Una cita: Jünger Habermas

“La utopia de la societat del treball ja no té poder de convicció, i no només perquè les forces productives hagin perdut la seva innocència o perquè la abolició de la propietat privada dels mitjans de producció per si sola no desemboqui en l’autogestió obrera. Sobre tot, la utopia ha perdut ha perdut el seu punt de contacte amb la realitat: la força del treball abstracte, capaç de construir estructures i de transformar la societat”  [1]

---

[1] Habermas, Jünger. La crisi de l’Estat del Benestar i l’esgotament de les energies utòpiques dins de Ensayos políticos. 1984. Barcelona. Península 1988.  

Dreams on

El somni, com allò utòpic que som incapaços de controlar, perquè el nostre cervell, la nostra capacitat hormonal i neuronal estableixen què, com, amb qui, de què cal somniar, és allò més semblant a la essència de la política. En les darreres dècades, amb l’ascens a la política dels anomenats “gestors de la política”, hem sotmès a l’oblit la noblesa del terme “política”, que ha quedat confós amb la realitat quotidiana de la gestió política, és a dir, la gestió de la “polis” i de les seves realitats i dels seus accidents, de les seves exigències.

Amanir solucions al devenir diari de la ciutat, del país, resulta interessant, i molt, segurament, però que se n’ha fet de la necessitat de construir les societats del futur, d’avançar-nos a la realitat mateixa, a la tossuda realitat, a intentar canviar aquelles coses que no ens agraden, aquelles coses que fan mal a la vista, malgrat siguin comunament acceptades i fins i tot hagin configurat el que la cultura popular considera ja com a fet tradicional.

De la utopia, aquell terme que inventa Tomàs Moro al segle XVI, una s’ha fet realitat, la realitat mateixa dels governs que han esdevingut més administratius que polítics, i per tant, han deixat de requerir aquell reconeixement de la interpretació del conflicte com a fonamental per la determinació d’efectes futurs nous, perquè donem per a bona aquesta realitat, sense plantejar-nos cap altra realitat possible, cap altre futurible. Amb tota probabilitat aquell govern de la república que neix a partir dels neologismes grecs outopia i eutopia, és hores d’ara el que més s’assembla, cinc segles després al que va descriure Moro: i ens val?

Amen, אמן , آمين

L’amic Yuguero, l’Oriol, em repta via meme a plantejar els meus destins turístics d’enguany i voldria, si més no ser una mica original, crec que com molts voldria prendre qualsevol avió i perdre’m en qualsevol de les ciutats de moda, en hotels de confort, però a aquestes alçades de la pel·lícula, si us he de ser sincer, voldria:

• anar amb tots aquells que no poden ni retornar de viatge a la seva terra, aquella d’on van sortir un dia, conscients que potser no hi podrien tornar, perquè son sabedors que mai no podran permetre el luxe ni de considerar-se mileuristes, malgrat els considerin arrabassadors dels serveis socials que haurien de correspondre als indígenes;

Si us he de ser sincer, també, voldria:

• anar amb tots aquells, els que no es poden permetre de veure la televisió per cable i no poden, per tant, ni gaudir del National Geogràfic per a conèixer altres contrades que no siguin les quatre parets de casa seva, el carrer, el cafè i el plus on van a comprar molt de tant en tant;

Si us he de ser sincer, voldria també:

• anar enllà on hi viuen els desfavorits del món en aquest nostre primer món civilitzat, aquella gent que es veuen incapaços de poder sortir de la seva pròpia desgràcia i que viuen submergits en el silenci de la societat nostra que hipòcrita emmudeix.

Tot i així, amic i company Yuguero, crec que la nostra dedicació, la teva, la meva, i la de tant altra gent, conscient i conseqüent amb l’obligació moral de transformar la societat, en la consecució dels drets i deures de ciutadania, haurà de permetre que, algun dia, aquests viatges imaginaris que ara us proposo, siguin, això, imaginaris, perquè la utopia s’hagi fet realitat. Que així sigui.