Protocols de llibertat

“[...] a la edat de cinc anys tenia la mania de fer traces de les coses. A la edat de 50 havia produït un gran nombre de dibuixos, amb tot, cap no tenia el veritable mèrit fins a l’edat de 70 anys. Al 73 finalment vaig aprendre quelcom sobre la qualitat veritable de les coses, ocells, animals, insectes, peixos, les herbes o els arbres. Per tant a l’edat de 80 anys hauré fet un cert progrés, als 90 hauré penetrat en el significat més profund de les coses, als 100 hauré fet realment meravelles i als 110, cada punt, cada línia posseirà vida pròpia [...]”.

Diuen que el mestre Katsushika Hokusai[1], ho va escriure, malgrat que no n’he trobat una referència fidedigna, més que de manera fragmentada en un article de Manuel Rivas[2] a El País, una reflexió assenyada sobre el temps i la creativitat, i tot no estar-ne segur de l’autoria, interessant de reflexionar-hi sobre aquest petit text atribuït, de tota manera, a qui va ser mestre de la pintura japonesa, i no sabent a ciència certa si la referència és o no és correctament atribuïda – el que fa que no ho insereixi en aquest blog com una cita -, reflexió de vida la que se'ns fa en el text plantejant alhora la manera com en diferents cultures els homes poden ser capaços de valorar el transcórrer del temps i en la seva transcendència, dilucidar allò que n’és o no d’important.

L’ensenyament, en tot cas que se’n desprèn ens porta a la reflexió de les edats de l’home, a valorar quelcom que la misticitat asiàtica considera abastament, el valor de la transcendència en el transcurs dels anys, l’experiència com una relíquia valuosa que ens defineix en la nostra pròpia concepció humana, i alhora, en vesteix i basteix els requeriments que nosaltres mateixos ens en fem, com a autèntics instruments socials, en el nostre procés d’interacció amb el nostre entorn, encara que sigui en el silenci plausible de la creació i de la creativitat mateixa, un destil·lat d’una mena de ritualitat que construeix la nostra essència desdibuixant-la en temps, com la idea que una ment finita pot arribar a conèixer el cosmos infinit, amb infinites realitats, perquè les lliçons que aprenem es converteixen, nogensmenys que en protocols de llibertat, sense més expectatives que la generositat mateixa, sense rendir-nos a l’esperança de ser eterns, però acceptant en la nuesa dels peus que caminen descalços sobre la mateixa terra la igualtat en el trànsit de la calma a la fraternitat mateixa tot fent un camí en el món inestable i efímer, fins a assolir una realitat espiritual que transcendeixi a tot allò d’imaginari col·lectiu que no resulta més que de les entel·lèquies i les terqueces socials, mentre intentem comprendre com funciona la vida i que hi ha desprès de la mort, si és que hi ha alguna cosa.

Tot canvia, doncs, i la visió de les coses evoluciona a partir de les experiències i les vivències que anem incorporant a la nostra vida, com aquell gra de sorra que es junta amb altres i va configurant aquell entorn de placidesa que es torna canviant i erràtic, podent fins diluir-te en ell, esdevenint translúcid i esmunyir-te com una onada dins del mar o l’arc de Sant Martí en el mateix cel, sentir-te infinit i invisible a la vegada, però en realitat qui no t’enganya és el mirall en el que et reflecteixes i on se’t desperta el pas dels anys, encara que pugui reflectir l’estat singular de la teva ment, aquella que et governa els sentits, un reflex, tanmateix, que ens permet de descobrir consciència i evolució, bellesa i poder, pors i ànsies i a la vegada descobrir com les paraules poden acabar perdent el seu significat en els trànsits dels temps....

---

[1] Hokusai, Katsushika*. Hokusai: sketches and paintings. Ed. Kodansha International, Tokyo. 1969

* conegut simplement com Hokusai (北斎) (1760-1849) va néixer i morir a Edo l’actual Tokyo. Fou un pintor i gravador japonès del període Edo, adscrit a l’escola Ukiyo-e de pintura japonesa.

