Aires nous a un projecte de futur

Amb un nou conseller d'agricultura es corria el risc de descontextualitzar el concepte de a capitalitat agroalimentària de Lleida, un concepte que arrenca fonamentalment del desenvolupament de la idea de l'alcalde Ros en crear el Parc Tecnològic Agroalimentari de Lleida, on també hi participa la Universitat de Lleida i pretèn de ser un punt de referència tant de la indústria com de la investigació, i per descomptat de les noves tecnologies aplicades a aquest sector.

El relleu d'Antoni Siurana per Jordi William Carnes, podia significar un canvi de rumb, però no ha estat així, els aires nous consoliden més si cal aquest projecte, i ha estat amb la primera visita del nou conseller feta precissament a l'ajuntament de Lleida, com es visualitza la bondat del projecte i la consolidació de la tríada Ajuntament/Universitat/Conselleria en el desenvolupament del projecte on la iniciativa i els recursos privats han de ser el darrer dels pilars d'aquesta estructura pública.

Ara fa 1.295 anys

La majoria dels meus amics i col.legues, ha referenciat als seus blogs la "revolta dels clavells" de Portugal, que el 25 d'abril de 1974 tenia lloc. A mi, però malgrat la significació democràtica del fet portuguès, m'interessa recordar com es commemoren 1295 des que un 27 d'abril del 711, les tropes berebers de Tariq Ibn Ziyad i Musa Ibn Nusair, desembarquen a Gibraltar i comencen la conquesta musulmana de la península ibèrica.

Una conquesta, no ho oblidem, que ens va portar a conèixer els antics grecs, de la mà dels estudiosos àrabs, després va venir la foscor de l'edat mitjana, la que alguns tan ensalcen perquè els representa un model imperial a emular.

Aquesta efemèrida serveix per recordar noms com els de Ibn Hazem en poesia, Ibn Khaldun en història, Ibn Rusd (Averroes) en filosofia, Abul Casis en medicina, Ibn Al-Baytar en botànica, Abbas Ibn Firnas en matemàtica, i tants d'altres i jo per la meva part recordo als meus ancestres els Ibn Al Baladi.

Salam alei cum.

A la imatge podeu veure la estàtua dedicada a Ibn Rusd, Averroes (1126-1198) Tot i que fou un important filòsof original, és més conegut pels seus comentaris a l'obra d'Aristòtil, potser per haver estat a través d'ell com va passar l'obra aristotèlica a la cultura de la Europa Occidental. Va arribar a afirmar que "cap dels que han vingut després d'Aristòtil fins als nostres dies, és a dir, durant 1500 anys, ha pogut aportar res digne de ser esmentat a tot allò que ell digué. És quelcom veritablement meravellós que tot això es trobi en un sol home".

26 d'abril, Gràcies Alejo Vidal Cuadras, Catalunya et recordarà!

El Sr. Vidal Cuadras ha aconseguit que la seva afonia crònica planés sobre l'us del català a l'eurocambra i vet aquí que ja podem declarar el dia 26 de'abril "diada de dol nacional", gràcies a ell, a Alejo Vidal Cuadras, el català no podrà ser emprat per a dirigir-se ni per a rebre resposta del Parlament europeu, amb el seu vot en la mesa del Parlament, com a vicepresident que n'és en representació del Partit Popular Europeu.

S'ha cobert de glòria!!!!

Parlar d'immigració sense paternalismes ni embuts: Chapeau!

Ahir assistia a la Conferència que tradicionalment organitza la demarcació de Lleida del Col.legi de Periodistes, que presideix el meu amic Ramon Mesull. El conferenciant, també un amic, l'Àngel Ros, l'alcalde de Lleida. En aquestes conferències que són com una mena de balanç sobre l'estat de la ciutat i algunes apostes de futur se'n dedueix si qui parla sap d'allò que està parlant i no només això, sinó si també s'ho creu, la qual cosa és d'allò més important, el que d'alguna manera venen a referir les editorials dels diaris.

El discurs va transcorrer per diferents inversions, el que s'està desenvolupant, etc., en parlen els rotatius Segre, La Mañana i Bon dia, abastament, però a mi m'interessen dues reflexions importants:

• Encara la qüestió de la immigració com un fet, no com un problema. Como una realitat incontestable i a la que cal tractar com alguna de les variables que incideixen en el disseny de la ciutat present i futura.
• Afronta la qüestió del civisme com un repte a curt i mig termini com un deure de ciutadania, fruit dels drets de que gaudim.

Crec que ens trobem amb un gran estadista que completa les reflexions amb una darrera, la tercera, que reprodueix especialment La Mañana:

• Fa referència a la conciència que hem de tenir de que Catalunya ens necessita, que sense Lleida, Catalunya, seria una franja litoral densament poblada i poca cosa més.

