serveix, doncs, per a enquadrar els problemes pràctics que comentaristes, analistes de tot tipus afronten, com es diu, amb una inconscient lleugeresa de manera que no ens hem de deixar embadalir per allò que podria esser considerar políticament correcte, perquè estem parlant de societat i per tant de principis i valors, ara ja universalitzats i si en mirem les teoritzacions de Huntington podem veure, fins i tot en la discrepància mateixa, com les seves tesis, les del xoc de civilitzacions poden fins i tot haver substituït a les de la lluita de classes, i als conflictes nacionals, com a motor de la història, i malgrat la discutible unilateralitat excloent que planteja, el llibre ens ofereix tot un seguit anàlisis històriques encertades i plantejaments que permeten interpretar la realitat encara vigent.

Sembla coherent d’entendre certament que les particularitats islamistes, com apunta el professor Darif[5], tot i que ell referència el marroquí que és el que ha estat objecte del seu estudi, “tenen la seva rel en una raó ideològica, en torn a la interpretació de la religió islàmica” , però en el reconeixement que “l’expansió ideològica, ve facilitada por diversos factors de tipus polític o socioeconòmic. Wahhabisme, Salafisme, Mahdisme, La Germandat Musulmana, són corrents del fonamentalisme islàmic que els estudiosos han identificat, d’acord amb principis diferenciats en el sí d’una mateixa conceptualització teòrica però amb elements diferenciadors, que es reconeixen filles de la crisi política, econòmica, social i cultural del model occidental trasplantat al món àrabomusulmà.

Hi ha de fet un entorn social contra el que rebel·lar-se? I si aquest existeix és imperativament una amenaça per alguna part de l’entramat social? Aquesta és una realitat que caldrà posar sobre la taula, perquè parteix d’una premissa interioritzada absolutament per les societats de tot tipus en el darrer segle i mig, la teoria del conflicte social, tot i que per Weber[6], “la consciencia humana –idees, creences, valors...- és un element tant important com la tecnologia i el conflicte social en la gestació del canvi social. Resulta imprescindible citar Darhendorf[7] en el sentit que ens plantejava com a nucli central el que ell anomena la quadratura del cercle, és a dir: cóm compatibilitzar en les societats lliures la prosperitat econòmica amb la necessària cohesió social?, on al meu entendre resideix el quid de la qüestió, com ens planteja el sociòleg alemany, complementant l’epistemologia weberiana, cohesió vs creixement, en un moment com el present en el que les diferents fonts científiques ens plantegen la fallida del sistema i la necessitat d’una reformulació absoluta del mateix, de manera que el criteri de consciència es fa encara més present, actual i viable que mai.

[1] Fromm, Erich. El miedo a la libertad. Paidós. Barcelona. 1989.

[2] Corral Salvador, Carlos Manuel; García Picazo, Paloma ; Kabunda Badi, Mbuyi . Los fundamentalismos religiosos, hoy, en las relaciones internacionales. Universidad Pontificia de Comillas. Madrid, 1994

[3] Huntington, Samuel P. El choque de civilizaciones: y la reconfiguración del orden mundial. Paidós, Barcelona. 1998

[4] Sartori, Giovanni. La sociedad multiétnica: Pluralismo, multiculturalismo y extranjeros. Taurus. Madrid. 2001

[5] Darif, Mohamed. Marruecos Digital. 21-07-09.

http://www.marruecosdigital.net/xoops/modules/wfsection/article.php?articleid=242

[6] Gilbert, Jorge. Introducción a la sociología. Lom Ediciones. Santiago de Chile. 1997. pag. 118

[7] Dahrendolf, Ralf. El recomienzo de la historia. De la caida del muro a la guerra de Irak. Katz Barpal Editores. Madrid. 2007.

