La construcció permanent...

La construcció permanent del nostre destí, destriant el bé del mal, polint el nostre devenir, hauria d’esdevenir la fita més important per assolir la aproximació a la veritat, per acostar-nos a la llibertat mateixa i per tant a la felicitat entesa com a principi i final de la nostra existència.

Només en conrear el nostre cultiu personal, això permet de germinar el bé en nosaltres com a instruments mateixos de l’Univers, essent clau de volta de la nostra pròpia concreció com a essers únics i irrepetibles que som.

© Albert Balada

06-11-2013  

Camí que plana...

Camí que plana per valls i fondàries, que s’estén al llarg de revolts i pujades; de pegades pla, de vegades pedregós, amb paratges fantàstics, amb paratges erms; és en definitiva el nostre camí en el que ens cal de saber articular aquella cerca constant i permanent que ens ha de permetre créixer, sense més ambicions, ni pretensions, que conrear el saber en ell, en la superació personal com en l’ajuda al proïsme a cada passa, per avançar lenta i pausadament, sense presses, per acomplir el nostre destí, fita transcendent que ens engatja amb els camins dels altres, rutes que es defineixen certes si hom assoleix en la calma els principis primers que han de vestir la vida humana ...     

© Albert Balada

12-10-2013 

Una cita: Agustí d'Hipona

“No han de témer per mala mort aquella a que precedí bona vida, perquè no fa dolenta a la mort sinó a allò que aquesta segueix indefectiblement; por això els que necessariament han de morir, no han de fer cas del que els succeeix en la seva mort, sinó del destí del que marxen en morir”[1]

---

[1] Agustí d’Hipona. La ciutat de Déu. Llibre I. Capítol XI 

Una cita: Fernando Pessoa

“[...] En certs moments molt clars de la meditació, com aquells en els que, al principi de la tarda, vagarós observador pels carrers, cada persona em porta una noticia, cada casa m’ofereix una novetat, cada rètol conté un avis per a mi. El meu passeig callat és una conversa contínua, i tots nosaltres, homes, cases, pedres, rètols i cel, som una gran multitud amiga, que alterna amb les paraules en la gran processó del Destí.” (174)[1]

---

[1] Pessoa, Fernando.  Els carrers de Lisboa a Libro del desasosiego, Seix Barral, Barcelona, 2011

Una cita: Ovidi

“La gota d’aigua cava la pedra, l’anell es desgasta amb el seu us i la reixa de l’arada s’embota a força de solcar les gleves. El temps devorador ho destrueix tot, menys a mi, i la mort es declara vençuda per la tenacitat dels meus mals. Ulisses es cita com a exemple d’una paciència perdurable, doncs va vagar durant deu anys a través dels mars tempestuosos; però no sempre tingué que arrossegar els rigors del destí, i gaudí moltes vegades de plàcid repòs.”[1]

---

[1] Ovidi. Cartes del Ponto. Ed. Credos.  Madrid. 2007 Llibre IV. Epístola X

Ànima divina

Riera de Santa Coloma de Farners. Fotografia Montse Esteba. 2009

Quan descobrim que darrera cada persona s’amaga un destí, serem capaços de veure com els seus ulls i la seva ànima estan íntimament lligats als nostres ulls i les nostres ànimes, entrelligats inevitablement, encara que hi hagi una distància establerta, com un esvoranc insalvable si la perspectiva és limitada, si la nostra visió es centra només en voler veure les nostres limitacions humanes, sense convèncer-nos que hi ha quelcom més en cadascun de nosaltres, en cadascun dels elements i les coses que ens rodegen, conformant-ne circumstàncies perfectes en un món imperfectament humà; aleshores, si hem estat atents, ens sabrem més propers que distants, ens sabrem oberts a buidar-nos de la nostra indiferència inversemblant i ens descobrirem capaços de sentir alguna cosa, d’esbrinar en els nostres records més profunds, lluny de tot temps i tot espai, alliberats de les fútils cadenes que ens hem autoimposat, per endinsar-nos en un món nou que ens podria assemblar del tot subtil, fins i tot secret, d’un món distint i irreal alhora, si ho mesurem sota paràmetres clàssics... Ens haurem trobat a nosaltres mateixos, rellegint-nos en allò que hem vist i descobert al llarg de la nostra vida, descobrint-ne el valor real d’allò que hem fet o hem deixat de fer, d’allò que realment té valor i d’allò que no en té, i ens sabrem endinsats en la nostra pròpia humanitat, en la veritat més profunda que amaga tot esser viu, la realitat del ser a partir de tot el que hem anat construint quan alegria i penes estan entreteixides en el vestit de l’ànima divina...

