Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Albert Einstein. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Albert Einstein. Mostrar tots els missatges

dissabte, 2 de març del 2013

Una cita: Albert Einstein





“El progrés del nostre coneixement se sustenta sobre l’esforç d’un grup d’homes treballadors que en cada generació conserven el foc sagrat de l’estudi, treballadors que sovint s’amaguen entre tot tipus de privacions i que solen passar desapercebuts per a la opinió pública.”[1]


[1] Einstein, Albert. Del discurs dictat a Barcelona en la recepció que li fou feta 27 de febrer de 1923, que va recollir el diari La Veu de Catalunya de 28 de febrer de 1923 i que recull la revista Quark nro. 36, maig-agost de 2005 pag. 66 -71.

dimarts, 15 de març del 2011

Una cita: Albert Einstein


“Molt aviat vaig prendre consciencia de la insignificança de les aspiracions i il·lusions que aclaparen sense descans a la gran majoria dels homes al llarg de tota la seva vida. Tampoc vaig tardar en veure com de cruel era aquesta inquietud, quina duresa es disfressava aleshores d’hipocresia i de grans paraules, millor que avui. La necessitat condemna a participar en aquesta carrera per la supervivència, però encara que resolgués les necessitats físiques, no satisfeia a l’home com a esser que pensa i sent.”[1]


[1] Einstein, Albert. Aubiographical notes, Paul A. Schilpp. Open court ed. La Salle III. 1949. citat a Sanchez Ron, José Manuel “Albert Einstein obra esencial / crítica”Ed. Crítica. 2005. Barcelona. pag. 43

dijous, 31 de desembre del 2009

Una cita: Albert Einstein


“Sense cap vacil·lació respondré que hi ha un camí correcte i que nosaltres som capaços de trobar-lo”[1]



[1] Einstein, Albert. Mis ideas y opiniones. Antonio Bosch, Editor. 2000. Barcelona. Pg. 245, de l’article publicat l’any 1931 per Cambridge University Press, “James Clerk Maxwell: A commemoration volume”

dimecres, 23 de setembre del 2009

Eclecsis cíclica, sociologia i història, breus apunts.


La memòria acostuma a ser fràgil, més que no pas dèbil i la remembrança de qualsevol fet en la vida d’una persona es revesteix d’una aura eclèctica que de vegades desdibuixa la realitat mateixa fent de tot plegat un engany, tot i que no és així, la nostra mateix complexió cerebral acostuma a dibuixar el nostre passat en clau de present, vist des de la perspectiva de les nostres experiències, de la nostra formació, de la nostra cultura, de les nostres relacions i la perspectiva mateixa des de la que va ser observat o participat el fet de que es tracti.

Ara que s’acompleix el centenari de la formulació teòrica per part d’Albert Einstein de la Teoria de la Relativitat, no resultaria anecdòtic acudir a la recerca epistemològica d’aquella disquisició valorativa de la ciclicitat històrica, com una variable independent que permet de determinar accions i situacions en el marc del concepte històric econòmic, social i polític. En aquesta contextualització deia el professor Gamboa[1] del físic Xilè, en el reconeixement de la controvertida ciclicitat que “potser en aquesta sort de ciclicitat històrica, Einstein com Goethe, llençà el seu mocador y ara són els joves –potser només dos o tres d’ entre milers- els que hauran de tenir el coratge per a recollir-lo i enfrontar-se a l’herència més enllà del que va deixar un gegant”; evidentment Gamboa ho explicava des de la perspectiva en que s’estableix l’ estatus de la teoria de la relativitat i les possibles noves implicacions que hi podrien haver més enllà d’ ella.

La ciclicitat, doncs discutida en tants àmbits resulta de vegades recorrent en el context científic com un aforema intrínsecament conseqüent amb la realitat mateixa que es desenvolupa al voltant dels fets científics com també en la història i l’evolució i els seus contextos, en lo referit a la història del pensament i de les idees com de la història social mateixa. En aquest sentit resulta interessant de reconèixer el treball que, en l’àmbit de la semiologia , ens aporta Rosa Ana Álvarez[2] que amb una senzilla definició ens fa aclariment notori d’aquesta realitat científica en afirmar que la ciclicitat “no es refereix al transcórrer del temps, sempre successiu, sinó a la plasmació del mateix”, però encara abunda més en el tema i ens explica com aquest concepte significa com “és la repetició d’idèntics fets a través del temps, i poden estar protagonitzats per diferents personatges –la història que es repeteix per a distints membres de la societat- , o pels mateixos personatges –signe de lo absurd de l’existència humana-“, ens diu, tot aclarint que les “manipulacions que poden operar-se en els diversos temps, tant en la història, com en el discurs, permeten diferenciar el temps narratiu del dramàtic.

Segons Alberto Abuela[3], referint algunes notes i estudis de Nimio de Anquin en l’estudi de la poesia i la filosofia a Empedocles , “Aquesta ciclicitat, tan específicament arcaica, es mostra, segons el grec, en el devenir del món (kosmos), el que presenta una clara influència heraclitiana. Però, per una exigència del seu propi raonament, amb una evident influencia parmenidiana, va a sostenir l’eternitat i la immutabilitat del ser. I és en aquest sentit encertada la afirmació d’ Anquín quan afirma que la mostració del ser sobrevé per alguna de les seves perfeccions no per totes a la vegada. La seva presència davant d’ Empedocles fou per la eternitat i la ingeneració." El sociòleg italià Luciano Gallino[4], per la seva banda, ens introdueix al marc de les relacions entre la història i la sociologia al veure’s ambdues condicionades per la manera com es concep la història mateixa, o bé per una filosofia o teoria del sentit, de la direcció, del desenvolupament, o bé per la ciclicitat dels fets històrics, el que constitueix un fet històric en si mateix i en aquest sentit ens introdueix a la realitat dels canvis socials, del seu motiu i si aquest canvi es produeix realment[5], des d’una perspectiva sistèmica.

