indestriable voluntat

De vegades hom pot trobar, tot plegat, la poesia en qualsevulla de les coses transcendents o intranscendents de la vida, fins i tot, en l’acció política mateixa hom pot descobrir la poesia que l’instant, el moment, ens ofereix, i comprendre i entendre els missatges ocults o encriptats, o senzillament entendre el que és senzill i mirar veure el sentit de tot plegat, sense confondre la mirada i entendre que, tot plegat, la poesia és calma i serenor, és introspecció i a la vegada expansió de sentiments i sensacions; però essencialment és missatge, única i exclusivament missatge, que hom pot llegir o no llegir, intuir o no intuir, però que en tot cas hi és, en la vida, com en la política; i ens cal llegir poc a poc, resseguint les lletres, les síl·labes i les paraules, els sintagmes i les frases, per entendre-ho tot plegat a través dels paràgrafs de vegades malfiats, de vegades entossudits, de vegades complexes, de vegades….

Potser que aquella adolescència que ens porta a l’edat adulta hagi arribat a la política hores d’ara ja, amb l’exigència social caps aquells que peregrinen des de la seva formació acadèmica amb la llosa d’un transició que ens ha durat molts anys; una transició que ens ha conformat una casta de gent que ens ha construït un país al que han servit onerosament i als que cal agrair aquella herència que ara ens lleguen a les generacions que hereten el futur, un futur complex, un futur en el que, com en tot, ja no hi ha res autènticament de local, no hi ha res autènticament de distint, on l’efecte papallona és absolutament possible a partir de l’indestriable voluntat de cadascú de nosaltres, això sí, en la lectura que en fem de, segurament, tot plegat.

Política

Un any en el que el món elegirà al seu president, al dels Estats Units, que serà nomenat a principis del 2009, aquesta és un procés electoral veritablement important; com expliqueu sinó que el procés d’elecció de delegats, que no és més que això el caucus d’Iowa o les primàries que tindran lloc a New Hampshire, per a les convencions nacionals de dues de les candidatures que poden presentar-se, generin tant d’enrenou?.

El convenciment que les eleccions nord-americanes, amb tota la seva parafernàlia mediàtica però també una mica d’espectacle com tot el que toca el màrqueting, ens són absolutament importants, és una raó obvia. És un fet evident com aquest procés pseudelectoral ens permet de veure en aquest model complex i on no participa pas tota la ciutadania, com tampoc no ho fa en els processos directes d’elecció directa, processos cars, econòmicament parlant, quina podria ser la tendència, quin el reflex ideològic de la ciutadania de la primera potència mundial.

Observar el procés electoral dels nord-americans ens permet de veure quins són els imputs que se’n deriven després de “tot el que passa”; ens permet de veure què, com i qui sufraguen els grups de pressió i d’interès, i ens permetrà de veure, més endavant, després de les nominacions en un procediment electoral on les minories no tenen res a dir, com i quin ha de ser el seu pes polític per a decantar finalment el procés amb els suports finals als candidats cap a la casa blanca.

Perquè desenganyem-nos el sistema no és bipartidista d’inici, però si de principi atenent a un tercer partit els independents, donades les característiques del model de partits i de militància que està a l’ús en els estats units i en tot cas on el tribunal suprem decideix finalment; És una manera d’entendre la democràcia, on per exemple el vot deixa de ser secret al caucus d’Iowa, perquè m’entengueu.

Article enregistrat per a Onda Cero el 07 de gener de 2008.

Instants de contemplació

La mirada serena i clara davant d’una obra d’art, un retrat de la vida a partir dels ulls de l’artista et permet de connectar amb una altra dimensió del ser humà, de percebre aquelles sensacions, aquelles emocions que els creadors ens aporten als espectadors muts que contemplem bocabadats aquelles creacions efímeres, com ho és tot en la vida, però que gaudeixen del valor exacte del moment en el que són contemplades.

