diumenge, 17 de desembre de 2006

Sí, Gardeny com a exemple


Segurament resulta una tremenda complexitat de comprensió per al Sr. Alexis Guallar, futurible n. 2 a les llistes de la dreta nacionalista a La Paeria al maig de 2007, quina és la realitat del Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de Lleida que fa dies que ha deixat de ser una icona per a ser una realitat palpable; realitat palpable tant en lo relatiu a nivells d’inversió per part de totes les administracions com per l’establiment d’un procés de cooperació que abasta alguna cosa més que la relació inter- administrativa amb la Universitat de Lleida, de manera que ambdós motors ajunten esforços en la creació de llocs de treball de qualitat per als titulats universitaris, per una banda, i per l’altre s’estableix una bandera de referència en un lloc, on recordem-ho hi havien estat ubicats els militars i que la ciutat ha fet seu, per a usos tecnològics.

És clar que si al Sr. Guallar li parlo de la revolució tecnològica, absort en les seves reflexions, segurament no sabrà ben be de que li parlo, quelcom intangible com és i que a ben segur ha de representar en un marge no superior a dècada o dècada i mitja canvis en les estructures socials bàsiques, en les relacions de treball, en la força i els exercits laborals.

Gestionar aquest futur, la possibilitat de tenir alguna cosa a dir en la revolució que s’acosta a mig termini pressuposa que les noves realitats industrials passen pel tractament dels instruments científics al nostre abast, al menys en tres àmbits, la biotecnologia, la robòtica i les tecnologies de la informació i la comunicació, si s’hi fixa, senyor meu, la estratègia que es dibuixa en el PCITAL de la ciutat de Lleida, alguna cosa més que un polígon industrial qualsevol, com vostè ho planteja.

Evidentment que no entraré a comentar la visita d’un membre de la Casa Reial espanyola, no entraré en la trampa que vostè proposa, perquè sap de la importància del fet protocol·lari, a banda de les diferents sensibilitats sobre les formes de Estat, com tampoc de les comparacions californianes que fa, maldestres, d’un fet, el del nostre, sí, el de tots, del Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de Lleida, perquè el considero prou intel·ligent per entendre que les demagògies en apostes de futur, tant de la Ciutat de Lleida, com de la xarxa de municipis que l’envolten i en el que s’hi troben implicades totes les administracions públiques d’una o altra manera, no és un tema menor que pugui ser tractat amb la indelicadesa i la lleugeresa que vostè ho fa.

Certament no parla de dades, perquè les desconeix, jo per consideració a vostè i als lectors tampoc ho faré, però els nivells altíssims d’inversió de les diferents administracions en els diferents àmbits no són cosa que pugui ser presa a tall de broma, en una realitat molt diferent a la que vostè planteja, on cada pas suposa un avenç important en la consolidació d’un projecte de tanta, tanta magnitud, i que difícilment ni vostè, ni la força política a la que representa, poden imaginar.

Em resisteixo a pensar que vulgui ja el president del comitè local de CiU començar la campanya de les municipals, ni tan sols respectant-ne la treva nadalenca, la tranquil·litat i el gaudi dels milers de ciutadans i ciutadanes de la nostra benvolguda ciutat de Lleida en unes dates tant significades; perquè tantes preses Sr. Guallar, perquè? No em contesti, ho sé, ho sabem tots i totes, ho intuïm, vostè també, veritat?.


(post que respon a un article d'Alexis Guallar publicat al diari Segre del dia 16-12-06 amb el títol "Gardeny, com a exemple")