Sembla...

Sembla dur, sembla mut, insensible al devenir del temps i l'espai, però la vida roman en ell, calm, en l'espera del jorn on toca despertar de nou després d'un instant apenes que n'és de l'univers...

© Albert Balada

08-01-2014

Sota les columnes...

Sota les columnes el silenci deixa escoltar-se, com en secret queden sons, paraules, músiques per l'esperit que sota cobert s’estan, dansant al ritme calm de la natura, dels meteors i  de les hores , tots ells penjant a les seves entranyes com caramelles.

Som present que es dibuixa, com anònimes lletres sobre el papir de la vida, som realitats úniques i precioses que haurien de perdre un instant per a descobrir-nos  i saber-nos conèixer, només així podrem créixer de manera que puguem albirar, si més no, una mica el que És.

© Albert Balada

17-10-2013

Aquesta matinada...

A la fotografia la torre i el rellotge del Big Ben, i la torre i el rellotge lunar de Westminster

Aquesta matinada, la del 31 de març de 2013, a les dues han estat les tres... tres campanades... i la hora que deixa d'existir, què haurà passat al llarg d'aquesta hora que no és? Passa, potser, a formar de les hores perdudes, aquelles que són el patrimoni manllevat als humans? Són hores que en silenci es guarden en la capsa del mai jamai, del que no va ser, però és, perquè en un segon, només, s’esvaeix tota una hora, tota una vida en un instant que esdevé pols de temps, pols de cel...

© Albert Balada

30-03-2013

Una cita: Noah blit

"Als que qui begueren de la sagrada essència, del bo i el mal atzar que n’és la vida humana, això us ha de recordar de gaudir amb frugalitat dels plaers de la vida, sense fer-ne ostentació del bé que es gaudeix, amb la voluntat i el deure de no ofendre al menys venturós, havent de tenir sempre present que tota complaença pot transformar-se en un instant en un ben amarg desencís... " (Noah Blit) 

Res no és banal

La distància que separa l’home de Déu, no és infinita, al contrari, és més curta del que sembla, perquè la pròpia caducitat de l’existència humana dóna fe de la nostra pròpia immensitat i del temps limitat que ens és donat per acomplir els nostres propòsits, que no són altres que l’avenç i el progrés de la humanitat mateixa de la que en formem part com quelcom indestriable i etern a l’hora. Els símbols i els senyals apareixen a cada instant, com una guia en la que descobrir-nos i en la que descobrir aquell camí traçat que podem recórrer, si volem... Res no és banal, tot és transcendent, fins del fimbrejar d’una espelma, al caure de la rosada sobre una fulla erma, només hem de saber mirar i gaudir de cada instant, aprendre alhora el que hom se’ns ensenya i veure-hi més enllà, per obrir-nos a una realitat distinta, però no distant, aquella ens embarca cap noves dimensions de la vida i de les realitats presents, dimensions que ens acosten a una veritat absoluta, aquella que ens ha de fer esdevenir lliures de tot lligam fútil i subtil que ens encadena a una essència material, que no culmina pas la nostra pròpia realització ni la nostra pròpia existència, pas més enllà d’un gaudi, com tampoc no ens determina ni ens defineix; La distància doncs que ens separa de Déu és ben efímera, si hom sap trobar aquelles traces escrites en el camí que, llarg o curt, transita entre dos moments que no ens és donat de decidir...

La nostra pròpia humanitat

Descobreixes en la calma, el sabor del moment, de l’instant, de la mirada complaent, de la resposta amable, el valor que la vida t’ofereix. Assenyada virtut la del somriure permanent al teu entorn, sense esperar res més a canvi que un permís per a viure en la teva pròpia corporació de sentiments abreujats, de modèstia irremeiablement acomboiada en la timidesa perpètua, de qui descobreix en la petita llamborda aquella essència normal dels qui veuen en el detall el futur d’aquesta gran metròpoli que és la nostra pròpia humanitat

Escletxes

Si escoltem la vida, aquells instants preciosos que ens passen entre el transcórrer de dos temps inexorables: néixer i morir, ens adonarem que de tant en tant podem percebre el lament d’aquell gos que se sent sol, o el vent bufar entre les escletxes de les cases abandonades de les zones velles del barri, aquell que no té el privilegi de ser habitat per les elits que fan distintiu el seu.

Si escoltem encara que només sigui perquè convé tancar de tant en tant els ulls i obrir els altres sentits, sabrem de cert que el bategar de la terra en el seu misteriós rodar ens porta sempre al mateix lloc, aquell en el que els sentiments ens arrelen a la vida, com si ens fos donada a precari, just en el moment en que percebre-ho ens acosta de manera inevitable al punt i final proper.

L’udol llastimós deixa d’escoltar-se quan arriba la mitja nit; el lament sensible i trist ja no ens atemoreix els sentits, perquè el silenci, s’ha fet present i tapa les pors i el misteri que la foscor delata tanmateix com els instants descobreixen el trànsit dels sentiments, dels enyors, de les pors, mentre el soroll del carrer, les màquines que hora a hora s’acompassen a la llum del trist fanal que il·lumina aquella paret antiga, va esmortint-ne el compàs, fins que tot esdevé mut, com l’udol, com la foscor, com el no res....

Felicitat

Ideograma japonès de la felicitat.

Com a cavall del vent i la tempesta, com qui guaita les sagetes que deixa caure el núvol ennegrit regalimant-te la cara, mentre et deixes portar pel somni cap a les arrels mateixes de l’existència, així és com cerques de vegades aquella sensació de felicitat que t’ompli només per un segon la vida, deixant que el pensament voli en la llibertat de l’ànima com una fulla alliberada pel vent. És com si el món fes una aturada, un instant i tot quedés en silenci, un silenci absolut i permanent que ho embolcalla tot fins el més mínim soroll, tot en silenci.

Viure

Sentir de la terra els seus perfums i el goig del lluenteig en els cels ardents del capvespre, comprendre l’immensitat de l’univers i la petitesa de l’ instant que ens és donat de viure... (1)

(1) Haiku d'hivern II , original d'Albert Balada. 16-12-07

Qui a le droit?

Quan la vida s’atura un instant, mentre et somriuen els faigs de la fageda, i aquells ocells escadussers que ronden les branques ermes, alces la vista i descobreixes que la llum del sol esdevé monòtona, si no fos perquè l’instant et pertany només a tu, o potser per a compartir amb l’amic que et dona una sorpresa, tot just en aturar-se aquell instant, suficient que et permet saber com n’és de bella la vida, si en sabem gaudir el moment precís en el que les coses senzilles esdevenen eternes, com la mirada pura d’un nen.

He de dir...

Que milito en la transformació social i en la societat de l'autoaprenentatge, ho sabieu? hi confio molt i molt en aquest conglomerat d'homes i dones que en diem societat; segurament he canviat, segurament, com vosaltres també canvieu dia a dia, sense adonar-vos; potser no tant com vosaltres i jo mateix confiàvem i esperàvem, però sí, reconec que he canviat i també us he de dir que si sóc capaç de veure l'eternitat en un instant, també la puc veure en una gota d'aigua i esperar a més a veure tota la seva estructura molecular, sense patir per la dedicació que això m'ha d'exigir.