Roma

Imatge davant del Parlament italià a Roma, Juny de 2008

Roma, fa un any, potser menys, quan vaig decidir d’anar-hi, com un paisatge a descobrir; decidir en hores escasses fugir de la  realitat quotidiana i amarar-te en el misteri d’una ciutat veritablement eterna. Poc que podia suposar el que passaria just un mes desprès el juliol de 2008, segurament la cara de sorpresa quan vaig anunciar aquelles vacances curtes, vaja un cap de setmana llarg, m’hauria pogut donar una pista, però la meva ingenuïtat no esta feta per conviure amb la malevolència com tampoc amb les vanitats.  Els passejos, el descobrir racons que tanta gent havia  descobert abans que un mateix, el perdre’s per aquells carrerons com sorgits de les pel·lícules en blanc i negre o menjar en un restaurant obrer del trastevere, segurament haurien d’haver esborrat de la mà de la canícula, aquella que sembla permanent a la Roma de mig any, aquella innocència plàcida de qui confia, però ni així, segurament calia, com una pertinença del destí, descobrir aquella història real, una maquinació permanent, que potser neix en el moment que el meu mentor, vint i dos anys enrere em pregunta si n’estic veritablement convençut de militar... i és clar que calia, pensava, potser el que no podria preveure serien els companys de viatge, els mals companys diria jo... potser ell, el mentor, si que ho coneixia. Hores d’ara els bons records del 2008 són aquella estança a Roma, poder tancar els ulls en el panteó, gaudir del recorregut de la llum del sol o trobar-te en un cafè de les rodalies a Antonio Negri o fruir del darrer llibre de Giovanni Sartori, això a més de poder anar agafat de la mà de la teva dona, passejant en calma per la Via venetto a glops d’aigua fresca i de gelat, com descobrir esglésies fantàstiques en el cor mateix de Roma; la resta, queda per la consciència d’aquells mals companys de viatge, del viatge militant vull dir, que hores d’ara he deixat de banda, només amb l’amargor de cor de que mentre tant van fent la seva. Em queda però el suposar que més d’hora que tard, parafrasejant a l’ expresident xilè Salvador Allende, tornarà l’home lliure a passejar per les amples alberedes... Ara però el record permanent de Roma apaivaga tota rancúnia i m’encara a nous destins vitals, lluny d’aquelles servils misèries. 

Entendre

A la fotografia, Alain Tourraine

Alain Tourraine feia unes declaracions dramàtiques[1] fa escassament dos mesos. Tourraine, prestigiós investigador social que creu en l’evolució a partir de mecanismes estructurals i de les pròpies lluites socials, afirmava que vivim en un moment de “robatori econòmic i terrorisme polític”, en el que diu “ja no queda espai per a la sociologia”, perquè des de la seva perspectiva no hi ha espai per a ubicar l’actor social, els processos de negociació i de conflicte. El qüestionament que en fa el professor, sobre la realitat democràtica, tampoc deixa indiferent, en el sentit del reconeixement de la necessària mobilitat de la transcendència d’idees, tot i que ell la subjecta encara en un entramat en el que situa als partits com interlocutors de l’Estat. Tourraine, però, no es deixa d’afirmar: “no vivim en democràcia, perquè les idees no sorgeixen de baix”.

Ens ho deia en unes altres paraules fa alguns anys, sobre el model del liberalisme democràtic, el politòleg italià Giovanni Sartori, i ens ho deia recreant les imatges de 2005[2] des d’una perspectiva que ell anomena de “pessimisme pragmàtic” quan afirmava que: “el món va malament...vivim en una complexitat superior a la nostra capacitat per a poder-la entendre. La hem construït nosaltres mateixos, però la gent que hauria de gestionar les societats liberal-democràtiques, i tots els seus problemes polítics, econòmics i socials, ja no té la capacitat necessària per a entendre que és el que està passant i que és el que cal fer”. Per al professor Sartori, estava molt clar aleshores i per a ell en resultava una evidència, que: “ja no som capaços d’entendre el món que hem creat”.