Chapeau!!!

Visions catatòniques

El meu col.lega i amic, en Juanjo Perez, em fa notar el filo-feixisme que traspuen determinats comentaris de gent del PP, aquest, Pedro Schwartz, germà de l'ex presentador de de Canal + i escriptor, no se n'amaga i fins i tot el Rei queda retratat. Com s'assembla tot plegat a l'argumentari i estratègia de la CEDA de 1934-1936!.

Aquest és el text que publicaba l'inclit professor d'economia a la secció d'Opinió de La Vanguardia el 26/04/06 amb el títol: "Federalismo asimétrico"

"No había entendido yo bien el concepto de federalismo asimétrico que defienden los nacionalistas catalanes y vascos y tengo entendido defendía el presidente del Gobierno Zapatero cuando al parecer daba clases de Derecho constitucional en León. ¿Saben ustedes cómo es el juego de “salta cabrillas” o “pídola”? Los niños van saltando sobre el espinazo doblado de sus compañeros y al llegar a la cabeza se agachan a su vez para que sus compañeros les pasen por encima. Así va progresando la fila hasta salirse del patio de juego. Vasconia goza de mayor autonomía que ninguna otra región. Cataluña intenta superarla. Valencia no quiere ser menos que Cataluña. Ahora Andalucía reclama que se la considere también como una nación. Luego vendrá Galicia y a continuación Baleares, Castilla y León, Canarias. Se trata pues es de que, de salto en salto, España deje de existir. Quedo lleno de admiración.

Pascual Maragall, presidente de la Generalidad de Cataluña, ha señalado con acierto que el Estatuto de Autonomía a punto de ser aprobado por las Cortes Generales es un acuerdo entre dos soberanías, la del pueblo español y la del pueblo catalán. Por ese camino Cataluña pronto será un pequeño Estado intervencionista al estilo del de Franco, Imperio incluido. La lista de derechos fundamentales de los catalanes es distinta de la de los españoles. La lengua catalana desplaza la castellana en la enseñanza, en la burocracia, en el comercio, bajo pena de sanciones. Los libros de texto están sometidos a censura previa. El Tribunal Supremo ya no tiene jurisdicción en el Principado. Las autoridades locales se blindan contra las interferencias del gobierno central pero participan de tú a tú en las instituciones del Estado. La Generalidad puede planificar la economía, reducir las horas de apertura del comercio, arbitrar en los conflictos sociales. Los políticos catalanes buscan tener su propia Agencia Tributaria y quedarse con la mitad de los impuestos sobre la renta, sociedades y ventas. Pronto La Vanguardia se redactará en catalán y en inglés.. ¡Bien concebido!

Los nacionalistas vascos no han estado tan listos como los catalanes. Ya gozaban de gran autonomía pero redactaron un proyecto de Estatuto, conocido como “Proyecto Ibarreche”, que fue rechazado por las Cortes por ser patentemente independentista, en vez de disimuladamente, como el catalán. En Cataluña son muchos los que miran a los políticos vascos con cierta condescendencia burlona. Un presidente del Partido Nacionalista Vasco, Arzallus, dijo en cierta ocasión que los terroristas agitaban el árbol y el PNV recogía las nueces. En realidad, las nueces han caído en Cataluña, donde, evitando que el terrorismo se extendiera a sus tierras, están consiguiendo mucho más de un Gobierno socialista acobardado por ETA. ¡Estos Vascos! Ahora que, so capa de un pretendido “proceso de paz”, el Gobierno del Estado parece dispuesto a conceder a ETA, inmediatamente o a plazo, todo cuanto viene pidiendo desde siempre, los jóvenes del partido ilegalizado de Batasuna van y queman el edificio de viviendas en el que se encontraba la ferretería de un concejal de la Unión del Pueblo Navarro; y encima los tesoreros de la Banda siguen enviando cartas de extorsión a empresarios de toda la región. ¡Estos chicos!

