dijous, 9 de febrer de 2006

El Diocesà: compartir a banda de greuges





Resulta rentable electoralment, a ben segur, sortir estripant-se les vestidures i amb arguments com l’espoli, i els greuges, no ho poso en dubte, però hi ha raons que no queden sota una comprensió raonada, malgrat tot.

La proposta que es planteja des de la Conselleria de Cultura aposta per una entesa cordial entre dues zones, em resisteixo a establir fronteres, que han perviscut des d’una perspectiva sociològica en un nínxols de registres i variables compartides, dels quals els que ens resulten més evidents: la llengua i la cultura, són elements visibles i inalterables, però n’hi ha d’altres, com ara l’aprofitament de serveis per la proximitat i fins i tot les relacions patrimonials entre pobles fronteres, que tampoc resten lluny de la realitat, per acceptar el raonament que hi ha una relació intima en molts territoris de la mal anomenada franja.

La proposta, que també subscriu l’alcalde Ros no es agosarada, i per altra banda planteja en un museu, que tot just veu la llum, no ens enganyem, l’aprofitament de les circumstàncies, per anar més enllà i poder establir una xarxa museística que pugui abastar a una major densitat demogràfica i possibiliti, tanmateix que el nombre de visitants pugui assolir unes dimensions més grans, mantenint criteris d’unitat de col•lecció.

Ara bé, he de dir que el conflicte creat, no ho oblidem, ho és en el sí de l’Església catòlica, i que en el seu moment hauran d’entrar a solucionar les administracions, plantejant-se encara la enfarfegadora i lenta via de l’administració especial episcopal, reconeguda en l’àmbit que li és propi en funció dels acords i concordats, del que alguns juristes se’n plantegen la constitucionalitat però malgrat tot en vigor, que entrarà a definir com a cosa jutjada allò que encara no ho està en l’àmbit canònic, no ho oblidem, per donar pas en el seu moment al que s’estableix en l’àmbit del dret administratiu.

Una pregunta em plantejo, si més no, a banda de la raonabilitat de la proposta administrativa de la creació d’un macro-museu amb més d’una seu i amb les subseus corresponents, si s’escau, és com l’institució eclesial ha gaudit del beneplàcit d’una administració, que dota a unes obres que continuen en la seva propietat, de l’església, d’un instrument museístic per a mostrar allò que continua essent privat, i per tant dotem d’instruments públics a allò que no ho és?

És evident que l’actual administració de la Generalitat hereta el tema i que aquesta pregunta que ara llenço ens ha de plantejar la gestió anterior de tot aquest enrenou que enfronta, o intenta enfrontar, no ho oblidem, comunitats territorials “germanes”, que no entenen pas massa que pugui ser considerada subseu una església, com la de Sant Llorenç, activa, i on algunes de les peces estan sotmeses a culte.

Algú hauria de recordar com la casualitat va portar que el bisbat de Roda acabés a la ciutat de Lleida, el que ens hauria d’aportar més elements de reflexió al meu entendre a la realitat comuna dels territoris, com també s’hauria de recordar a qui ara, en l’oposició parlamentària, s’erigeix en el protector i l’impulsor de la premissa espoliatòria, quan en 10 anys no van fer cap previsió en aquest sentit, ni tan sols la previsió d’una mera transferència, no ja de la possessió de les obres, que també, com de la propietat, en justa compensació a l’esforç públic, important, de totes les administracions implicades.

L’acord polític és inviable si es plantegen els termes des d’un perspectiva unidimensional de les coses a banda i banda del “conflicte”, però és obvi que si els gestors polítics atenen a les premisses bàsiques de tota acció en política: eficàcia i eficiència de l’administració i s’analitza tot a partir de directrius objectives, deixant de banda els greuges, s’obre la possibilitat d’un instrument molt important en un model operatiu de dinamització dels dos territoris, a partir d’un fet potencial: la protecció de l’art antic sota els criteris museològics i museogràfics adequats, com també polítics.
Clicant al titular enllaceu amb l'article publicat a "La Mañana" de Lleida.