Resulta curiós de veure com l’antiga Europa pugnava per ser capital de l’olimpisme mundial, com si per fer millores en l’entorn ciutadà calguessin de fet unes olimpíades i no fos prou justificació la necessitat de dotar de noves infraestructures a les ciutats.
Chirac, el president francès, recorre als tòpics del menjar britànic, Blair, el premier britànic, critica el chovinisme francès, mentre Madrid, s’ho mira.
Unes elits estranyes, on s’hi encaixen membre de les monarquies encara existents, decideixen, ni París ni Madrid, ja abans New York i Moscou havien quedat fora. Seran els britànics, amfitrions del G-8 els qui organitzaran els Jocs Olímpics del 2012 o més ben dit, que mouran una pasterada de milions de lliures esterlines al voltant d’aquest esdeveniment.
Mentre tant al món, els països africans demanen presència al Consell de Seguretat de l’ONU, aquell organisme que va decidir un dia que no era legítima la Guerra de l’Iraq, però es va fer, o que el territori on ara s’assenta Israel calia que quedés partit en dos estats l’Israelià i el Palestí i no es va fer.
A Escòcia es reuneixen les 8 màximes potències, econòmiques és clar, del món , per gestionar la globalització liberal que ens envolta, ells també fan escoles d’estiu i viatges pagats arreu del món, en les planures alt escoceses, en nom de la democràcia i dels valors que s’hi propugnen.
Ben bé que les podrien organitzar aquestes trobades en mig d’alguna població de l’Àfrica subsahariana, per exemple, i donar el seu cost a la reconstrucció de la regió, ni en mans dels polítics de la zona ni de ONGs, creant organitzacions cooperatives de gestió, però ailàs, que seria d’un món sense desigualtats. Avui ho deia el dibuixant madrileny “El Roto”: “la igualdad sí, però dentro de la clase”.
Demà més.
Demà més.