[1] Acte d’inauguració de la càtedra Alain Tourraine de la Universitat Iberoamericana de Puebla (Méxic) 29-10-2009.
[2] Entrevista feta a Giovanni Sartori i publicada a El País el 25-12-2005

Tangibilitat canviant

Ens diu Sartori[1], prenent les paraules d’Ortega y Gasset, que la societat nascuda o criada a l’entorn d’aquell missatge principalment televisiu es vulgaritza; el politòleg italià fa una crida pel que és veu abans d’acabar el segle XX, com la feia Ortega en començar-lo, per incitar contra la falsa creença que una imatge val més que mil paraules, perquè l’opinió per a ser formada requereix ser documentada, i on el paradigma divulgatiu prima a la seva manera de veure dos aspectes essencials: per una banda l’excentricitat i per l’altra l’atac o l’agressivitat. “Mentre la realitat es complica, la ment es simplifica”, ens diu, quan ens preparem per afrontar la tangibilitat canviant

[1] Sartori, Giovanni. Hommo Videns (trad. Ana Diaz Soler) Taurus. Madrid. 1998

Conviccions i principis

Les emocions, els sentiments, es configuren com a valors inalienables, ineludibles diria jo, de la res politicæ, quelcom assimilable a aquells prejudicis que hom estableix com hipòtesi substantives en les determinacions teòriques. Hi haurà qui entendrà com element imprescindible de la praxis política els recursos derivats de la gestió, sens dubte des d’una perspectiva administrativista aquest plantejament pot resultar correcte, però aquells elements anteriors i previs, però també finals, malgrat pugui sembla uns recursos infantils, o uns recursos”bonics”, com ha referit algun s analista periodístic, sóns quelcom més que tot això: són diria jo, una necessitat social.

La vida, en general, es planteja sobre una dinàmica d’èxits o de voluntats ancorades en les necessitats d’acompliment dels desitjos íntims, també dels fracassos i la seva avaluació, evidentment, però també la vida es contempla amarada d’aquell recurs possibilista que ens duu a la superació de les pors, recurs que ens hauria de permetre d’albirar, o al menys aproximar-se als teus propis objectius,és el que alguns anomenen la tècnica de la recol·lecció de les estrelles[1]: la realitat de l’acompliment dels desitjos.

Perquè pot semblar fútil a algú debatre sobre grans temes que transcendeixen qualsevol escenari? Temes com la llibertat, els deures, els drets, la corrupció, la igualtat, les polítiques, la política, l’amor, la religió, el significat de la vida, la història, els límits de la ètica, el multiculturalisme, el pluralisme polític, els desitjos, les expectatives, els límits de la globalització, etc. Parlar-ne ens portaria a poder establir debats a l’antiga manera, i evitar, molt probablement, de repetir els errors del passat; el debat, però, ara en horitzontal, el debat allunyat de la retòrica en vertical.

Ens recorda Sartori[2], que en el món polític existeix una ètica de la intenció i una ètica de la responsabilitat, el que ell anomena ètica de la convicció, dels principis, en primer terme i ètica de les conseqüències. Teoria que d’alguna manera podem descobrir en els plantejaments weberians en la diferencia respecte de les teories teològiques que assimilen la ètica de la intenció amb els principis religiosos, en definitiva amb la ètica de la fe. En aquest sentit la terminologia que ens presenta Sartori en concordança amb Weber s’estableix a partir de conceptes com ara Gessinung (sentiment) o Verantwortung (responsabilitat) o Gesinnungsethik (commoció); En realitat tot allò que intento d’expressar en aquest post ens duu a un terme com el de: Zweckrationalitat (la racionalitat del fi), que en opinió del politòleg italià ens mostra el “voler el bé”, la ètica de les bones intencions, aquella taxonomia[3] acceptada del fet polític en el principi de la llibertat que arriba fins on comença la llibertat de l’altre i com afirma “refusar la responsabilitat de l’efecte de les nostres accions resulta veritablement fàcil...”.