[2] Rivas, Manuel. No Cabemos. El País 23-10-09

Fonts d'investigació social

Quan “La Vanguardia” de Barcelona va obrir la seva hemeroteca digital al públic va ser un fet transcendent, no tant per la possibilitat de la consulta d’aquest diari i les dades que podia aportar des de 1881, sinó pel valor que això significa per a la investigació social en particular, es tractava de reconèixer els trets de la història social, política i econòmica del país a partir del recorregut per les cròniques, els reportatges i els anuncis que 128 anys ens aportaven. Ara ho fa també el diari ABC de Madrid ( i Sevilla), tot resseguint aquella aposta que inicià el diari barceloní, oferint-nos una base documental que abasta un recorregut que inicia l’any 1903, és a dir, ens ofereix aquest rotatiu 106 anys de la història del país que, com el de La Vanguardia, és un autèntic regal el que ens fa el diari ABC. Si a això hi afegim la possibilitat que ens permet el diari El País de recercar en la seva base de dades fins a 1977 o El Mundo amb dades des de 1994 - els diaris El Periodico i Avui ens ofereixen hemeroteca des de 2006, molt més recents, tot i que l’ Avui es funda l’any 1977 i El Periodico l’any 1978-, ens trobem amb molta informació substantiva tot i l’escassa digitalització dels darrers dos diaris citats. Benvinguda sigui doncs aquesta iniciativa d’ ABC, com ho va ser en el seu moment la de La Vanguardia.

Què és viure?: caminar cap a una meta!

A la foto Friederich Nietzsche

Deia Ortega y Gasset[1], que la seva època era així, perquè ho era de descensos i caigudes, de fet, fa referència al treball que comença a ser publicat en la premsa l’any 1927,  probablement en ell, aquest representant del pensament liberal, ens descobreix com l’abús de les paraules, fan que aquestes caiguin en el desprestigi, evidentment ens està parlant del llenguatge a l’ús en l’època, també lluny, com ho és ara, del procés de diàleg; “El llenguatge, -ens diu Ortega-  és en essència diàleg”, com deixa dit en els seus apunts interpretatius del diàleg del “banquet” de Plató; el valor del llenguatge, però, en la seva actitud social, posa de manifest, segons ell,  les limitacions d’allò visible, de les possibilitats de transcendir, de traspassar el límit local per a ubicar-se en àmbits superiors. Ja parlava d’humanitat aleshores el filòsof.

El sociòleg Fernando Vallespín[2], ens desvetlla en una frase intel·ligent l’univers d’ Ortega, en afirmar que: “la persistència en lo local en moments de societat global, és una de les grans paradoxes del temps en que vivim”, si a aquesta asseveració hi afegim el valor del llenguatge orteguià, ens adonarem que en prop de cent anys l’avenç ha estat limitat i malgrat l’ ahistoricisme de la ciclicitat, aquesta és de fet una realitat insondable en els valors de socialització, i per tant en la recreació de l’individu: el cicle es repeteix, errors i actors que podrien semblar transmutats d’altres èpoques.

Descobrim doncs una certa flaira nietzschiana, quan en aquesta dècada del tercer mil·lenni, veiem la transcendència de l’home per sobre del seu destí, de la seva realitat, amarada per una falsa moral, aquella voluntat del poder que ens descrivia Friederich Nietzche[3], envoltant el discurs i la realitat mateixa, potser l’hora de superar l’esser humà, de construir el superhome que el filòsof alemany ens proposava, ens acosta encara més a aquell concepte de rebel·lia que ens descrivia Ortega y Gasset, quan ens diu que:  “...lliurada a sí mateixa, cada vida es queda sense ella mateixa, buida, sense res a fer, i com que ha d’omplir-se amb alguna cosa, s’inventa o fingeix frívola pròpiament i fingeix falses ocupacions...està perduda al retrobar-se amb ella”, no resulta difícil descobrir, doncs, la descripció de l’ hipocresia imperant que ens fa Ortega, convençut que en lo laberíntic que és l’egoisme, entenguis la individualitat, ens diu que “viure és (...) caminar cap a una meta”.