Res no té més valor que aquell instant en el que som capaços de percebre la vida com s’escola per les rengles del color i les aigües, les textures, les formes i les essències primàries que ens manen cercar la bellesa i la saviesa a parts iguals.

Si us he de ser sincer aquesta tarda m’ha estat permès per la vida descobrir que de vegades un instant de contemplació pot aportar a la teva vida una eternitat de felicitat i robar del cor les cuites trivials i mundanes per endinsar-me en la recreació dels universos particulars i personals de tots aquells que donen alguna cosa d’ells mateixos pels demés; l’art, com la política, o la civilització mateixa, requereixen d’una visió pausada, etèria, en el context i la interpretació de la transmissió del missatge, com en la recreació de la idea, potser aleshores quan l’harmonia en lo universal esdevingui un fet normal, serà el moment en el que haurem aconseguit la veritable democràcia, mentre, només serem captius de l’esperit del conflicte.

Fràgil miratge...

Una fotografia de Cristina Catarecha

Caminar pels cims de la política se’ns representa com una aventura fàcil, com caminar pels cims de la amor o de la societat, en un moment en que nosaltres, els sers humans abandonem a la seva sort a bona part del nostra intel·lecte consumits en les essències de la nostra pròpia dinàmica, de la nostra pròpia contextualització, tot esperant que sempre puguem avançar en les estructures socials a partir del model piramidal i per tant entenent una certa jerarquització de les nostres estructures de relació.

El món que se sustenti en base a aquestes estructures està condemnat a que aquesta fràgil estructura, mancada del coixí que la faci estable, pugui esdevenir feble en la composició dels materials que la dissenyen, segurament filosofies holístiques que poc tenen en compte altres possibilitats i plantegen estructures tancades, estructures que no poden tenir cap possibilitat de mobilitat, com succeeix en l’estructura estamentària hinduista, per exemple, no tant allunyada dels conceptes occidentals actuals, encara que pugui semblar el contrari.

La lluita en la consecució de variables culturals que dotin als ser humans de nous valors, de noves essències, sustentades, de fet, en els elements clàssics de les cultures, en les anàlisis filosòfiques que s’han anat generant al llarg dels segles, segles d’estudi i evolució, només en el supòsit, deia, en que la filosofia i la política esdevinguin compatibles amb les essències culturals dels sers, serà possible de construir una nova estructura de dimensions i formes diferents, que aposti sense cap altra limitació en els preceptes de la dimensió que ens ha de fer iguals.

Potser...

El paper que la política representa en la vida dels ciutadans, ens dibuixa un model que segurament sorprendria a més d’un o una, si de veritat s’arribés a conèixer el veritable valor de les coses.

És probable que el reconeixement de la gestió de la cosa pública no sigui vist pel conjunt de ciutadans com quelcom de consubstancial a la vida diària, potser perquè el discurs del que es fa o es deixa de fer, ve definit més pel calendari dels moments electorals que per la mateixa dinàmica de les coses.

L’aparició dels moderns mitjans de comunicació desdibuixa el panorama polític clàssic, sens dubte, fins al punt que el debat polític se substreu dels àmbits que li són propis i es trasllada als tabloides o les emissores de ràdio i televisió, de manera que la dialèctica que li és pròpia al debat parlamentari, es desdibuixa habitualment sense que la ciutadania, de vegades, entengui ben be què sobre el que és una o altra posició en un o altre afer.

La manca, per altra banda d’una evolució lògica en la dinàmica política de la societat, que, vulguem-ho o no, té una curta vida democràtica en aquest país i per tant mancada d’una autèntica cultura democràtica, fuig també de les responsabilitats que li haurien de ser pròpies hores d’ara i resta lluny de la implicació eficient i efectiva, de manera que aquí, encara, el concepte de Lobby, de grup de pressió perfectament organitzat, ni que sigui com a defensa dels propis interessos territorials, que tantes vegades s’esgrimeixen respecte de l’acció política, queda lluny encara, i de fet no ha estat interioritzat en l’imaginari col·lectiu; ens queda, vulguem-ho o no, encara una mica de camí per a recórrer.