[1] Berckhan, Barbara. Deseos.RBA Edipresse S.L. Barcelona. 2008
[2] Sartori, Giovanni. La sociedad multiètnica. Taurus. Madrid. 2003. pag. 197
[3] Taxonomia = Classificació (RAE edició 20)

Un exercici de generositat

(La foto: "Studio waterfall 1991-1992" de Pat Steir)

Resulta interessant de reconèixer hores d’ara en aquest procés de “dretització” europea, les aportacions més recents que la Ciència Política fa a la dimensió científica de la interpretació de tot plegat, i com que sempre l’explicació més senzilla és la més conseqüent, és a dir aquella potser més fiable, aquella de més vàlida, descobrir en les escasses 110 pàgines a través de les que el politòleg italià Giovanni Sartori ens descriu “La democrazia in trenta lezioni”[1], és descobrir un micro - tractat basat en la necessitat de recórrer al llenguatge planer, a fer-ne un manual, una fulla de ruta comprensible al profà, sobre una matèria en la que ell ja havia fet reflexions importants com ara en “The theory of democracy revisited”[2] o en “Democrazia cosa è[3]”, és en definitiva una autèntic plaer intel·lectual.

A un personatge com Sartori, que ha exercit el seu mestratge, la seva docència, i per tant la seva influència doctoral, en les universitats de Florència, Harvard, Yale i Standfort, resulta difícil de veure’l com un nou vingut, però si que manté aquella frescor en el seu llenguatge, aquella criticitat pròpia de qui ha vist, de qui veu el procés evolutiu del tradicionalment consolidat model italià, del ressorgiment de postulats que haurien estat difícils de sostenir a partir de la reconstrucció italiana i europea, però que ara, fruit essencialment de la aculturització de bona part de la classe política, com de l’esgotament, en part, de la pròpia societat italiana la que ell coneix sobremanera, resulta per exemple normal de retrobar imatges del “duce” en els llocs de souvenirs, no pas amagades, sinó ben visibles, sense vergonya, el que fa, doncs, inevitable que el professor hagi de reflexionar a un nivell de proximitat sobre el que hauria de ser consubstancial a l’existència del model liberal democràtic que ens hem donat.

Potser perquè ja ens ho havia dit quan es pregunta el que és de fet la democràcia i ell es respon que “...la storia è il mito di Sisifo, ogni generazione ricomincia daccapo. Nessuno di noi nasce civilizzato: il nostro certificato di nascita porta l'anno zero. La nostra età storica, la nostra maturità di uomini del proprio tempo, deve essere sempre riconquistata, la si deve sempre ricuperare: e ogni volta il tragitto si allunga, ogni volta c'è da risalire un poco di più....”, per això ens fa aquesta magistral aportació, vitalíssima, extremadament actual, de candent i rabiosa actualitat, un missatge amb tota seguretat dirigit també a les noves formules creades a partir de l’omissió ideològica, conscient o inconscientment, en lo políticament correcte o en la òptica ideològica on s’abandona, de fet, la metafísica o la filosofia com a valors substantius del mètode democràtic, per a sucumbir, com ens diu Sartorien el que ja Gaetano Mosca[4] teoritzava a principis del segle XX i que Robert Michels[5] ratifica a partir de la seva experiència alemana: “...quanto più un’ organizzazione diventa organizzata, di altretanto diventa sempre meno democratica. L’organizzazione snatura la democrazia e la transforma in un sistema oligarchico...” .

La democràcia, però, és un exercici d’absoluta generositat; aquesta és la conclusió de Sartori, un vehicle per al que ens han calgut quasi dos mil anys, però fins is tot en això ens convida a reflexionar sobre ell quan ens diu: “distinguere tra la macchina e i macchinisti”, on els conductors son els ciutadans en un model, el millor que mai ha estat inventat per a permetre l’home de ser lliure i mai sotmès a la voluntat arbitrària i tirànica dels altres homes. Ens recorda també, però, com ho deia bé Ortega y Gasset[6] com “...l’uomo massa...è un bambino viziato e ingrato che riceve in eredità benefici che non merita e che, di conseguenza, non apprezza”, però espera que siguin les noves generacions aquelles que desmenteixin aquest aforema.