Si la Nueva Transición puesta en marcha por los izquierdistas y nacionalistas hubiera tenido como único fin reforzar la Constitución del 78 descentralizando la administración y el gasto público, no se habría planteado tanto conflicto. No, el objetivo nacional catalán es mucho más ambicioso: consiste en sobrepasar a los vascos en nacionalismo. ¿Que Eukalherría quiere extenderse por fas o por nefas a Navarra y las dos provincias francesas de Iparralde? Pues Cataluña también al Reino de Valencia, a Mallorca, Menorca, Ibiza, e incluso el Rosellón y la Cerdaña. ¿Qué en Vasconia se mira mal a Unamuno, Pío Baroja y Julio Caro Baroja, por españolistas? Pues en Cataluña también a Cambó, Eugenio d’Ors y Josep Pla, por franquistas.
Creo que el ejemplo debería cundir. Si los barceloneses fueron derrotados por Felipe V en 1711, los comuneros lo fueron por Carlos I en Villalar. Una Andalucía “realidad nacional” debería reconvertirse en Al Andalus redivivo. ¿No están los musulmanes reconquistando Granada, con ayuda del dinero que Arabia Saudita regala a cada nuevo converso del Albaicín? Después de todo, la Generalidad de Cataluña gasta cuantiosas sumas de dinero para comprar voluntades en Valencia y Baleares. Y ¿qué es eso de que Asturias sea independiente de Castilla, cuando la Reconquista frente a los musulmanes la comenzó Pelayo en Covadonga? Tampoco Galicia puede consentir que Rodríguez Ibarra, el presidente de Extremadura, se haya atrevido a tildar de mera “fabla” el idioma gallego que se habla en el norte de Cáceres: insultos más livianos se han considerado casus belli.

Así pronto aparecerán en España, diecisiete naciones de taifas, empeñadas en la Alianza de las Civilizaciones y sobrevoladas por Su Majestad el Rey, convertido en un ectoplasma republicano."

Us recomano que li envieu mails, per treure'l del seu error, del seu desconeixement de la realitat històrica d'aquest país: Espanya, i evidentment de les realitats nacionals que s'hi eixopluguen, al seu correu electrònic que gentilment ens facilita al peu de l'article pedro@schwartzmadrid.com

Els Independents a les llistes electorals i en la gestió

La publicació en el diari La Mañana de diumenge 23 d'abril, diada de Sant Jordi, d'una carta crítica amb la incorporació d'independentes a les llistes electorals i en concret a les del PSC a la ciutat de Lleida em provoca questa meva meva reflexió sobre la qüestió dels independents a les llistes electorals, alhora que sobre la incorporació independents a les tasques de gestió i assessorament. Tot i que puc estar d'acord en algunes de les consideracions, cal analitzar detingudament la dinàmica i intento fer-ho mitjançant aquest article.

Carta oberta a Daniel D. Ortín

Els Independents

Per Albert Balada, Secretari d’Organització del PSC ciutat de Lleida i Politòleg





La independència no ha estat mai una qüestió real, quan algú entra a formar part d’una llista electoral, malgrat tot, assumeix els postulats i premisses ideològiques del grup al que s’integra i al que en definitiva dona el seu recolzament. De fet aquesta fórmula és pròpia, substancialment dels partits d’esquerres, que aglutinen al seu entorn bon nombre de simpaties que no arriben a concretar-se en el conegut model de militància clàssica, mentre que aquesta és més obvia en els grups de la centre dreta.

Dit això, la discussió sobre l’accés a un grup polític determinat sempre ha estat a partir de dues dinàmiques ben predeterminades, per una banda el que es coneix com l’accés “per dalt” en una terminologia col·loquial, quan és a partir de pactes o concertes que les aportacions personals o de grup poden ser fetes a tot grup polític en accedir-hi concertada o individualment, o com ha estat sempre, “per baix”, a partir de la que es considera com a militància política discreta o de base.

Com ja han insistit al llarg de tota la darrera meitat del segle XX diferents especialistes en l’àmbit de la ciència política i de la sociologia electoral en particular, els models de partits dits continentals, es troben en un procés de transformació radical, no tan per la tecnocratització de les estructures, com per l’adequació als sistemes d’accés i a la funcionalitat pròpia d’aquests instruments democràtics i alhora constitucionals de la gestió política.

És cert, com diuen els professors Angelo Panebianco i Otto Kirchheimer, per citar-ne dos, que la tendència natural dels partits polítics és la de l’abandó de la classe dominant a representar per endinsar-se en la representació global de tot l’espectre social, l’anomenat partit-escombra de Kirchheimer per una banda, i per l’altra la clara tendència a la definició de Panebianco de partit professional-electoral amb dèbils lligams organitzatius i forta presència institucional.

Cert és també que aquesta tendència pot portar a l’enfrontament intern i a la incomprensió de la militància tradicional cap a aquestes noves incorporacions que poden ser vistes com a arribistes i també com a autèntics grups d’interès, quelcom que ja ha estat definit també pels estudiosos de la matèria. És aquí on el punt d’orgull identitari es fa necessari, per a poder identificar a aquells o aquelles que mancats de l’esperit gregari aposten per una percepció d’interessos individuals i mai col·lectius, inadmissible en determinats postulats ideològics; l’expectació amatent és important, la vigilància i la ortodòxia, com ho és també, en aquest cas i en tot cas sempre, el debat a que això hauria de portar en els òrgans dels partits.

