diumenge, 10 de desembre de 2006

Quina pena, Pinochet és mort!


No, no hem de tenir pena pel Dictador, de la representació del mal a la República xilena, hem de tenir pena dels milers de morts, dels milers de desapareguts, per un únic delicte comés, el delicte d’opinió.

La vida li ha estat gratificant, ha pogut morir al llit, als 91 anys, enlloc de fer-ho a la presó després de respondre dels seus crims, quina pena. La família del dictador plora un cadàver, quan hi ha tantes famílies que ni tan sols ho poden fer, mentre el botxí ha mort al llit.

Tot i així seran lícites les mostres d’alegria, si n’hi ha, perquè el ciutadans són més civilitzats de vegades que el poder en saber que la terra colgarà per fi al responsable de la ignomínia. Que ho farà que els dictadors tenen tan feliç final i difícilment paguen les seves culpes?


Prefereixo la foto que acompanya aquest post de la del vellet amb cavell blanc, aquesta és la foto de la ràbia, de la rancúnia, de l'odi, del genocidi. Recordem!


Com afirma Mario Benedetti, en unes declarcions que recull El País: "la mort li va guanyar la vida a la justícia"