[1] Sartori Giovanni. La Democrazia in trenta lezioni. Arnoldo Mondadori Editori S.p.a. Milano. 2008
[2] Sartori, Giovanni. The theory of democracy revisite, part 1, The contemporay debate. Chatman House cop. New Jersey. 1987.
[3] Sartori, Giovanni. Democrazia cosa è. Rizzoli. Milano. 1993
[4] Mosca, Gaetano. Elementi di scienza politica (1896). G. Laterza & Figli. Bari. 1953
[5] Michels, Robert. La sociologia del partito politico nella democrazia moderna (1912). Società editrice Il Mulino. Torino. 1966
[6] Ortega y Gasset, José. La rebelión de las masas”. Ed. Castalia. Madrid. 1998.

Notes XVII: Societat oberta, societat lliure

El testimoni de la història ens descriu actituds i virtuts diverses, models i contramodels, fins i tot arguments i contraarguments , tot plegat circumscrivint els paradigmes o els seus canvis al llarg de la nostra evolució com a civilització homogeneïtzant. Sartori[1] ens parla de la societat oberta o tancada que ens descrivia Popper[2] , tot i que aquest filòsof considerava l’enemic primer de la societat oberta a Plató, curiosa interpretació que Sartori considera arbitrària.

En tot cas, la consideració d'oberta que ens proposa Sartori, en contraposició a les tesis de Popper, tesis que resulten també en opinió de Bertran Russell com a polèmiques i intranquil·litzadores, no és altra que la de, en essència una societat lliure, entenent el politòleg italià el concepte d’oberta, per tant com a lliure, com la descriu el liberalisme, ens diu i on sí coincideix amb Popper, en la manera com afirmava la lliberat entesa com “l’estat límit de la llibertat dels ciutadans de la manera més igualitària possible i sense sobrepassar els límits necessàris per aconseguir una igual limitació de la llibertat” .

[1] Sartori, Giovanni. La sociedad multiètnica. Pluralismo, multiculturalismo, extranjeros e islámicos. Ed. Taurus. 2003. pag. 13
[2] Popper, Karl Raimund. La sociedad abierta y sus enemigos. Paidòs. Barcelona. 1981. pgs 108-109

Mercí M. Naïr

Ha estat autènticament brillant, el Dr. Sami Naïr, amb qui he pogut conversar uns moments en acabar la que ha estat a seva conferència a la ciutat de Lleida, al saló de Plens d l’Ajuntament. Hi ha determinades experiències que marquen inflexions en els dies de les persones, per a mi un és aquest, poder gaudir per una banda de les aplicacions teòriques del professor, durant una hora escassa de conferència i poder, personalment, cara a cara, comentar els reptes del Pluralisme com a paradigma d’interpretació dels processos d’integració de les masses laborals immigrades, ha estat, us ho ben asseguro un autèntic privilegi, no tant per ser personal i intransferible, com per la qualitat humana, política i científica d’aquest meu col·lega, a qui he tingut tant a prop en persona, però també des del punt de vista del pensament politològic i sociològic.

Ambdós hem recordat el paradigma que ens ha expressat en la seva exposició com el posicionament del professor de Bolònia l’emèrit Giovanni Sartori, i com les forces de progrés cada cop aposten més per aquesta nova inflexió politològica, en detriment del model que es defensava en la dècada dels 80 anomenat multiculturalisme i interculturalisme. Potser en aquest sentit recomanar un llibre del vell professor italià, editat per Taurus,: “La sociedad multiètnica. Plurismo, multiculturialismo, extranjero e islàmicos”, aspectes tots ells als que el Dr. Naïr ha fet una docta referència, en la nostra conversa.