De nou, la mirada es tomba, per observar el llegat antic o el llegat modern, sense el pensament ens seria impossible entendre fins i tot el caos, ell però representa el perill, vivim, com aleshores en el xantatge universal que Ortega ens descrivia i ja aleshores ens advertia que: “no cal ennoblir la crisi present, mostrant-la, com un conflicte entre dos morals o civilitzacions, la una caduca i l’altre en l’albor”, descobrint-nos el valor de la moral, de la conducta espiritual, en realitat, un model doctrinal sobre la vida humana mateixa.       

---

[1]  Ortega y Gasset, José. La rebelión de las masas. Ed. Castalia. Madrid. 1998. pg. 95-129.

[2] Vallespín, Fernando. La ocasión perdida. El país. Madrid. 2009.  

[3] Nietzsche, Friederich . Así habló Zaratustra. Edición de Andrés Sánchez Pascual. Alianza editorial .Madrid.2003.

Una Cita: Estefania

“...La història ens mostra que en las grans depressions econòmiques han donat pas primer al proteccionisme, després al nacionalisme i posteriorment als enfrontaments, moltes vegades violents...” [1]

[1] Estefanía, Joaquín. Casandra: Crisis ¿hasta donde?. El País 05-01-2009

Una cita: Joan Subirats

“Tot és igual i anodinament urgent. I tot allò que potser és veritablement important desapareix en una pluja constant de missatges i senyals”. (1)

(1) Joan Subirats, "Sobredosi de connexió", El País, 6-12-07

Melodia

Diu Luís Garcia Montero a El País de Juan Gelman, el darrer premi Cervantes, que “mentre els seus pares li parlaven en rus i els exiliats espanyols li explicaven històries de la guerra civil, ell, Juan Gelman, va anar acostumant-se de petit al desarrelament. Per això no és estrany quan la seva poesia va començar a rebuscar en el realisme de la ciutat per establir un diàleg amb el buit”.

Per a mi és com una veu i un vers en cadència de tango, que voleu!; aquella tristor del desencís, aquell que a tots ens arriba alguna vegada, també el venta ben bé aquest flamant nou premi Cervantes. D’ell, en aquest poema que arriba a l’ànima si sabem llegir el que ens vol dir amb la seva veu de melodia portenya, quan ens descobreix les despulles, potser de la política, segur, més aviat de la vida mateixa i de les debilitats humanes, en aquest “Himne de la Victoria, en certes circumstàncies”

I veus...

Poder i saber explicar el món que ens envolta, a través de la fràgil poesia, fràgil per la dificultat d'escriure-la, però també en la dificultat d'entendre el que hom vol dir, el que hom vol representar a través d'aquests signes, d'aquests símbols amb els que recreem el llenguatge, com són les paraules. Feia dies que no m'era donat d'esciure, però avui m'he redescobert a mi mateix després de llegir entre les línies i les llengues de la política i rellegir un escrit interessant de Javier Marias, publicat a El País Semanal, i aquest assaig intel·lectual o salt mortal, com vulgueu, m'ha permès de deixar-me endur, de transportar-me de nou al meu món particular, colgat de sentiments i passions, de sensacions tanmateix i he escrit el que us ofereixo.

I veus...

De vegades,
El silenci enganya,
De vegades,
No pretén de ser,
Més que
El que ell mateix representa:
La llunyania forçada per les circumstàncies;

Però, és que de vegades,
El silenci ens acosta a un món
Indefinit,
On les lletres, les paraules,
Els sintagmes,
Recorren el cel a la recerca
D’un espai on amarar.

És aleshores quan les mans es llancen
A la recerca d’aquell esperit,
Que et desperta els sentits
De tant en tant,
I et porta a viure
Un sana experiència
Al redós, de la font d’on beus
Aquella essència divina
Que et transporta volander
A l’imaginari de les paraules.

I veus en l’amor un bell poema,
O en l’amistat,
O en qualsevulla petita cosa
Que recorri el nostre sentiment;
I parles amb els déus i les deesses,
Parles,
Amb la teva musa inspiradora,
Parles,
Amb tot i amb tothom,
Mentre una brisa suau
Et pentina l’ànima
I et sents el millor dels sers,
Complaent amb tu mateix,
I amb tot el que t’envolta,
De vegades...


