dijous, 14 de novembre del 2013

El plor, la lamentació...



El plor, la lamentació, és de fet un concepte antic en el devenir de la història de la nostra civilització, que va de la mà de la nostra pròpia posició en la vida, però també de la dels nostres proïsmes; és el canvi o trànsit d’amistat a enemistat, la posició que davant determinats fets hom pren, de manera, de vegades talment arbitrària, doncs no hom coneix totes les circumstàncies que ens envolten o envolten determinada situació, de manera que pot produir-se una situació de dolor que afligeix per la incomprensió pròpia o d’ altri,  però la pregunta que ens cal fer és com defugir el defalliment o com alimentar la força suficient per a superar-ho?

De vegades es donen circumstàncies en les nostres vides que assimilen una mena de núvol que tot ho tapa, que enfosqueix totes les perspectives, és aleshores quan és necessari d’entendre com el propi silenci esdevé una conducta positiva, de reflexió, que acompanya el lament, doncs és imprescindible d’apaivagar tota arrogància per poder no defallir en la cerca de la veritat com a acte sublim, però també per entendre el convenciment que la felicitat no per aquestes circumstàncies s’allunya, al contrari, ens permet d’entendre la simplicitat de les coses, a través d’un treball ferm i constant, l’acceptació de la nostra existència, com de l’existència del proïsme.

El dia que siguem capaços d’anar un pas més enllà del perdó, de donar la mà al nostre enemic, aleshores haurem entès el sentit de tot plegat, el sentit de la vida que ens és atorgada, però també de la comprensió fefaent del nostre devenir, d’entrar en un bosc a allunyat del camí que seguíem, convençuts, tanmateix, que és talment provisional que ens possible d’entendre com el camí no queda lluny, al contrari, el que ens pot semblar com estar perduts es transforma aleshores en la descoberta del temps i l’espai en la nostra vida, en la seva relativitat i, de fet, en la proximitat del camí a recórrer...

© Albert Balada

14-11-2013