Retrats

Fotografia original de Montse Esteba, "Finestra a Hostalric"

S’esgota la setmana entre fredorades gèlides, on els glops de sol malden per deixar-se entreveure entre la glasseta metéo i diuen que les restes de Lorca no són on pensaven que eren, potser perquè ell forma ja part de l’aquella sensació d’humanitat que vela les paraules en la seqüència mateixa dels seus versos: “El dia se’n va poc a poc, la tarda penjada a l’espatlla, donant una llarga torera sobre el mar i les rieres. (...) quan les estrelles claven estocs a l’aigua grisa”.

S’esgota la setmana mentre d’Ali Salem Iselmu ressonen els versos, com aquells cants d’antic entre parets en silenci i nues, maliquejant entre els grans de sorra que emporta el vent : “Mira’m sempre i tracta d’entendre’m, veure el meu destí com el teu. Mai deixis d’observar-me, si ho fas, haurem desaparegut”.

S’esgota la setmana, en descobrir que el temps no és etern, és com una ombra fugissera per entre els pensaments; un ràpid transitar, com un sospir que s’enlaira i enfila l’infinit espai on dispersar-se, aleshores prens consciència que León Felipe també tenia raó: “Ni l’ infern... ni el foc i el dolor son eterns...només la Llum brilla sense treva, diamantina, infinita, misericordiosa, perdurable pels segles dels segles...”...

S'esgota la setmana tot aprenent de Vicente Hiudobro que “per a viure no necessitem tants horitzons".

Sense saber

Volia navegar pels cels de les paraules, sense saber que la seva significança envoltaria aquella plàcida tarda, on les lletres havien sortit a volar, escalant aquells cims que, saberuts, albiren a configurar qualsevol paradigma que es preui, saltant d’un lloc a un altre, com llebres esporuguides que ressegueixen aquella olor penetrant que deixa traça i navega per l’olfacte, definint-hi l’espai que s’ofereix a la vista. Volia volar acompanyat de sons i d’intel•lectes en permanent aprenentatge a l’entorn de l’arbre del saber que ofereix fruites madures que omplen de saviesa. Volia, però va descobrir que tot plegat és un somni, com una gran partida d’escacs en la que canvies permanentment de jugador, de color i que tan prompte pots ser el rei com el més humil dels peons en aquesta gran jugada còsmica que és el destí, com és l’atzar, amarat de voluntat saberuda, amarada d’esperança, tanta com d’il•lusió regalima el tauler.

D'un viatge al voltant dels valors

Distreus la mirada en l’aire, avui que la temperatura enganya i l’hivern se’ns acosta present, sense malícia amb els refredats a la vora, com un regal. Veus juganers els núvols en l‘aire i t’imagines que tot és tranquil, que res no pot torbar aquesta tranquil·la tardor, aquest lluent sol de desembre, encantat ja per les llums que pengen a banda i banda del carrer, com recordant aquells canelobres que el gèlid hivern penjava fa tants anys enrera dels carrers adormits pel fred i l’aire glaçat.

Com descobrir el veritable significat de tot plegat, si ni tan sols se’n coneix el discurs, si difícilment la vida ofereix de vegades la possibilitat de conèixer al teu veí, com saber de la sinceritat o de la malícia, de la rancúnia i l’amor, com de l’odi i l’esperança. De fet les qualitats humanes més corrents s’aventuren al llarg de l’existència en totes les aventures i viatges que el destí ens té guardats ; de vegades també te n’adones que hi ha caixes de vímet que guarden apostolats sinistres que en obrir-se delecten morbositats insanes.

I malgrat tot la vida ens ensenya a ser pacients, a ser prudents, a degustar en el silenci els adagis antics, els relats, com qui es recrea en misteris ocults que salten ufanosos a la vista de qui hi sap veure. Tanmateix saber descobrir en el teu entorn el valor de la bondat, de l’equilibri de la saviesa, no distreu pas d’un viatge al voltant dels valors més intrínsecament nostres i alhora fer-ne bandera i principi.

Potser sí que és un somni, potser sí que resulta difícil avui en dia recrear-te en allò efímer i a la vegada etern, potser sí que pot semblar una subtilesa inútil de pensar només, única i exclusivament el bé, ves a saber, en tot cas, sentir-se satisfet de la feina ben feta és per sí mateix un valor, valor intangible, això sí, però valor en sí mateix.

Font de la imatge treta amb el cercador Google de imatges del blog de Ramon Bassas: http://lacomunidad.elpais.com/ramonbassas