Lleida, 30 de setembre de 2007.
© Albert Balada

Males interpretacions

El diari “El País” publicava aquest dissabte un article interessant que treu de l’error i/o denuncia a més d’un resultat electoral, és a dir denuncia que determinades assignacions no s’ajusten absolutament a la llei, com podria ser el cas de la localitat de Llavorsí a Lleida, tot i que el resultat que figura en la plana web del Ministeri de l’Interior dona el resultat d’acord al que hauria d’haver estat el compliment de l’article 163.d de la Llei orgànica 5/1985, de 19 de juny de Règim Electoral General, que ens diu que “quan en la relació de quocients coincideixin dos corresponent a diferents candidatures, l’escó s’atribuirà , l’escó s’atribuirà a la que major nombre total de vots hagués obtingut. Si hi hagués dues candidatures amb igual nombre total de vots, el primer empat es resoldrà per sorteig i i els successius de forma alternativa”.

La interpretació que cal donar a aquesta part dispositiva de la norma és contràriament al procedir general de resoldre el darrer dels escons per empat, a resoldre d’entrada el primer de manera que si prenem el supòsit de la localitat de Llavorsí, si prenem en consideració el sorteig ja efectuat, que resol l'empat a favor de CiU, l'aplicació d'aquest acte a la disposició normativa, faria que l'estructuració d'escons seguís aquesta lògica:

2 3 6 7

IL-PM 124 62 41,3 31
CiU 124 62 41,3 31

1 4 5

De manera que la distribució dels set escons, d'acord amb aquell article de la Llei, hauria de ser 4 escons per a IL-PM i 3 escons per a CiU, independentment de la discusió i recursos presentats.

Diversitat, el gran error de la gestió.

Llegeixo sorprès, com fruit de les recomanacions de l’anomenada “Comissió de la Diversitat”, pel que sembla un òrgan dins de la cadena pública catalana, que segons diuen té l’objectiu de fer visible en l’emissió l’actual i diversa societat catalana, a més de seguir als espectador recent arribats, TV3 emetrà amb subtítols en castellà i àrab, d’entrada amb dos programes “El cor de la ciutat” i “Karabia”. La notícia la publica el diari El País

No deixo de estar sorprès, perquè ho considero una aposta multicultural trasnotxada, que no contribueix en res, absolutament en res a la integració dels nous vinguts, que hauria de ser aquesta, la integració, una de les fites amb les que contribuís el projecte televisiu nacional a la pau social d’aquest nostre país.

És evident que les comunitats estrangeres, que s’estableixen en aquest país, com en d’altres de la resta del món, constitueixen unes xarxes de suport i relació que en determinen, també, la fortalesa de les seves pròpies existències i el context en el que s’han de desenvolupar els nouvinguts presents i futurs. Durant massa anys hem construït un context social a partir de la tasca d’ONGs més que d’una pròpia línia política oficial, obviada massa vegades durant el segle XX, fent ulls clucs o girant la cara com si el fet, que no el problema no existís.

Fer deixadesa dels valors propis i per tant de la llengua pròpia com de la cooficial, resulta del tot inapropiat, al meu entendre, i en subscric ferventment, ara com abans, el model del que Giovanni Sartori anomena el “pluralisme social”, com a mesura d’integració social, que planteja l Politòleg Italià, és cert, en una societat multiètnica, com les que s’estan configurant, especialment, a Europa.

Voldria apuntar aquí una cita del propi Sartori del seu llibre “Sociedad multiètnica[1]”, quan ens diu: “Pluralisme és, sí, un viure junts en la diferència i amb les diferències; però ho és –insisteixo- si hi ha contrapartida. Entrar en una comunitat pluralista és, a la vegada, un adquirir i un concedir. Els estrangers que no estan disposats a concedir res a canvi d’allò que obtenen, que es proposen pertànyer com “estranys” a la comunitat en la que entren, fins al punt de negar, al menys en part, els principis mateixos, son estrangers que inevitablement susciten reaccions de rebuig, de por i d’hostilitat. El dit anglès que el menjar gratis no existeix. Ha de i pot existir una ciutadania gratuïta, concedida a canvi de res? Des del meu punt de vista, no. El ciutadà “contra”, el contraciutadà és inacceptable”.