Si no és en aquestes circumstàncies la discussió és estèril, perquè la exigència a tots aquells o aquelles “independents” que s’incorporen a un projecte, ha de ser sense cap mena de dubte la lleialtat, la fidelitat a un projecte com també a un lideratge necessari, i òbviament en tots els casos evidenciar una militància activa i activista que ha de ser exigible sense cap mena de dubte a tothom que sustenta d’una o altra manera un determinat paradigma ideològic, en definitiva una determinada visió de la realitat que ens envolta, sigui quin sigui el seu posicionament en la estructura global del grup.

CRISI

La nit es tancava amb la notícia de la "crisi" de govern en el de la Generalitat, una crisi anunciada i que no va poder ser feta en el seu moment per les tensions obvies d’un govern en coalició quelcom novedós en la política catalana.

Sense filtracions, com ha de ser, i prèvia consulta i suport, com també ha de ser, presidència anuncia la remodelació amb noms a rellevar que ja van sortir quan els estirabots de la tardor del 2005, de fet quan realment tocava als dos anys de legislatura.

El pes important dels relleus se l’emporta el PSC amb Siurana, Mieras i Rañé, després va ERC amb Solà i Carretero i després ICV amb Milà. Sorpresa cap, son les conselleries de molt projecció mediàtica, tant o més que ho pugui ser la política territorial i obres públiques.

Les “crisi” polítiques, enteses com a necessitat de canvi i remodelació per poder endegar noves fites i nous reptes, ja es va instituir en el model parlamentari nord-americà on hi ha renovació parcial del seus legisladors cada dos anys, perquè, segons els pares del constitucionalisme dels USA, la societat es canviant i els canvis, ja entenien aleshores, parlem de finals del segle XVIII, com a ràpids i on l’administració, en aquell cas la legislativa havia de respondre a aquells canvis.

La Ciència de l’administració moderna i el reforç del paper dels executius en el desenvolupament reglamentari, però també alhora en el lideratge legislatiu, no ha establert, per raons obvies un model de renovació, però la praxis, la fulla de ruta del model dels executius fa que sigui saludable l’establiment del que ja s’ha donat per anomenar sota l’eufemisme “crisi”.

Saludar als Consellers sortints, amb qui m’uneix una relació personal amb alguns d’ells, i desitjar sort als nous Consellers, que tenen un marcat perfil tècnic, que és el que cal en aquests àmbits, especialistes que puguin desenvolupar la seva pròpia concepció de la matèria que se’ls dona a gestionar. En tot cas, vull veure, a més d'aquesta tecnificació un relleu generacional que es visualitza.

El que plana en l'ambient

Em vaig fer el solemne propòsit de mantenir el descans i el "reset" com havia comunicat als meus amics, perquè el nostre cervell és com una màquina que de tant en tant ho necessita.

L'aire fresc, la solitud, caminar i compartir estones amb la meva dona i el meu fill han estat el premi d'aquestes mini vacances.

Tornes, i veus com quelcom no pas bo plana en l'ambient, augmenta el preu del "brent", l'autoritat nacional palestina ha cercat un nou finançament i la premsa nordamericana anuncia un nou conflicte possible amb l'Iran a rel de la seva cursa nuclear.

Ja vaig escriure fa temps a Le Monde Diplomatique alguna cosa sobre la teoria nord americana, més concretament neo-con de la "guerra perpètua" i sembla que els fets ratifiquen aquesta hipòtesi, potser si que té raó el diputat Pedret quan refereix als republicans dels EEUU com un partit malalt!

Bona Pàsqua

Amigues i amigs que llegiu aquest blog. Us desitjo bona pàsqua i rependrem els pots després d'aquestes mini vacances.

Sobre el litigi del diocesà

Em sembla absolutament acurada la recent determinació o dictàmen de la Conselleria de Cultura de la Generalitat, fet públic per la consellera Mieras, és quelcom que jo ja havia dit anteriorment, ho podeu veure en el meu post: "Compartir a banda de greuges".

El meu amic Xavier Sàez, adversari polític però, diu en la seva weblog que troba en falta la referència a la propietat de les obres, i voldria aquí fer tres reflexions, obvies, però que cal fer, no només a ell, sinó a sensu intern i urbe et orbe:


a) la propietat està clara, és de l'Església Catòlica Apostòlica Romana (que és única)

b) aquesta té moltes sucursals o delegacions, com bé se sap, i els bisbats no són més que aquestes sucursals o delegacions, una altra cosa és marejar la perdiu.

c) la legislació vigent: Constitució, reconeix els acords amb l'església católica i els concordats, així és diuen els tractats de dret internacional subscrits en l'Estat Espanyol i l'Església de Roma, el dret especial a dirimir les qüestions que els són própies pel dret que els és propi, el canònic, és el que s'anomena jurisdiccions especials (recordeu que amb el franquisme n'hi havia vàries).