El futur com a anàlisi del present

Vaig tenir un gran privilegi de poder expressar les meves investigacions, les meves visions sobre la realitat de present i futura a l'entorn de les organitzacions polítiques de tot tipus i saber que bona part dels experts i profans en la matèria coincidien amb els criteris que jo anava exposant ahir tarda a la ciutat de Barcelona en la "Convenció pel futur", un foro d'anàlisis ample sobre la situació política i social del nostre país. . Dic bona part, perquè algun dels ponents que al final va voler fer un resum a modus de conclusions del que s’havia dit no va fer més que repetir el seu propi discurs, amarat d’una intencionalitat política clara respecte d’uns conceptes no acceptats en absolut sobre la disponibilitat de la perspectiva política de copiar el model italià actual de desmembrament de l’esquerra política i reconstrucció.

Segurament el cientifisme del tema porta a determinar-ne unes causes extremes i la meva recomanació és acudir al filòsof Guillem d’Ockam en el sentit de valorar els fets més senzills, els que es troben de fet a la superfície i permeten de descobrir la realitat actual dels partits i de les organitzacions polítiques en general, que abasten ara ja, alguna cosa més que les tradicionals organitzacions de masses.

De fet el model de consciència ciutadana, la percepció dels vells i els nous valors, el model de convivència també i la percepció de noves relacions laborals de nous conceptes de classe, de canvi de paradigma en definitiva. És obvi, al meu modus de veure que el model de partits tradicionals, no des de la perspectiva de transmissors i creadors d’elits, si més no des dels paràmetres de configuració d’un corpus ideològic estan deixant pas al model “Homo Videns” que ens planteja el sociòleg italià Giovanni Sartori, que de manera molt resumida ens ve a reconèixer com els ciutadans reben el missatge i la informació política directament del líder, que entra a casa seva i li explica directament a ell, al menys aquesta és la percepció que pot tenir escoltant-lo des de la “ caixa tonta” al menjador de casa.

El meu plantejament, doncs, és l’anàlisi mesurat, sense esguerrada de vestits, assumint aquell canvi que abans he citat, avaluant aquella consciència col·lectiva canviant, i abundant en un criteri determinista sobre si la nostra societat, la catalana i l’espanyola, és realment democràtica o està democratitzada, és a dir que rebufa aquell franquisme sociològic hereu de tants segles d’absolutisme encara que el despotisme fos il·lustrat i l’exemple clar el tenim en la manca d’escandalització de la classe política i de la pròpia classe periodística, quan l’any 1.979 el Referèndum de l’Estatut ja només el va votar el 59% de la gent, en un moment de suposa eufòria democràtica.

Estic content d’haver pogut fer les meves aportacions com de l’interès que hagi pogut despertar per haver intentat sacsejar d’alguna manera els tòpics i les suposades anàlisi científiques i para científiques sobre la matèria. De fet un dels meus plantejaments és que no ens podem plantejar aquests temes cada 20 anys i que o ens posem al cap que ens cal un observatori permanent i un fòrum de discussió anual o aquest tipus d’encontres no haurà servit per a res. Coincideixo, per altra banda amb molts dels ponents, en el sentit que política no és gestió, que la gestió participa de la política, però que "la política" és quelcom que s'ha de diferenciar de "les polítiques" i valorar-ho en la seva justa mida. De fet no voldria deixar d'apuntar tampoc la indiferenciació que ja vaig apuntar ahir en la jornada inaugural sobre la percepció dels ciutadans respecte de les diferents forces polítiques , indeferenciació que es deu fonamentalment al model de partit escombra que han utilitzat totes les forces polítiques que cerquen un espectre ampli d'electors, a banda de la seva pròpia adscripció en la concepció ideològica de que es tracti.

Diversitat, el gran error de la gestió.