Podríem aventurar un conclusió altament precipitada, per raons de l’espai que es dedica a aquest article, però certament, de la mateixa manera com es reconeix la ciclicitat sedimentària en els processos estratigràfics, i encara que pugui representar aquesta una interpretació un cert holística, no seria possible establir que en els processos suposadament sedimentaris que conformen els fets històrics, pot produir-se aquella mateixa ciclicitat que la estratigrafia[6] i altres ciències i altres ciències vinculades amb la història natural reconeixen?



[1] Gamboa Rios , Jorge. Mas allá de la Relatividad de Einstein. Edic. Departamento de Fisica de la Universidad de Santiago de Chile. Campaña de Divulgación de la Ciencia y la Tecnología: ¿Cuáles fueron los aportes de Einstein en 100 años?. 2006

[2] Álvarez Menendez, Rosa Ana. Sistemas de signos no verbales en los esperpentos: análisis semiológico. Volum 43 de Problemata literariaEdition Reichenberger, Kassel. RFA. 1998. pag. 47 y 50.

[3] Abuela, Alberto. Empédocles, el último arcaico. Revista Symbolos. 2009.

[4] Gallino, Luciano. Diccionario de Sociologia. Siglo XXI, Madrid. 1995. Pg. 484

[5] Gallino, Luciano. La società: perché cambia, come funziona: un'introduzione sistemica alla sociologia, Paravia, Torino, 1980.

[6] Gil, Javier. ''Ciclicidad y Cicloestratigrafía: Aplicación al estudio de sucesiones de plataforma carbonatada en la Cordillera Ibérica''. Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural, 100 (1-4): 77-94, (2005), España.

dijous, 30 de juliol del 2009

Una cita: Albert Einstein


“Quina estranya sort la de nosaltres els mortals!, som aquí per un breu període de temps; no sabem amb quin propòsit, encara que de vegades ens sembla que ho intuïm; però no fa falta reflexionar molt per a saber, en contacte amb la realitat quotidiana, que un existeix per a altres persones: en primer lloc per a aquells de quins somriures i de quin benestar depèn la nostra pròpia felicitat, i després, per als molts, per a nosaltres desconeguts, a quins destins estem lligats per llaços d’afinitat.” [1]


[1] Einstein, Albert. Mis ideas y opiniones. Antonio Bosch Editor. Barcelona. 2002. Pag. 7. . apartado: El mundo tal y como yo lo veo publicado también en el “Forum and Century”, vol. 84 pag. 193-194. nro. 13 Filosofías actuales y en Living Philosophies, pag. 3-7, New York. Simon & Schuster.

dilluns, 19 de maig del 2008

Homo platonicus secundum Diogenem


A la foto Rafael de Campalans


Diuen els que coneixen del tema, que aquella senzilla formula va canviar el món, E=mc², el concepte que relaciona massa i energia i que els fa intercanviables. Déu me’n guardi d’aventurar-me en els models de la física, seria alguna cosa més que agosarat per part meva, però aquest senzill teorema que ens canvia el món a partir de les investigacions que inicia el científic alemany Albert Einstein ara fa un segle, ens porten, inexorablement a la societat de la que avui en dia gaudim, a partir de les seves aplicacions i interpretacions.

Segurament aquell modest empleat de l’oficina de patents que en la seva adolescència es va interessar pel càlcul infinitesimal, és en bona part responsable de la interpretació científica futura de les seves aportacions a la física, però en resulten especialment interessants els contactes que va tenir amb l’enginyer Rafael de Campalans, aleshores Conseller de Pedagogia de la Mancomunitat de Catalunya, en un sopar que aquest li va oferir el 27 de febrer de 1.923, a Barcelona, amb un menú escrit en terminologia llatina que, diuen, oferia un enigma en cada plat[1]: Homo platonicus secundum Diogenem cum jure Michelsoniense, Malum parvum cum Doppler effectu, Fructus Galilei, Caffea sobraliensis cum spirituosibus liquoribus et vectoribus tabacalibu, una broma dels seus col·legues els científics catalans o un codi?


[1] Font. Carmen Morán. Diari EL PAÍS- 11-08-2005.

dijous, 6 de setembre del 2007

Relativitats

Obrir el cor a noves experiències, sincerar-te amb algun amic o amiga que es recrea en la teva particular visió de les coses, en la teva dimensió personal i el teu paper en el context social i polític, em descobreix de cop una nova dimensió de les relacions humanes, en les que l’apartat discursiu s’eleva a altes cotes d’expressió dialèctica, on el que menys importa és el temps que hom dedica a recrear-se en aquesta aptitud humana que és la comunicació i l’anàlisi, a la vegada de perspectives i experiències, de models emprats o de les percepcions viscudes o per viure.

Si la nit t’acompanya encara que faci fred i després d’un bon àpat, en els racons del jardí, seus davant d’un bon glop d’absenta, descobreixes, segurament aquella complicitat que abasta no poques matèries, que abasta, tanmateix un territori sense límits en el que compartir tot un catàleg de ítems que ens transporten a un nou món, distint, especial, radicalment especial, com allò nou, que descobreixes en algú al qui ja creies especial.

Les hores es transformen en moments eterns, fins al punt en el que podria fins i tot perdre’s la noció del temps en si mateix, si no fos perquè reps avisos que et diuen que es fa tard, o potser aviat, vés a saber que succeeix en realitat , en aquell entorn que ens va descriure Einstein, a partir de la relativitat mateixa del temps.