Ciutadania 1 - Villepin 0

Els estudiants, els treballadors, els sindicats i bona part de la classe política, és a dir l'immensa majoria dels ciutadans i ciutadanes de França han guanyat el "tour de force" que mantenien amb el govern sobre el CPE (contrat de premier emploi).

Chirac que el va signar però no el va deixar entrar en vigor, ha vist com la qüestió se'ls havia tornat molt en contra i finalment el primer ministre Dominique Villepin s'ha vist forçat a retrocedir.

Una gran victòria sobre la dreta, que se suma aquest cop a la que ja ha rebut Berlusconi a Itàlia. Esperem que al 2007 any d'eleccions a França, el clamor del carrer ajudi també a l'esquerra a tornar a la pal.lestra europea.

A la foto un Villepin amb cara de circumstàncies, a l'enllaç la informació que publica el digital de El País.

PRODI FA FORA BERLUSCONI!

M’he resistit a publicar cap post sobre Itàlia, mentre el recompte del vot no estés tancat, en un procés complex, l’italià, que preveu dos dies de votacions i una proporció d’escons de reserva als emigrants que pot fer decantar un resultat, com així ha estat.

No puc per més que sentir la satisfacció de veure caure del govern a l’ultra liberal quasi feixista Sílvio Berlusconi, en guanyar Romano Prodi tant al Congrés com al Senat, el que per altra banda obre la via per a que el sr. Berlusconi pugui afrontar les causes pendents amb la justícia, entre altres a Espanya.

La racionalitat s’ha imposat, però també és clara la divisió dels italians, que lluny queden els governs de concentració que van portar a Itàlia a la prosperitat. Ara toca endegar una nova forma de govern, responsable, com ho anunciava Prodi, als qui avalen la seva gestió en la Unió Europea i el seu prestigi a la Universitat de Bologna.

Força Prodi!!!

Clicant sobre de les paraules Congrés i Senat hi teniu l’enllaç amb els resultats que ofereix el ministeri de l’interior italià.

El record de la segona República als mitjans

Els mitjans de comunicació, han programat aquest cap de setmana uns articles sobre la segona república, des de perspectives diferents i complementàries. En destacado tres que m'han semblat molt interessants, com ara el suplement "Babèlia" que edita el rotatiu "El País", o com també el setmanari "Presència" o la revista d'història "Avenç" i avui el diari "Bon dia" em publica la meva reflexio sobre "La segona República i el canvi d'elits".

Vull fer tanmateix aquí un record al meu avi, republicà convençut, activista, exiliat i represaliat, Isidre Balada.

A la espera de la reacció dels "coglioni" italians

Contra aquell a qui a Nàpols vitorejaven amb crits de "Duce, Duce", que recorden temps de camises negres, Italia ens dirà si els "coglioni" (gilipolles) com va titllar el primer ministre sortint, Silvio Berlusconi, a la gent d'esquerres, seran capaços i capaces d'aupar a la victòria al professor Romano Prodi,representant de la coalició de centre esquerra l'ulivo.

Creuem els dits i desitgem-li sort a "il professore" en la lluita electoral de l'unione contra la casa delle libertà de "il cavalliere" !!!

A la foto Romano Prodi

Politòlegs al poder! Felicitats Cabrera!

El títol d'aquest post pot semblar una broma, però serveix per cel.lebrar el nomenament de la politòloga Mercedes Cabrera, Doctora en Ciencies Polítiques i Sociologia per la Complutense de Madrid, com a nova ministra d'educació.

Enhorabona a ella i per descomptat a la professió de la que m'honoro en formar-ne part.

A la foto Mercedes Cabrera Calvo-Sotelo, Doctora en CC Polítiques i Sociologia i Catedràtica d'Història del Pensament i de les idees a la U. Complutense de Madrid

Good Bye, Bono! Hello Alonso, hello Rubalcaba!

Escrit així, en anglès, pot semblar que m'estic referint a un concert del líder dels U2, o al campió de fòrmula 1, però em refereixo al ja mític ministre de defensa, José Bono, que deixa el seu ministeri, això sí quixot, ell, blandint el seu espanyolisme caspós i del que només lamenta el seu canvi el PP i també faix referència al nou ministre, a José Antonio Alonso, l'antic d'interior que assumeix la vacant de defensa.

També cal desitjar sort a Perez Rubalcaba que assumeix la vacant que deixa Alonso a interior i la tasca que li correspon en la gestió de l'actual situació.

