diumenge, 13 de desembre de 2009

Aminetu Haidar


A ningú no se li escapa la vergonyant fugida del continent Africà per part d’Espanya, res a veure amb la declaració d’independència atorgada a una de les províncies, la que després seria Guinea Equatorial, cosa ben diferent al que succeïa amb la província de El Aaioun, que rebia el nom de la seva ciutat capital. Fugida vergonyant que aprofita el regne al·lauí per a fer una ocupació meditada, perversa i permesa per la comunitat internacional que considera al Marroc un aliat estratègic en el Magrib i en l’entrada nord africana a la Mediterrània.

Es evident que les autoritats espanyoles tampoc han mantingut en democràcia una actitud absolutament diàfana, jugant, sempre a dues bandes i sense una posició decidida en un o altre sentit, a banda de la difusa política que en matèria d’exteriors segueix en els darrers temps on els ensurts i una gestió més que discutible posen en entredit no tan sols al propi ministeri sinó tanmateix a la pròpia presidència del govern.

Un cop més en la no intervenció defugim responsabilitats, no hem resolt com pertocava en dret internacional públic la pèssima gestió dels governs de la transició espanyola de la dictadura a la democràcia en el 1976 en que abandona el territori creant un conflicte internacional que queda en mans del Comitè de descolonització de les nacions unides i que encara ara no ha estat resolt pels governs Espanyols en democràcia, caldria recordar la resolució del Consell de Seguretat de Nacions Unides de 2002 sobre el dominat Acord de Madrid.

Tobby Shelley escrivia el 2005[1], sota el títol “Shara Occidental: tot esperant la conflagració”[2], que “Quan els polítics fracassen, el poble pot fer – i fa- la seva pròpia història”; l’autor del llibre “Endgame in Western Shara” posa de manifest que s’ha tolerat el paper de potència ocupant per part del Marroc, aprofitant aquesta avantatja mentre Espanya mantenia un paper que ell defineix com a “pusil·lànime” i podríem destacar la cruesa de la definició que ens fa, en afirmar que “mentre els diplomàtics xipollejaven, els sahrauís dels campaments de refugiats lluitaven per mantenir el cap fora de l’aigua”, curiosa manera de definir-ho si tenim en compte la precària situació en la que viuen o podríem dir: malviuen aquesta gent, que només pot albirar dos sentiments hores d’ara: ira furiosa i desesperació profunda.

No és l’actitud de Haidar, és l’actitud d’Espanya la que queda en entredit, com fa temps que ha quedat en tot el que fa referència a la seva posició en el concert internacional, mentre intentem fer veure que som potencia negociadora en el procés entre Israel i Palestina, som incapaços de donar solució o contribuir-hi en un tema del que en som, si bé no responsables d’entrada, si hereus del que es va fer i es continua fent.


[1] Shelley Tobby. Papeles de Cuestiones Internacionales. Centro de Estudios por la paz. Icaria Editorial. Madrid. 2005. Pag. 69-76

[2] Shelley Tobby. Endgame in Western Shara. Zed books. London. 2004