Aquest professor emèrit de les Universitats de Florència (Itàlia) i Colúmbia (USA) conclou que el pluralisme mai ha estat un projecte en si mateix, que sorgeix, com ell diu “d’un nebulós i sofert procés històric”, no com a fàbrica de diversitat, no com a creador de diversitat, com ho és el concepte multiculturalista, que fabrica les diversitat i les va visibles, fins i tot les multiplica, com amb aquesta subtitulació que ara s'anuncia, a la que poden seguir d’altres utilitzant les possibilitats que ofereix la nova tecnologia de la comunicació. De fet Sartori ens diu una cosa molt important que val la pena tenir en compte: “el pluralisme treballa sobre cleavages creuats que es neutralitzen i minimitzen entre sí, mentre que el multiculturalisme finisecular es centra en cleavages que, al sumar-se, es reforcen uns als altres”, de manera que mentre el pluralisme ens posa de manifest una societat oberta, el multiculturalismo significa el demembrament d’una comunitat pluralista en subgrups i per tant amb conseqüències històriques greus al meu entendre.

És ben probable que l'instint periodístic, o la necessitat d'aplegar nous i millors share, siguin els inspiradors d'aquesta gran errada. És probable que davant un estudi que digui que les persones d'origen àrab segueixen Al-Jazira, vulguin recuperar aquesta demografia que s'escapa en l'entramat comercial. Poc saben que no és així com s'aconsegueix d'estimular la integración, que no és així com un determinat segment poblacional que en aquest context és vist com una part del mercat (del pastís per a ser exactes) pot optar per assimilar la llengua del país que l'hostatja.

[1] Sartori Giovanni. “La societat multiètnica. Pluralismo, multiculturalismo, estrangers i islàmics” Taurus. Madrid. 2001.

Militància democràtica

El Politòleg Subirats, feia un exercici aquest dissabte en un article seu a El País, titulat: "Pregunts freqüents, respostes dubtoses" a l’entorn de la nova realitat política sorgida a Catalunya a partir de les eleccions municipals, nova realitat en funció d’un resultat nou, no pas perquè defineixi una nova realitat, al contrari, fa constatació del perfil que altres vegades he manifestat en aquest blog, la fórmula de pentapartit, ben diferent a l’existent en la resta de l’Estat, en el que si excloem alguna aproximació, la resta planteja un bipartidisme generalitzable i atès a la dialèctica PP/PSOE, mentre que a Catalunya, salvant el moment històric del pas a l’oposició del partit dominant al llarg dels darrers 23 anys anys, la composició abasta dos partit majoritaris d’espectre oposat i de vegades complementari, del que un n’és una coalició bipartidista: PSC/CiU, dos partits de representació menor i posicionament espectral oposat: ERC/PP i un partit menor que fluctua en les aproximacions als dos mitjans, provenint d’un passat eurocomunista i que representa també una coalició de partits menors: ICV/EUA.

Allò interessant de l’exercici epistolar del professor Subirats, són les reflexions en veu alta que fa directament a “aquells que es dediquen a la política (la major part gent amb ideals i que s’hi dediquen de bona fe)”, de les que en voldria extreure’n alguns fragments del tot interessants en l’àmbit de la Ciència política, a banda que puguin ser-ho també per actors i actrius d’aquesta escenografia diversa.

Ens parla el catedràtic de la manca d’una autèntica dialèctica que no sigui la de la confrontació finisecular que manté PP en front de PSOE i ell ens en fa uns apunts: “…després només falta que els candidats saltin, creuen els passos de zebra, ens expliquen les seves intimitats domèstiques o qualsevol altra ocurrència d’algun il·luminat expert en comunicació”. Fins aquí les referències a com es desenvolupen les campanyes, i al resultat que se n’obté. Però en aquest mateix context de les coses continua parlant i afirma d’una manera categòrica que jo comparteixo: “...Els temes rellevants no emergeixen. De on venim, a on anem, que podem fer junts.....”.