Good bye, Bono! Hello Alonso, Hello Rubalcaba!



A la foto Alfredo Pérez Rubalcaba, Doctor en Química i polític veterà

La II República i el canvi de les elits

La II república espanyola, com també la fugaç I república catalana, representaven un canvi de paradigma en el context social espanyol, alguna cosa més que l’aventura democràtica i una gestió més o menys encertada de la res pública, representaven un canvi o al menys un intent, en la configuració de les elits, qüestió aquesta que difícilment es produïa en el context comparat en aquelles dates si no es donava mitjançant processos revolucionaris.

Pot resultar anecdòtic llegir textos com els de Pío Moa o les reflexions de Salvador Parrado als seus manuals, en afirmar la deslegitimitat de l’administració republicana, com si la cessió de poder per part de la monarquia en reconèixer la victòria del model republicà per via indirecta a través de les eleccions municipals de 1931 no legitimés per si sola l’adveniment de la República i amb les posteriors eleccions legislatives, però el més greu és com representa que encara hi ha qui no ha entès com el producte polític que hereten els ciutadans i ciutadanes espanyols d’avui és el fruit d’aquella primera experiència de llibertat, amb els seus errors i els seus encerts.

És molt interessant l’article publicat pel catedràtic Manuel Ramírez al diari El País recentment, sobre el model de partits republicà que pot explicar en certa manera el tensionament de la escassa però absolutament intensa vida política republicana, i de fet si fem un exercici de comparació veurem com les diferencies respecte del procés de transició democràtica post-franquista a Espanya, difereix en poc al que succeí en els que haurien d’haver estat els primers anys del model republicà frustrat per un cop d’Estat que se sustenta en un seguit de factors endògens.

Si ens situem doncs a partir de 1976 amb les pre-constitucionals lleis per a la reforma política i la d’associacions polítiques, podem observar com hi ha un pluripartidisme extrem, atomitzat, ideologitzat, que amb el pas del temps ha anat concentrant-se fins a determinar un model més cohesionat i menys atomista de la vida política parlamentaritzada. Aquest model coincideix amb el dels primers anys de la II República, que molts investigadors defineixen com una sopa de sigles, que el temps de fet no va permetre de refredar i resituar en el context harmònic en el que hauria derivat. Altres qüestions, com ara la manca d’una estructura moderna dels partits o el propi model dels mateixos, defineix, per alguns, una de les causes de la deriva parlamentària, mentre que per a mi són qüestions menors.

L’adveniment de la democràcia republicana, els seus valors, les seves afectacions, reivindicaven un nou model d’elits, les noves elits republicanes que haurien d’assumir la modernització d’un país amb un retard considerable en les seves estructures orgàniques, perquè no hi havia hagut prou temps en el disseny d’aquest perfil nou i es produïa una transferència en la gestió de les opinions, primer, i de la cosa pública després que pretenia un descabalcament il•legítim a ulls de les élites tradicionals en favor d’aquells que no gaudien de la pràctica històrica que els hauria de legitimar, a més de sustentar-se en uns valors contraposats als caducs valors sustentats per les elits tradicionals, que, tot i així, també tindrien la seva representació parlamentària.

Com en el cas del procés evolutiu imprescindible per a la consolidació del model propi de partits que la realitat comparada ens demostra com inevitable per a l’establiment de lideratges i preferències, també en el cas de la construcció de les noves xarxes de les élites, el model necessitava d’un procés de transformació que hauria d’establir-se en un termini no especialment curt en la direcció dels afers polítics, econòmics i socials, perquè d’altra banda podria semblar com les institucions polítiques de la República podrien haver estat creacions empíriques marcades per les diverses vicissituds de la historia republicana espanyola.

Val a dir que en la configuració de les noves elits polítiques hi ha al menys dos factors significatius que valdria la pena de tenir en compte. Per una banda la nòmina d’intel•lectuals que queden afectes a la construcció d’aquest nou corpus institucional, molt superior a la que mai havia pogut i volgut participar en el desenvolupament del país i per altra banda la dona, com una variable molt important, com mai ho havia estat, en aquesta vertebració social en reconeixement del seu “sensus” polític, alguna cosa més que el dret de sufragi que consagraria l’article 34 de la constitució republicana: el procés d’igualtat de gèneres basat en els models alemany i francès. Uns i altres, intel•lectuals i dones, enfrontats amb els conceptes i els criteris de les élites tradicionals a les que passaven a substituir.