Aspectes com el model industrial, la definició de l’especialització universitària, les infrastructures, etc., que tenen en una o altra força política un determinat accent, estan mancades d’aquella necessària força civil que aglutini, demandi o reivindiqui aquell paper que a tot cos social li pertoca i això no vol dir, des del meu punt de vista que el model de partits que tenim no sigui el vàlid o que aquest ja hagi caducat, al contrari, posa en evidència que la societat hauria de despertar potser és que el dia a dia ens pesa tant, que encara no ens permet de veure més enllà, potser...

Article radiofònic publicat a Onda Cero en aquesta mateixa data

El diable pot preocupar-se

Avui, després de remenar el cel i la terra, he acabat el dia com l’havia començat, parlant de política, de la política en majúscula, i de les petites polítiques, allò que ens entreteté a tots plegats en les més insignificants de les pràctiques a l’entorn de suposades categories que no són més que pures anècdotes, que no fan més que convertir les autèntiques “façons” polítiques en meres conjectures provincianes. De fet fins i tot polèmiques partidistes esdevenen realitats absolutes en el marc del complex món de les relacions humanes, però si tenim en compte la importància que els ciutadans donen a aquestes polèmiques, potser ens n’adonaríem quin és el resultat de portar el debat i la dialèctica a les files de la comunicació i establir per exemple diàlegs que mai s’haurien produït i que difícilment es reprodueixen lluny de les planes dels diaris, els micròfons de les ràdios o les cameres de la televisió. Certamen el diable te perquè preocupar-se, si comencen a convertir-ho tot en una llegenda urbana, si tot passa de la anècdota a la categoria de les coses, basculant en funció de una altra concepció ideològica. Segurament avui la tertúlia que lidera Santi Roig hagi estat una tertúlia avorrida, on he blasmat que passa, quins són els paràmetres d’un fet que no pot allunyar-se de les valoracions tècniques, com gairebé tot.

Ja tard, un amic, m’ha fet referència al jazz i com acomboia el cor quan el sents i t’arriba als sentits, sense necessitat de traduir les paraules perquè la música esdevé traductora universal de les sensacions que ens acompanyen una veu, un piano, uns teclats, una bateria, un saxo o un baix, tant se val, ser, en definitiva, qui genera la divinitat si a més és capaç de transportar-nos a les immensitats del cel, o tot pensant-hi es recrea en la dimensió humana de les coses i ens les defineix tal i com som capaços d’entendre el que esdevé al nostre rededor.

He trobat aquesta peça, un regal als sentits, si és possible de tancar els ulls per un instant i navegar per les essències neuronals, fins a descobrir-nos a nosaltres mateixos, com éssers evolucionats que cerquem l’harmonia universal, i veiem en tot allò que ens envolta la nostra pròpia divinitat, la corrent, aquella que ens duu a reconèixer-nos com esperits lliures, iguals i fraternals, potser doncs, si fem això, podrem tanmateix reconèixer també en Paris, una ciutat més calenta que freda, malgrat l’hivern, i la veu de la Krall, sigui un plaer dels sentits del que us convido a gaudir, proveu?

Tàctica Sarkozy: Chapeau!