Llegeixo sorprès, com fruit de les recomanacions de l’anomenada “Comissió de la Diversitat”, pel que sembla un òrgan dins de la cadena pública catalana, que segons diuen té l’objectiu de fer visible en l’emissió l’actual i diversa societat catalana, a més de seguir als espectador recent arribats, TV3 emetrà amb subtítols en castellà i àrab, d’entrada amb dos programes “El cor de la ciutat” i “Karabia”. La notícia la publica el diari El País

No deixo de estar sorprès, perquè ho considero una aposta multicultural trasnotxada, que no contribueix en res, absolutament en res a la integració dels nous vinguts, que hauria de ser aquesta, la integració, una de les fites amb les que contribuís el projecte televisiu nacional a la pau social d’aquest nostre país.

És evident que les comunitats estrangeres, que s’estableixen en aquest país, com en d’altres de la resta del món, constitueixen unes xarxes de suport i relació que en determinen, també, la fortalesa de les seves pròpies existències i el context en el que s’han de desenvolupar els nouvinguts presents i futurs. Durant massa anys hem construït un context social a partir de la tasca d’ONGs més que d’una pròpia línia política oficial, obviada massa vegades durant el segle XX, fent ulls clucs o girant la cara com si el fet, que no el problema no existís.

Fer deixadesa dels valors propis i per tant de la llengua pròpia com de la cooficial, resulta del tot inapropiat, al meu entendre, i en subscric ferventment, ara com abans, el model del que Giovanni Sartori anomena el “pluralisme social”, com a mesura d’integració social, que planteja l Politòleg Italià, és cert, en una societat multiètnica, com les que s’estan configurant, especialment, a Europa.

Voldria apuntar aquí una cita del propi Sartori del seu llibre “Sociedad multiètnica[1]”, quan ens diu: “Pluralisme és, sí, un viure junts en la diferència i amb les diferències; però ho és –insisteixo- si hi ha contrapartida. Entrar en una comunitat pluralista és, a la vegada, un adquirir i un concedir. Els estrangers que no estan disposats a concedir res a canvi d’allò que obtenen, que es proposen pertànyer com “estranys” a la comunitat en la que entren, fins al punt de negar, al menys en part, els principis mateixos, son estrangers que inevitablement susciten reaccions de rebuig, de por i d’hostilitat. El dit anglès que el menjar gratis no existeix. Ha de i pot existir una ciutadania gratuïta, concedida a canvi de res? Des del meu punt de vista, no. El ciutadà “contra”, el contraciutadà és inacceptable”.

Aquest professor emèrit de les Universitats de Florència (Itàlia) i Colúmbia (USA) conclou que el pluralisme mai ha estat un projecte en si mateix, que sorgeix, com ell diu “d’un nebulós i sofert procés històric”, no com a fàbrica de diversitat, no com a creador de diversitat, com ho és el concepte multiculturalista, que fabrica les diversitat i les va visibles, fins i tot les multiplica, com amb aquesta subtitulació que ara s'anuncia, a la que poden seguir d’altres utilitzant les possibilitats que ofereix la nova tecnologia de la comunicació. De fet Sartori ens diu una cosa molt important que val la pena tenir en compte: “el pluralisme treballa sobre cleavages creuats que es neutralitzen i minimitzen entre sí, mentre que el multiculturalisme finisecular es centra en cleavages que, al sumar-se, es reforcen uns als altres”, de manera que mentre el pluralisme ens posa de manifest una societat oberta, el multiculturalismo significa el demembrament d’una comunitat pluralista en subgrups i per tant amb conseqüències històriques greus al meu entendre.

És ben probable que l'instint periodístic, o la necessitat d'aplegar nous i millors share, siguin els inspiradors d'aquesta gran errada. És probable que davant un estudi que digui que les persones d'origen àrab segueixen Al-Jazira, vulguin recuperar aquesta demografia que s'escapa en l'entramat comercial. Poc saben que no és així com s'aconsegueix d'estimular la integración, que no és així com un determinat segment poblacional que en aquest context és vist com una part del mercat (del pastís per a ser exactes) pot optar per assimilar la llengua del país que l'hostatja.

[1] Sartori Giovanni. “La societat multiètnica. Pluralismo, multiculturalismo, estrangers i islàmics” Taurus. Madrid. 2001.