En definitiva, la configuració de les elits a la II República va estar una aventura social, un laboratori on l’experiment sociològic no va aconseguir de fer realitat les hipòtesis arbitrades, i és ara, quan ja passats 75 anys, no només el record i l’aniversari, sinó també la realitat mateixa ens descobreixen com els nostres avenços potser hereus, més que testimoni, d’aquelles élits.

No era Torres, era Morera, demano perdó.

M'ho fa fet veure el meu amic Ignasi Calvo, amb la pressa per fer el post del meu difunt amic en Josep Maria Alba, vaig atribuir erròniament el sonet "Lo campanar de Lleida", original de Magí Morera, a Màrius Torres.

Demano humilment perdó per aquesta errada inacceptable i agraeixo a Ignasi el recordatori, i com no, que sigui un habitual del meu blog: gràcies i us deixo aquest poema tan significat.


Lo Campanar de Lleida de Magí Morera (1853-1927)

"A dalt de la muntanya que domina
com miranda els bells termes lleidatans,
s'enlaira un campanar fet per gegants
o per homes de raça gegantina.

Quan guaita cap avall, l'aigua veïna
del riu li dóna espill i l'horta encants;
i guaitant cap amunt, toca amb les mans
i conversa amb la lluna i la boirina.

Pugem-hi, doncs... L'escala cargolada
que als ulls dóna mareig i al cor neguit,
sembla que estigui des del cel penjada.

I amunt, amunt, ¡ja ets dalt! Ara, esperit,
si et sents d'àliga el cor, ¡pren revolada,
que ja ets a mig camí de l'infinit!"

El Morera, breu remembrança d'un museu i la seva col.lecció

Una de les coses que més m'apassiona de la política cultura actual, és, des de fa temps, el Museu Morera, l'autèntic Museu d'art modern i contemporani de Lleida, i el seu director, l'amic Jesús Navarro, ho sap, com pateixo perquè crec que nosaltres, la generació que ara som en política tenim un deute amb aquest patrimoni: dotar-lo d'una seu permanent.

Avui hem aprovat al Consell de l'IMAC la ubicació del, diem-ne magatzem, en les antigues instal.lacions del diocesà, sembla que tant la directora com la pròpia església, propietària s'hi han avingut i de fet, mitja hora després de donar-hi el vist i plau, el president de l'Institut i el Bisbe de Lleida signaven l'acord. Un petit pas que honora el fons, o al menys el respecta, cosa que és dificilment assumible en la seva dilatada història de més de 80 anys.

Em sentia orgullós, malgrat no es té mai la delicadessa de convidar als Consellers a estar en la zona noble de la presentació i hem de restar entre el públic, la qual cosa tampoc és un greuje, per altra banda; Em sentia orgullós, deia, aquesta tarda, quan en la presentació de les "Darreres adquisicions", no s'hi han matat amb el títol de la mostra, es feia un recorregut per l'important fons de que s'ha dotat en els darrers anys el Museu, uns anys en els que des de 1999 n'he format part del seu Patront i des de 2005 del de l'IMAC, que és qui el gestiona.

Per fí veure el llegat de Garcia Lamolla, que completa el dipósit que ja es té dels seus companys de viatge: Cristòfol, Crous i Viola, el que fa que sigui una de les col.leccions més complertes d'aquella época, amb obres de distints autors que han anat configurant la política d'adquisicions de la direcció del museu, ha estat un delí per la meva part i així ho deia al Sr. Nadal Gaya, amb qui m'uneix una sincera amistat i apreci.

M'agradaria que ben aviat es pogués veure la nova seu, no la provisional, la definitiva aquella que hauria d'haver obert fa ja molt de temps i no vull pas fer greuges amb això a ningú, però tant reivindicació respecte del Diocesà, i el Morera, què?!

Federalisme: 25 reflexions

Avui, convidat pel meu amic Rafa Criado, he anat a la presentació d'un llibre editat per la Fundació Catalunya Segle XXI. Una presentació més benintencionada que altra cosa, de la mà de la diputada Carme Valls-Llobet i de l'ex-regidora de Barcelona Teresa Sandoval.

Dic benintencionada, perquè sustreure de l'àmbit de la Ciència Política el discurs politològic, és quelcom que seria inadmissible en disciplines com ara el Dret o la Medecina, però , ailàs, en aquest àmbit tothom pot serne docte i criticar el cientifisme universitari.

La típica i tópica confusió de lo polític amb la política.

Tot i així, us he de dir que es tracta d'un excelent llibre que va veure la llum en la tardor de 2005 i que té per títol "Hacia una España plural, social y Federal, 25 reflexiones", on hi veiem noms de politòlegs, sociòlegs, constitucionalistes, etc. Noms com ara: Joan Subirats, Eliseo Aja, Ramón Maiz, Javier Perez Royo, Jordi Sànchez , fins a un total de 25 que reflexionen a l'entorn del fet federal.