Si us hi fixeu hi comença a haver una connivència entre els experts sobre aquesta qüestió que res té a veure amb el context abstencionista en el que ens movem, o potser sí, però el cert és que el model de militància democràtica comença a perdre aquella matisada força que semblava podia tenir, per això Subirats apostilla: “.Si despullem de valors la democràcia, ens queda el ritus, les promeses soltes d’això o allò, sense una visió de comunitat. I tot això és encara més greu quan som molts els que pensem que sense enfortir els governs locals les coses ens aniran molt pitjor en un futur”.

De fet per tancar els anàlisis després dels processos electorals, sempre surten els il·luminats, amb formació o sense que proposen canvis en el sistema del que sovint ells mateixos han gaudit, sense plantejar-ne una reforma i emmirallant-se en models no especialment representatius com el britànic (on Blair si el sistema fos proporcional ja hauria perdut les eleccions) o el nord-americà (on el model de recompte posa molts dubtes sobre la taula i el model inscripció prèvia al cens exclou una bona part de l’exercit laboral d’aquell país). Imagino que en aquesta tessitura el Politòleg Subirats afirma que “ ...Segurament seria millor un sistema que combinés més personalització de la representació amb mecanisme que asseguressin que la proporcionalitat no es perd”.

De totes maneres el que el Catedràtic de Ciència Política de la UAB ens adverteix és que “ens equivocaríem si fiéssim les possibilitats de modificar aquell rumb, el de la participació afegeixo jo, a un simple canvi estètic en el sistema electoral; caldria doncs recuperar la visió i el conceptes, els valors i els paradigmes, perquè com ell diu i molts hem dit a dia d’avui, “les campanyes electorals poc que ajuden a arreglar les coses”, si no connectem la democràcia representativa amb una democràcia integradora i igualitària on els principis clàssics hi traspuïn.

Crònica electoral LXXII: Ros continua revalidant-se a Lleida.

Portada del diari Segre del diumenge 20 de maig de 2007 , on dibuxa el formatge que es descriu en el reportatge de pag. 3.

A banda de la visita del president a Lleida, la crònica electoral d’aquest diumenge ens deixa per una banda l’estudi electoral que publica el diari Segre i la informació que publica l’amic Lluís Visa, corresponsal de El País a Lleida.

Certament Segre, que publica el reportatge: "El PSC tendeix a l'alça i podria aconseguir fins a 12 edils a la Paeria", posa de manifest una tendència, obvio valorar-ne els resultats, perquè hi ha variables dependents que hi tenen incidència i que les enquestes no contemplen, per raons obvies, de la mateixa manera que resulta impossible de fer una traducció acurada en resultat final en un model proporcional, no passa el mateix en un model majoritari, o tu o jo, com va succeir a franca, on les enquestes van clavar el resultat final, amb una desviació mínima. Serveixen les enquestes per blasmar des d’una perspectiva teòrica i a partir d’una mostra aproximada a l’univers sotmès a estudi quines són les tendències, les perspectives i les perspectives apunten crec en la direcció que Àngel Ros torni a assumir el rol de alcalde de la ciutat de Lleida. Veig, però un cert rigor en el treball de les dades que presenta avui el diari lleidatà, però tot i així, com deia i repeteix constantment Ros, la veritable enquesta, i no és un tòpic és la decisió ciutadana que surti de les urnes el proper dia 27. Fent una petita referència a l’Aplec del Caragol que ha tancat avui les seves portes, he pogut veure com a l’Àngel, a l’alcalde Ros, li deixaven als seus fills per a fer-los fotos amb l’alcalde, feia temps que això no ho veia, no és una variable, però si un ímput.

Visa, que es recupera de la seva lesió al genoll, els anys no perdonen amic Lluís, fa una reflexió en veu alta que tanta i tanta gent de colors ben diferents diu, en una informació interessant que publica en l’edició d’avui del rotatiu El País, i que titula: “ El primer examen del socialista Ros y el último del convergente Gavín “, no cal tirar les campanes al vent, perquè en aquesta societat democràtica que tenim, els accionistes són els ciutadans i ells decideixen, les expectatives i els desitjos abunden la possibilitat que Ros revalidi per segona vegada, però cal ser prudents, no cometre errors i esperar a la decisió de la ciutadania.