Si us entreteniu en llegir el llibre “L’art de la guerra” de Sun Tzu, la versió original, de fet un manualet petit sobre, això, l’art de la guerra, no aquells manuals que l’interpreten des de la perspectiva del màrqueting agressiu i que serveixen per a que alguns Yuppis formats a les universitats de negocis entrin en empreses públiques i privades com Elefants en les botigues de plats i gots i ho destrossin tot abans dels tres anys que dura un exercici econòmic; si el llegiu, deia, en la seva versió original, us en recomano una, la que va ser publicada per l'editorial Tiempo l’any 1.991, desconec si l’ha reeditada, en una versió de Thomas Cleary; aleshores veureu, com en l’art de la guerra, en aquella visió, la d’aquell general Xinès, sobre la que en realitat són onze comentaris que abasten els principis de la guerra en si mateixa, però també la infiltració en les línies enemigues, el descobriment dels secrets de l’adversari o com canviar el cor de les forces contràries, de fet un manual, si voleu contra la guerra, ens ensenya ja al segle II després de Crist tècniques i tàctiques, potser amarades pel mestre Sun en les filosofies a l’ús i que per tant avança i molt a les tàctiques exclusivament d’atac que usaven exercits contemporanis com ara el Romà, per a posar un exemple europeu,però ens aporta una visió política de les relacions entre persones, entre corporacions, entre ideologies, entre formes i mètodes.

És molt i molt probable que un Politòleg com ara Sarkozy, fill d’immigrant però que ha tingut accés a la formació de la E.N.A. la prestigiosa facultat de Ciència de l’Administració, model enllà on n’hi hagi i a més si destaquem que pel seu orígens personal veu segurament de les fonts del principi del nou liberalisme: “tothom ha de ser capaç de fer l’esforç per a progressar en la mobilitat social i si no ho fa és perquè no vol”, és aleshores molt probable que l’actual president de la República francesa begui dels ensenyaments de Tzu, i hagi entès que desmantellar l’staff polític dels seus adversaris, amen de reconèixer que la classe intel·lectual i política la troba probablement en les files de l’esquerra francesa, li reporta rèdits inestimables. Corre un risc, de fet, en haver nomenat Dominique Strauss-Khan com a candidat i ja electe president del Fons Monetari Internacional, el risc: que aquell que aspirava a l’Elisi, en tingui una plataforma per a retornar-hi en la carrera al 2012, però si seguim els ensenyaments de Sun el més probable és que amb l’atorgament de altes responsabilitats a tota la cúpula del PSF hagi aconseguit, precisament el que el mestre Xinès recomana, haver desmantellat el quadre de comandament de l’adversari o al menys el seu pes polític i haver-lo convertit a les files sarkozyanes o haver-lo silenciat. Chapeau monsieur le President, chapeau!

Una foto d'estudi de DSK com se'l coneix a França al nou president del FMI

Dreams on

El somni, com allò utòpic que som incapaços de controlar, perquè el nostre cervell, la nostra capacitat hormonal i neuronal estableixen què, com, amb qui, de què cal somniar, és allò més semblant a la essència de la política. En les darreres dècades, amb l’ascens a la política dels anomenats “gestors de la política”, hem sotmès a l’oblit la noblesa del terme “política”, que ha quedat confós amb la realitat quotidiana de la gestió política, és a dir, la gestió de la “polis” i de les seves realitats i dels seus accidents, de les seves exigències.

Amanir solucions al devenir diari de la ciutat, del país, resulta interessant, i molt, segurament, però que se n’ha fet de la necessitat de construir les societats del futur, d’avançar-nos a la realitat mateixa, a la tossuda realitat, a intentar canviar aquelles coses que no ens agraden, aquelles coses que fan mal a la vista, malgrat siguin comunament acceptades i fins i tot hagin configurat el que la cultura popular considera ja com a fet tradicional.

De la utopia, aquell terme que inventa Tomàs Moro al segle XVI, una s’ha fet realitat, la realitat mateixa dels governs que han esdevingut més administratius que polítics, i per tant, han deixat de requerir aquell reconeixement de la interpretació del conflicte com a fonamental per la determinació d’efectes futurs nous, perquè donem per a bona aquesta realitat, sense plantejar-nos cap altra realitat possible, cap altre futurible. Amb tota probabilitat aquell govern de la república que neix a partir dels neologismes grecs outopia i eutopia, és hores d’ara el que més s’assembla, cinc segles després al que va descriure Moro: i ens val?