Em quedo amb una petita reflexió d'Eliseo Aja, a qui vaig tenir de professor de Dret Polític en cursar els meus estudis de Dret a l'encara Estudi General de Lleida, que presenta un article que titula "la reforma constitucional del Senado clave del futuro autonómico" i que ens diu:

"...en sus funciones es una cámara muy débil que no participa en la investidura ni en el cese del gobierno y en la legislación esta totalmente subordinada al Congreso."

Us recomano vivament la lectura d'aquest i de tots els articles, on també hi escriuen Miquel Iceta i Pasqual Maragall; jo, com Aja, crec que encara manquen moltes coses per fer en l'actual marc constitucional, reformes necessàries, que de vegades poden arbitrar-se mitjançant lleis orgàniques, com ara la reforma del Senat, al meu entendre, però resultant-me evident, que el model espanyol és absolutament federal, utilitzem la terminologia que utilitzem i és així com l'actual procés de reformes estatutàries només fa que refrendar el procés de consolidació d'aquest model que van definir els pares de la Constitució de 1978, un model federatiu progressiu.

La intel.ligència fracassada

Avui he sentit comentaris, aquells que per a un politòleg són absolutament un contrasentit politològic, per utilitzar hipòtesi falsables i per tant necessàriament inacceptables, i que sorprenen per la formació de qui emet aquestes hipòtesi, com per exemple, és aquella que obria portada a "El Mundo", així ens ho deia Mònica Tarribas a "La nit al Dia" de TV3, en parlar-nos de les portades de l'endemà, portada que pel que sembla després va ser retirada i consta com entrevista que és feta per l'agència EFE; davant de situacions similars, que acostumen a donar-se sovint darrerament en el món de la política real, us recomano un llibre del filòsof José Antonio Marina, amb el títol "La inteligencia fracasada. Teoria y práctica de la estupidez" (en castellà).

És aquest llibre el que ens serveix també per aplicar, en aquell apartat que fa referència a les anotacions que sobre "El Príncep" de Nicolàs de Maquiavel va fer Napoleó Bonaparte, a tot allò que ha endevingut a la controvertida Marbella, des de l'any 1996, en que comencen les accions de Jesús Gil (en els inicis dels governs d'Aznar), fins avui, en que ha tingut que ser el govern de José Luís Rodríguez Zapatero quí, a ral de la intervenció judicial, fes disolució de la municipalitat.

Respectem l'Estatut, sisplau...

Ja se sap que les comptesses electorals acostumen a fer sortir el pitjor de les èlites polítiques i ara sembla que es vulgui establir un procés preelectoral.

L'Estatut, ho deia avui un nen des del Parlament de Catalunya, és la Llei de Lleis, o al menys hauria de ser-ho, i no ho sembla pas gaire. La nostra constitució interna com va dir Rovira i Virgili l'any 32, que pot ser més o menys complerta, però que cada cop és millor i sigui quina sigui la postura que s'aconselli als electors el proper mes de Juny, crec que no s'està enfocant amb l'opció de respecte que el document es mereix.

Fins i tot apunto a dir que hi hauria d'haver un pacte entre partits i per tant entre cavallers, encara que sembli una expressió sexista que abordés la qüestió del Referèndum des d'una perspectiva més seriosa i no pas des d'una perspectiva de normalitat electoral, perquè no ho és, i fixeu-xe això que el text encara no ha sortir del seu tràmit del Senat, no ha ni sortit del Congrés cap al Parlament de Catalunya i ja ens l'estem venent.

Sisplau...,

"Corrupció a Miami "a la espanyola

L'assumpte de Marbella porta cua, només un jove jutge ha estat capaç d'abordar el que no s'havia fet fins ara, i com es veu no hi ha un pam de net. El que era evident per a tothom i d'allò que fins i tot la premsa en feia mofa, ara resulta que es veritat i que aquelles i aquelles qui eren açot de corruptes han vist que era fàcil i també si han tornat.

Aquest cas, que portarà a l'aplicació de diverses lleis: LOREG, LBRL, etc., en aplicació d'una situació prevista en la legislació vigent, tot i que no desitjable, deixarà un municipi en Stand By per culpa del maleït diner, i el que encara és pitjor, és com pot afectar això a la malmesa concepció que se'n té de la classe política, en quina ratio es pot situar hores d'ara, tot i que no he vist una gran quantitat de manifestants reivindicant les mans netes en aquest municipi.

Quin serà el pensament del ciutadà de peu: No n'hi ha un pam de net! i això serà cert si no hi ha càstigs exemplars en aquest i d'altres casos i cal, a més que s'estiri del fil fins enllà on calgui.