Crònica electoral XIV

Recuperant-me encara d’aquesta meva mala salut de ferro, tornant trucades que he trobat enregistrades al contestador de casa, avui m’hauria tocat tertúlia a Segre ràdio, m’ha substituït l’amic i company en Lluís Franco. Avui també he sabut de la “deserció” de la primera linia política de la meva contertuliana, encara que a les files convergents, Marta Alòs, espero que no sigui una víctima, un sacrifici ritual.

A Madrid, s’ha nomenat nou ministre de justícia Mariano Fernandez Bermejo i resulta, paradoxal per no utilitzar una expressió més dura, que el PP el titlli d’ultra, segurament Aznar, reconeguent avui que no era tant llest per saber que no hi havia armes de destrucció massiva, no ho va ser d’ultra, clar, ser ultra és obvi en l’extrema dreta, ser extremadament progressista deu de fer-los por: patètics, de veritat. Per cert demanarà perdò Aznar i/o Rajoy? n'estic convençut que encara pensen que ho hauriem de fer nosaltres pel maltractament que n'hem fet.

De nou em sorpren un article de Joan Subirats a El País, quina cosa que a aquestes alçades em sorprengui quelcom, doncs us el recomano, es titula: "Contra el pesimismo social".

De França estant els meus col.legues del PS m'envien una reflexió de Ségoléne Royal, que alguna vegada jo he fet referint-me precisament al nostre país, però també a la nostra ciutat, una reflexió que evidentment deixa entreveure el perfil del nou paradigma del que algunes vegades n'he parlat. Diu la Royal: " La France dont parle la candidate n’est pas la synthèse impossible de l’Ancien Régime et de la Révolution. Entre le Code noir de Louis XIV, qui codifiait l’esclavage, et la Déclaration des droits de l’homme, les valeurs ne sont pas les mêmes. Et c’est là, pour les socialistes, tout l’enjeu de l’élection présidentielle : construire une République nouvelle, fidèle aux valeurs françaises de liberté, d’égalité et de fraternité. Avec votre voix, j’élèverai la France en construisant une République qui rééquilibrera les droits et les devoirs, une République de la solidarité et de la responsabilité, une République du progrès pour tous et du respect pour chacun, une République de la parole tenue."

Un cert sentit col.lectiu

Llegia, en aquestes interminables hores que em dona la meva lenta recuperació, un article del politòleg, Joan Subirats, Catedràtic de Ciència Política de la UAB a El País, i la darrera de les seves frases m’ha portat a la reflexió que us faig avui, que segurament haureu llegit més d’una i més de dues vegades en aquest blog, aquelles i aquests que us sentiu interessats per les meves reflexions.

Diu Subirats, i cito textualment: “…potser hauríem de començar a pensar que sols, per molt nostres que siguem, no aconseguirem escapolir-nos de les nostres angoixes, si no recuperem un cert sentit col·lectiu de la nostra convivència”.

Aquesta frase, lapidària, diria jo, ens hauria de portar a pensar com l’individualisme, aquella teorització que tant bé feia la nro. 2 del PP per Barcelona, catedràtica de Dret Constitucional per a més senyals, però absolutament ignorant en matèria ideològica, que afirma que la societat vol un retorn al liberalisme conservador, si remarco liberalisme conservador, dos conceptes diferents, de vegades oposats, però com que tothom avui pot fer càtedra, doncs ja veieu….

Si, l’individualisme, el culte a lo material, a la possessió encara que sigui al context de la individualitat en front de la col·lectivitat, de la societat, és aquella que impera, és una de les fites de la globalització liberal enfrontada a l’internacionalisme, a la fraternitat universal i per tant als altres dos principis que deriven, curiosament de les revolucions burgeses, no pas proletàries, la llibertat i la igualtat. Com podem ser lliures i iguals si no aportem una determinada visió del món al nostre entorn, si deixem que el món giri sense que nosaltres hi interferim?

Per això crec que Joan Subirats ha estat encertat en cloure el seu article amb la frase que us he presentat, perquè la identitat es crea a partir de referents que ens fan més iguals a totes i a tots, malgrat diferencies d’estructures que, no ho dubteu, no son absolutament salvables, només cal estar-hi disposats.